Editorial Columna (Barcelona), 1991
L'hora més recomanable per al passeig en aquest lloc soliu és la que s'apropa al crepuscle de la tarda. La visió a plena llum del dia és massa empastifada i abassegadora. El declivi del sol es produeix amb una serenor molt confortable als ulls. Els contrastos són alhora dolços i rotunds. En dret del baluard de Sant Bernat, el banc del Bisbe, excavat a la roca, és un punt de mirades sumptuoses, literalment episcopals. L'ombra vastíssima de les murades, que aquí abasten la seva altura més monumental al capdamunt del baluard, es projecta obscura sobre el pendent força pronunciat que mira cap al port. La mar, però, exhibeix una coloració intensa i exultant, quasi irreal, quan el dia és seré. I, a sobre, com vaixells ancorats en la seva àuria reverberació, les ex-illes des Botafoc, Grossa i Plana —aquesta, revestida d'hotels i xaletets, devora un bosc d'embarcacions d'esplai— tanquen la bocana de l'actiu port d'Eivissa. Mar enfora, despresos, els cúbics escullots des Daus, i ara a la vora, saludant molt de prop els vaixells que van i venen, l'illa Negra.
Tanmateix, aquest rosari d'illes no s'exhaureix si anem girant els ulls per damunt el deixant de les barques: sa Corbeta, es Malvins, l'Esponja, s'Espardell, s'Espalmador, es Penjats... Formentera decorant l'horitzó. La mirada s'estén fins a les brillantors dels estanys saliners. O veu una natura que es degrada amb nous nuclis turístics: sa Sal Rossa. El puig des Molins, a poc tret, amaga la necròpoli, i, estirant la ciutat cap a ponent, els nuclis de ses Figueretes i es Viver aixequen el seu caos urbanístic.
Bé és cert, però, que la ment assossegada sap fer abstracció de certes visions aspres que clamen al cel. I així res no priva que el repòs en aquesta contrada arribi a ser absolut, malgrat el repic insistent dels vaixells a motor. Si és dissabte o diumenge, la mar s'atapeeix d'una navegació dinàmica i alegre, d'un ritme compassat. A vegades, algun patró esburbat encreua un solc d'escuma en la plàcida ruta d'una vela. Però el paisatge no perd la seva plenitud i solemnitat.
El camí ressegueix el camp Massat i es va fent rocallós i intransitable. S'estreny i es converteix en viarany agrest i accidentat. Hi ha obscures savines petites i compactes, arrodonits ginobres, alts romanins que ja perfumen l'aire. I els pous poden ser atrapats en un cocó, si distraiem la passa.
Sempre que torno a aquest indret, acaba posseint-me un sentiment feliç, que em permet d'oblidar, per uns moments, el vandalisme exercit arreu de l'illa. El pas, fornit d'entrepussalls, entremig d'aquesta garriga on s'ha aturat el temps, oxigena l'esperit encarcarat i restaura una mica l'esperança. Encara ens queda un tros de terra per sentir-nos-hi arrelats, compartint-ne equilibradament els dons. Cap ésser no s'imposa sobre un altre; res no hi té predomini. Un tot harmònic del qual participem, aixeca al cel la diminuta dignitat del món.
I al cap de la sendera, que davalla lentament com un regalim grisenc, un gran pi ferit pel llamp o la ventada, saluda, distingit, el caminant. És el lloc d'una breu depressió entre la garriga i el penyal mariner. Per poc que es mogui l'aire, aquí sempre hi travessa un oratge fresquívol. Som a la vora d'un barranc, d'una gorja que sembla l'espiral concavitat d'un corn, amb la mar que es reclou, allà baix, com una safa d'aigua. En la caiguda vertical del nostre esguard, són ses Balandres, i ara el caminoi hi duu precipitadament, gorja avall, i ens hi podem sentir esbalçats, com un còdol desprès, incontenible...
Cal vigilar la trepitjada. El terreny és pedregós i fragmentat. El sol d'hivern no hi té accés. La creca és humida. A les roques hi ha líquens que posen en perill la fonyada dels peus. El primer tret és inhòspit, mineral. La visió de la mar és esquifida i gairebé domèstica. Però a mitja davallada ja som al punt que els coroners anomenen es Bastó. Aquí el barranc interposa un sobtat desnivell. Temps enrere els pescadors el salvaven mitjançant una soca de pi, amb les branques esporgades, que feien de graons. Això era es Bastó. Fa pocs mesos que les seves despulles encara jeien en un racó de l'ombra, resseques i podrides. Al seu lloc, actualment, s'hi dreça una escala de savina —la nostra fusta més soferta i duradora—, però el topònim resta inalterable.
