Editorial Moll - 2003 - Palma
Una de les obres —segurament la millor— de mossèn Alcover és l'Aplec de Rondaies Mallorquines d'En Jordi d'es Racó, copiosa col·lecció de rondalles populars contades amb un estil d'una vivacitat inimitable.
Quan jo vaig venir a Mallorca, ja n'hi havia set toms publicats; dels tres primers s'havien fet diverses edicions, i l'any 1923 calgué reeditar el tom IV. Mossèn Alcover tingué la pensada de demanar-me que il·lustràs el volum amb dibuixos a ploma. Jo m'hi resistia, perquè no em sentia prou preparat per a sortir en públic com a dibuixant artístic; però ell tenia tanta fe en la meva habilitat i mostrà tanta d'il·lusió de veure el llibre il·lustrat meu, que vaig haver de cedir, i li vaig fer una sèrie de dibuixos que sempre m'han semblat molt fluixos de tècnica, però que devien tenir qualitats expressives especials, perquè agradaren a la gent senzilla; i d'aleshores ençà no em vaig poder escapar de dibuixar ninots per als altres volums que s'anaven publicant.
Mossèn Alcover era un home d'alçada mitjana, molt robust, de cap pelat i molt rodó, i amb una cara que també semblava traçada amb un compàs. Tenia el coll un poc tort — conseqüència d'una caiguda de quan era molt petit— i una boca gran, molsuda i plena d'energia. Per l'expressió de forta voluntat dels seus llavis i per la rodonesa del seu cap —típica dels voluntariosos i obstinats— tenia una gran semblança amb Mussolini (de qui, en aquell temps, encara ningú no parlava).
El seu parlar, el seu gest i els seus moviments tenien una vivacitat descurada, pagesívola, i, a estones, grossera. Era desorbitat en les alegries i en les irritacions. Els acudits i capbuitades dels al·lots el divertien molt, i ho demostrava amb rialles sorolloses: reia amb tota l'ànima i amb tot el cos, tirant-se cap enrere i posant-se les dues mans al clatell.
L'estructura i distribució de la casa era la típica de la major part de les cases menorquines; la casa-budell. Només quatre metres d'enfront (i algunes només en tenen tres) per més d'una vintena de metres de llargària, en els quals es contenien successivament l'entrada, el menjador i trast d'escala, la cuina, la porxada i el patí. La nostra casa (també com la majoria de les cases de Menorca) era de planta baixa i dos pisos. L'escala, des del centre de la part coberta, duia directament a l'habitació principal (l'estudi de davant), que ocupava la part anterior de l'edifici i es componia d'una saleta i una alcova. De la porta de la saleta partia un passadís que menava als dos estudis de darrere (dormitoris que ocupaven la part posterior de la casa), i, abans d'arribar-hi, es trobava una cambreta on dormia la meva padrina. A un costat del passadís, un altre branc d'escala pujava fins als dos porxos, un dels quals —el de davant— servia d'estudi de treball al meu pare, i l'altre era on es guardaven coses de poc ús i el porquim penjat a la teginada. D'aquest segon porxo es passava al terrat i a la teulada.
Les cases d'aquella banda de carrer tenien el portal a migjorn i el pati a tramuntana. Però, mentre els patís de totes les altres cases arribaven fins al pendís o vorera del barranc anomenat es Canal d'ets Horts — damunt el qual tenien una magnífica vista—, la nostra casa i la del costat (la primera del carrer) tenien obstruïda aquella riolera mirada per unes edificacions que formaven el taller de sabateria del propietari de la dita primera casa. Aquell cos d'edifici que empetitia el nostre pati i el privava de l'esplèndida miranda que els altres del nostre carrer tenien, era una causa d'amargor per a mon pare i ma mare, que, segons sembla, duits de la seva condescendència, no havien aconseguit — ni tal vegada intentat seriosament— impedir la construcció d'aquell embalum lleig i perjudicial dins el solar de la nostra pròpia casa.