Quan deixem endarrere es Bastó, el panorama s'obre màgicament. Les penyes són sumptuoses i colossals. La mar s'espargeix cap als seus límits, tot recobrant la seva omnipresència. Pren força la verdor, de caràcter arbustiu, puntejada de flors grogues i liles. Algun pi vigorós aixeca la capçada. D'altres, sembla que graten el pendís per resistir els temperis.
Però un temperi avui no s'imagina. La placidesa de la llum i l'aire és la raó d'aquest dia solemne. Els espadats de ses Balandres es mostren en la seva plenitud. Hi ha una coloració viva sobre els materials pàl·lids i untuosos de les penyes. La mar ofereix una quietud insòlita als reflexos. Des del cap Negret a l'illa Margalida i al morrot avançat des Castellar. És increïble tanta transparència.
Després, el senderol passa arran de les penyes, paral·lel a la costa. Queda més pròxima la perita badia. Les cases dels llaüts són autèntiques fortaleses contra els durs temporals. Però l'excursionista no avisat, encara trobarà en el descens una sorpresa cordial. Els peus sobre els estrats i agafat a una corda, haurà de salvar el desnivell de deu o dotze braces, que ja el farà sentir, poc mes enllà, en l'abraçada de la mar tranquil·la, partícip d'un món clar, real i categòric.
Girant el cap de Rubió, el penyalar s'endinsa i fa una gran badia d'aigües fondes i fresques. Es Cala d'Albarca, sempre bullent de piuladissa i de crits de cigales. Sol picar-hi de fort, el solell. La cala és protegida dels ventijols que en aquesta estació predominen; per això és tan calorosa. La baixada des de dalt de la costa convé que sigui cap al tard, sense presses, prenent-se algun respir per contemplar l'accidentat paratge. En el declivi, entre els salts de les roques, hi ha ombrejats feixetons, on novament s'instal·len les figueres, exultants de verdor. Després del bany en aquesta mena de paradís enfonsat, millor pujar quan el sol va de posta. El camí, costerut i amb revolts, no us evitarà la suada, però llavors és més probable d'abastar alguna brisa reparadora.
Proa a sa Conillera. La mar continua impertorbable, esplèndida. Sa Conillera té un posat solitari, somnolent, com d'home que descansa. Territori erosionat i estellós. Els temporals d'hivern la deuen atupar amb incontinència. Val la pena de recórrer-la de punta a punta, a l'estiu, amb un bon capell al cap.
Mes enllà, sobre l'horitzó, s'afileren, diversos d'aspecte i grandària, els darrers esquitxos, vers l'oest, de la terra eivissenca. Un arxipèlag resplendent, alineat en forma de falç, que hom coneix per ses Bledes. El llaüt queda al paire enmig de l'encalmada. Fem un mos a base de llaunes, embotits i pernil. Fa calor, no es mou l'aire. És fantàstic de sentir novament aquesta soledat gairebé astral, amb la qual cuidem ser els amos del món. Sa Gorra, es Vaixell, na Bosc, els esculls d'en Ramon, na Plana, l'escull des Cap Vermell, l'escull de Tramuntana, noms molt gràfics, alguns; illots enlluernats d'un sol d'amplis dominis. I més cap a xaloc, s'Espartar, bellíssim, amb l'or prim de l'espart que recobreix tot un terreny impulsiu i dinàmic. El pujol des Ullastres té una elevació considerable (69 m), atesa l'extensió de l'illa. A banda i banda, un escull: a ponent, s'Espardell; a llevant, l'escull de s'Espartar o de sa Grava. En nedar en aquestes aigües, es fàcil la deriva. Hi ha llocs de cert corrent. Cal no refiar-se. Però val la pena de saltar a s'Espartar. Té un obert panorama cap a llevant: les blanques platges de Comte, l'illa des Bosc, de contorn arquejat, sa Conillera, estirada cap al nord. La mar, sempre molt neta, fulgurant.
Fins que no arribem al castellot des Vedrà, que s'alça gris davant nosaltres, és millor d'ignorar la línia costanera de ponent —Cala Corral, Cala Tarida, Cala Molí, Cala Vedella...—. Posar els ulls damunt d'aquest paisatge enfonsa l'esperit. Aquí, la insolència dels especuladors ha causat desastres irreparables. Boscos i platges són coberts d'establiments turístics, de xalets. No hi ha res a fer. Oblidem-ho. L'autoritat a Sant Josep pot estar satisfeta: s'ha cobert de merda.
Volta a l'illot des Vedrà, pedra angular d'Eivissa. Drets penyals, pel costat de Cala d'Hort; desfet i pedregós cap a ponent; sa Bestorre, bessona i enfilada, planta cara al llebeig. Al seu peu, la farola. Darrere, obscures coves tacant les parets vertiginoses. Aigües negres com la nit, feréstegues. Es Vedrà és, sens dubte, l'accident més emblemàtic del litoral d'Eivissa. En els meus viatges per la Mediterrània, tampoc no he vist mai cap illot en una proporció semblant d'altura. Són 387 metres d'elevació tenaç, rústega, gairebé inaccessible. Es Vedranell just s'hi ajeu a la vora, com un gat eriçat. Un freu d'aigües profundes, recorregut per l'ombra de la tarda, separa els dos illots.
Hem quedat fondejats a Cala d'Hort. La bullentor del dia encara dura. Però a la nit, després d'un gran sopar al restaurant Es Boldador, s'aixeca oratge. L'oneig no s'encalmarà fins al matí. Amb tanta gronxadissa, l'acte de dormir serà un estrany miracle. La mar etziba esclafits renouers contra el buc.
Sobre el pla de Corona excel·leix, com sempre, la renovada flor. Tancat com és a tots els vents, el sol hi propicia la florida amb una audàcia quasi inexplicable. Si un hi arriba pel camí de ses Rotes, que deixa amunt paratges aspres i decrèpits, la primera visió del pla és un autèntic espectacle. Podríem dir-ne que es tracta d'un miratge, si els ulls acostumats no sabessin que els ametllers són així de generosos. Cal aturar-se a la vora per contemplar, entre els pins immediats, l'espurneig de les flors canal avall i, més enllà, l'escampada blanquinosa, una mica dissolta, sobre la terra roja.
Els camps de Corona, just ara llaurats, són d'un color vermell indescriptible. Si els mirem des de la posició del sol, la vermellor es àuria i rutilant. Si els veiem, en canvi, a contrallum, la coloració és sòbria, grassa i elegant; recorda molt les qualitats del vi negre, vellutat i corpori. Blanc i vermell s'ajunten, com enlloc, en una simfonia molt suau. El paisatge camperol té transparència i textura d'aquarel·la. No hi ha a penes perfils, si no són les muntanyes. Camps i ametllers es fonen amb una delicadesa entranyable...
Entremig de vermellor i florida, sobta, de tant en tant, l'exaltada verdor, sempre disposta, dels garrovers, i algunes oliveres, de soca blavinosa, aixequen llambregades de llum perla per les branques vitenques. Aquests arbres són la sal del paisatge que l'ametller domina. Sense ells, el pla de Corona semblaria una nebulosa rasa, informe i fada. Aquests contrapunts són, per tant, des d'un punt de vista simplement paisatgístic, absolutament necessaris.
A hores d'ara les figueres passen gairebé inadvertides, darrere la lluminositat càlida de l'ametller. Les figueres escampen el seu brancatge tortuós, gris i espectral, sense una nota d'alegria, tan distintes d'elles mateixes quan l'ombra les reclama.
La plenitud del pla de Corona és sobretot ostensible pel costat de ponent, quan el camí que el circumda s'inflexiona en alguns trets i ofereix panoràmiques més extenses. El camí deixa el bosc a un costat i, a l'altre, els camps de blancor arrenglerada sobre la terra encesa. En un punt elevat hi ha dues eres bessones, des de les quals es veu tot el pla amb una gamma efervescent de matisos. Enfront del nostre esguard, tot protegint el pla dels vents tramuntanals, puja amb caràcter propi el puig d'en Joan Andreu, i, més cap a ponent, guaita, dret i calcari, es Castellar. L'església i el poblet blanquegen allà lluny, diminuts per damunt la calitja de les flors. Els romanins ja són florits, i al seu voltant brunzeixen les abelles. L'aire s'omple d'aromes penetrants i dolces, que van de la flor blanca a la flor lila.