En el pati teníem pou de vena i una cisterna d'aigua de pluja, un galliner, una pica de rentar, l'establa i el "lloc comú", i encara hi havia prou pasteretes o camades de terra on la meva padrina cultivava esponeroses tomatigueres, carabasseres i altres hortalisses, a més d'alguns rosers i cascalls que donaven una nota encesa de color a aquell lloc d'esbarjo.
Davall la porxada hi feia un estar d'àngels per a prendre-hi la fresca, a l'estiu. Ara a l'hivern, en què a Menorca són tan freqüents les tramuntanades, "quan bufa l'amo de Son Bernadí" (segons expressió de mon pare), la porxada era una gelera on les dones que trafegaven, escurant o fent altres feines casolanes, passaven un fred de no dir. Al cap d'anys, quan jo ja era grandet, es va tancar amb portes envidrades el gran arc de la porxada, la qual guanyà molt en comoditat, i l'establa es va substituir per una caseta-bugaderia ben defensada del vent.
Tornant arrere cap a la porta del carrer, de la porxada entràvem a la cuina, on hi havia una gran taula, algunes cadires de bova, uns fogons alts per a foc de carbó i de llenya, una pastera, una cadira de fust molt rústica i un timburet també fustenc, on jo solia seure els vespres mentre amb ma mare i la padrina, abans de sopar, passàvem el rosari a la claror d'un llum amb cruies penjat a la represa de la tomba o campana dels fogons. Aquella cuina, amb el seu mobiliari i els atuells que l'acompanyaven (una romana, els fenyedors, cernedors, sedassos, reura, etc.), té un encant especial dins el meu record.
En el trast d'escala hi havia el rebost (sota l'escala mateixa), un passadís bastant ample i un espai prou gran per a servir de menjador, on els diumenges ens arribàvem a compondre fins a nou comensals. Al costat més arredossat hi havia un canapè de bova. A l'altre costat, les parets començaven a estar poblades dels quadros que no cabien a les de l'entrada.
L'entrada era d'un aspecte únic en tota la ciutat. Com a mobles només hi havia un escriptori tancadís, un armariet-llibreria i algunes cadires, tot ben correntet, modest; però la decoració era copiosíssima i variada. Les parets estaven totalment ocupades per quadros petits i grans, quasi tots pintats de mon pare. Hi havia de tot: paisatge, marina, figura, edificacions, heràldica... Hi havia també, damunt l'escriptori, algunes estatuetes (que en aquell temps es deien santibel·lis), un rellotge de figura grotesca, capses estranyes, pistoles de pedra foguera, pots de pintura i altres ingredients. Les temporades en què hi havia escola de dibuix i de pintura, l'entrada estava bastant ocupada de cavallets, caixons de pintures i posts de dibuixant amb els seus quaderns de mostres de Le petit artiste, cartolines i altres arreus propis d'aquella tasca pedagògica.
Les persones que entraven per primera vegada a casa nostra, quedaven sorpreses de trobar-hi tantes coses a mirar, i generalment passaven bona estona contemplant aquella producció artística de les parets, impossible de trobar a cap altra casa ciutadellenca.
També era típica de l'entrada de casa nostra l'olor especial, barreja d'oli de lli i d'aiguarràs, de què tot estava impregnat, a causa de la feina de pintar a l'oli que es feia en aquella entrada durant la lliçó de cada dia.
Jo, que sempre havia vist mossèn Alcover en la negror dels balandrans d'anar pel carrer, vaig romandre fondament impressionat de veure'l en aquella vestidura de cerimònia, que feia ressaltar la viril fermesa del seu cap pelat i de la seva cara rodoníssima i plena d'enèrgica expressió. Es va llevar aquells ornaments, ajudat d'En Joan, i va quedar en la vesta d'anar per dins la casa. Tot seguit em va explicar el que volia que jo fes durant aquell mes: informar-me de la manera com es feien les cèdules lexicogràfiques, dur un registre dels col·laboradors que les enviaven, veure de quins objectes caldria fer dibuixos, començar a orientar-me en la bibliografia filològica catalana i romànica, i prendre brúixoles per a organitzar a Menorca un equip que fes d'una manera sistemàtica la replega de materials per al Diccionari.