Més endavant, l'arada duu la seva ferida al bell límit d'un ombrós roquissar, on les velles parets devien contenir, temps ha, la minsa terra abancalada. Encara uns arbres rònecs decoren lleument el gris jardí de pedra, que, en la seva absoluta austeritat, constitueix una petita meravella, la bellesa potser més oposada a la tendra i volàtil flor de l'ametller.
La vegetació de Tagomago és la pròpia d'una garriga. Els arbres són escassos i esdevenen òbviament notables. Els romanins, les argelagues, les savines diminutes, els pinetons, les roques, els pedregars arriben a fer incòmode el passeig, si un decideix separar-se del camí. A les parts més seques abunda la pala marina, anomenada també granerola.
Mirant cap a llevant, Tagomago presenta una petita badia, ja anunciada pel terreny lleument acanalat que ens hi aboca; és s'Olla de Llevant. Més amunt, i sense arribar a mirar cap a tramuntana, apareix s'Olla de Tramuntana, una badia ampul·losa, de parets verticals, robustes i retallades. Des d'aquest penyal es domina una vista de l'illa, fluctuant i aclaparadora, amb zones pròximes àrides i castigades, que així com s'estenen cap al sud i s'incorporen vigorosament, adopten una presència més amable i diversa. És allí, a l'altre extrem de Tagomago, tumultuós i encimbellat, on es dreça el far, blanc i solitari, vora les penyes més altes de l'illa (114 m). La carretera hi arriba fent marrada. En plena calor les cigales deuen cantar abassegadorament al llarg del camí. En aquests dies finals de primavera, a mesura que pugem cap al far, son les gavines que denuncien la nostra estranya aparició, volen nervioses i baixes, augmenten la cridòria. Les cries —els felius— deuen ser molt joves i cal defensar-les dels éssers estranys. Dalt de tot, la lluita de les gavines contra el caminant ja és aferrissada. Els crits són estremidors i les gavines us cauen a frec de cabells, amb un vent que atordeix i glaça la sang. No és una situació agradable, sobretot si el surt us sorprèn prop de les penyes. Fa alguns anys, a l'illot de s'Espardell, vaig tenir una experiència semblant. La follia de les gavines defensant els seus petits i l'escàs territori insular cabussava l'intrús en un autèntic malson, en un terror irracional indescriptible.
Tres hores després de desembarcar a Tagomago —quin nom tan sonor i estrany!—, el llaüt ens ha de recollir al mateix mollet d'arribada. No és un mal dia per a la primera nedada de l'any. La transparència de les aigües és temptadora i el sol pica de fort. A Tagomago no hi ha una platja mínimament presentable —segurament és una sort—; entre escull i escull podeu trobar un llençolet d'arena on estirar-vos a prendre el sol, però amb el cul en remull. Això és inevitable. Tanmateix una bona compensació a la limitadíssima mobilitat del banyista, sobretot si el banyista s'entrega amb prou feina a la natació, és el recurs de les pagellides. Qualsevol codolet és bo per arrabassar-les de les roques. Les pagellides són un marisc consistent i callós, que una vegada rabejat i trets els excrements que acumula davall la closca, és de molt bon menjar en cru o torrat. En cru fa molt de gust de mar, i torrat us pot cuidar parèixer tan bo com la llagosta. Tots dos sabors són a considerar.
El cap de Barbaria, o simplement es Cap, es un d'aquells paratges que rompen la general indiferència dels humans envers el seu món quotidià. L'impacte que produeix és tan fort que hom no té altra sortida que reaccionar-hi. La resposta pot anar des de l'admiració esbalaïda a un agut impuls de tocar el dos. Però és impensable que algú pugui estar-se al cap de Barbaria com qui sent tocar campanes. Aquest indret dissol tots els esquemes de paisatge, exerceix sobre nosaltres un poder mal d'explicar. Una llengua de terra àrida i pedregosa s'aboca lentament cap al blau de la mar. Al seu extrem, un petit far presideix, des de l'alt rocam, la solitud de la contrada. Entre la pedra estellosa i blanca destaquen, disperses, petites taques de verdor o el negre trau d'una cova. De dia, impertorbables, les gavines posen un cel ras onejant entre la mar profunda i el cel fora de límits, i, a la nit, oscil·lant, l'estelada ressuscita el misteri més enllà de la monòtona farola i del vent fred que passa. Al cap de Barbaria hi ha un silenci remot, i és tan gran, tan incommensurable l'espai, que la insignificança de l'home és força incontestable. El fet que ara i adés ho experimentem em sembla una bona teràpia contra la prepotència que solem exhibir. Sempre és bo tornar al cap de Barbaria i contemplar el món en la seva nuesa i en la seva immensitat.