La casa on vivia Mn. Alcover és propietat del Capítol de la Seu i és una d'aquestes cases on "s'hi plou", o sia, que tenen pati d'entrada descobert: una típica casa senyorial de la Ciutat de Mallorca. Està adossada a l'antic Hospital de Sant Pere i Sant Bernat per a capellans, edifici renaixentista, també de propietat catedralícia. En els baixos de la casa hi havia les habitacions dels vicaris de la Catedral (que en aquell temps encara actuava com a parròquia). El primer i segon pis estaven dividits en dues meitats o vivendes; a la de la primera porta habitava el canonge liturgista mossèn Joan Quetgles; a la segona porta vivia mossèn Alcover.
Aquest darrer apartament tenia l'enfront a la part del Mirador; les finestres de la sala d'entrada i de la "sala bona" tenien la vista obstruïda per la gran mole de l'absis de la Seu; el despatx i el lligador, en canvi, eren peces molt lluminoses, amb finestres que donaven damunt la gran badia de Palma. El despatx comunicava amb el dormitori del canonge, i al costat d'aquell hi havia una habitació interior amb finestra a un pati; era el "quarto de les calaixeres", ocupat pels famosos fitxers on s'anaven acumulant les cèdules per al Diccionari. El dormitori comunicava també amb el lligador, i per l'altre costat amb l'espaiós menjador, que tenia balcó damunt el pati d'entrada. A l'altre extrem del menjador, un portal conduïa a la cuina i a l'escala interior que pujava al segon pis, on hi havia dues cambres per al servei, dues per als hostes i un grandiós porxo que resseguia tota la façana de la banda de la mar.
La vida, a ca mossèn Alcover, era molt metòdica, ordenadeta com la d'un convent.
A les quatre del matí, tant a l'estiu com a l'hivern, sonava el despertador dins la cambra del canonge, i aquest botava del llit sense pensar-s'hi gens. Feia les seves devocions —oració vocal i mental ben afavorida— i es posava en feina d'estudiar o d'escriure. A les cinc feia sonar el timbre dins la cambra del servei, i En Joan s'aixecava per anar-li a servir la missa, que començava a les cinc i mitja, i acabava... quan Déu volia: sempre a les sis ben repicades, perquè mossèn Alcover era un d'aquells capellans que la diuen "ben sencera".
La capella on deia la missa, a la Seu, era la de Sant Josep, i darrere l'altar hi havia la sagristieta on guardava els vasos i ornaments — calze, canadelles, camis, casulles i altres peces d'indumentària litúrgica — per al seu ús particular. A la Seu de Mallorca, cada canonge té aqueixa sagristieta privada —una darrere cada altar— per a revestir-se i desvestir-se dels ornaments per a la missa o per als actes corals. Com que mossèn Alcover i el canonge Quetgles vivien tan a la vora de la Seu, que no havien de fer més que travessar el carrer per a entrar-hi, ja sortien de casa seva revestits de roquet i mussa i de sotana vermella per als actes de cor, però conservaven a les sagristietes de la Seu els ornaments per a la missa.
Quan el canonge i el criat sortien de missa, si era a l'estiu, anaven a "estirar les cames" pel moll: resseguint tota la Riba, arribaven fins a la farola del port i tornaven. La passejada durava exactament una hora. Si era a l'hivern, no feien aquest exercici al matí, sinó després de dinar. Durant aquestes passejades, mossèn Alcover no estava inactiu — no hi sabia estar —: o ell llegia, o feia que En Joan li llegís qualque llibre o revista. Quan jo vaig entrar a viure a casa seva, Mn. Alcover em prengué per a acompanyant de les passejades i les dedica a donar-me les primeres lliçons d'anglès i d'alemany, que més envant havia d'ampliar i que m'havien de servir tant i tant per a les meves activitats durant tota la vida.