Damunt la Mola són especialment notables l'església del Pilar, blanca, sense forats; els dos molins, que encara conserven les antenes; i, retirat, sobre les penyes més dretes i profundes de Formentera, el far que hi manà construir Isabel II, la llanterna més prestigiosa de les Pitiüses. De dalt de tot de la farola podreu observar, entre les aigües esfereïdores de llevant, l'àgil planeig de les gavines i escoltar el trontoll tossut i ineficaç d'algun llaütet. Una persona mica patidora pot sentir-hi un agut formigueig, i, si bufa gaire vent, i vibra la barana de ferro, i se us encreuen els cabells, potser se us posaran els pèls de punta. La visió de la Mola, des de l'esquerpa elevació del far, és més monocroma i abassegadora que la d'altres fragments de Formentera. Això s'acusa, amb diferència, a l'estació seca i canicular.
La Mola és un territori gairebé oblidat del món, amb una vida pròpia, activa i creadora i un establiment humà molt divers. No hi ha dubte que l'aïllament s'hi esdevé encara més accentuat a causa del seu sobtat impuls orogènic. Avui una carretera força transitada facilita la comunicació entre les dues Formenteres, però la implantació tan rotunda que té la Mola imposa un cert distanciament visual i psicològic.
El poble queda lleugerament aixecat a la nostra esquena, amb el seu tumult inconclòs de cases i carrers. A la part baixa, irrellevant i enfonyada, la fàbrica semicilíndrica de la capella de la tanca Vella. L'antiga construcció, de valor exclusivament històric, ha estat alleugerida, fa pocs anys, dels murs deshabitats i envellits d'una casa. Ara la veiem envoltada d'un bell jardí soliu. Construïda la segona meitat del segle XIV, fou el primer lloc de culte de Formentera.
No gaire enfora de Sant Francesc, a mà dreta, la figuera més gran de les nostres illes —la més grossa del món?—, na Blanca, estén la retorta enramada per damunt la tanca que cenyeix el camí. Ja semblen apuntar-hi les taquetes incipients de les fulles. Sobre el llit cruixidor de fulles seques, cauen fredes les ombres, clapejades pel solellet baix, entre el bosc inextricable d'estalons.
S'Estufador és davant nosaltres, obert al migjorn lluminós i transparent. La mar, que omple l'esguard, és extensíssima. Fa la impressió que ens trobem a l'última riba del món. No veiem sinó molt lluny, cap a l'oest, la franja grisa del cap de Barbaria. I sobre els nostres caps, esforçada i potent, la pineda posa el seu contrafort a un terreny fluix que s'esllavissa.
Deixant de banda les percepcions més íntimes que l'individu pot tenir d'aquest indret —silenci, pau, bellesa elemental de la terra— cal fixar l'atenció en un conglomerat tan divers de textures que determina, al meu entendre, l'impacte més consistent de s'Estufador. Els viaranys que duen a la mar són rierols sorrencs i encaixonats. D'aquí estant, contemplareu la notable barreja de materials que l'atzar, la mà de l'home i la natura han posat en conjunció admirable. Els embravits i estufats temporals de l'hivern erosionen amb el seu llarg assot el sòcol blanquinós d'aquest tros de Formentera. La pedra arenesta, com arreu de l'illa, té una aparença òssia, descarnada, plena de cocons i punxeguda. El codolar presenta enormes cossos calcaris, gairebé inamovibles vora l'estesa menuda i oscil·lant que la mar, adesiara, va cobrint. Mireu la dispersió multiforme de les fustes —vestigis d'algun moble, arrels o soques d'arbre—, formes belles de barca —un bocí d'orla—, notícia incerta d'un remot naufragi. Les fustes que la mar ens retorna, al solell de la platja, adopten un tacte vellutat; solcs sinuosos en remarquen les vetes. Per això criden tant l'atenció els coberts amb què els mariners de Formentera —i, en conseqüència, els de s'Estufador— protegeixen els seus bots i llaüts. Hom diria que arrepleguen les deixalles del temps i els temporals per ordenar-les en una tosca arquitectura marinera. No debades aqueixos pobres ombratges emergeixen tan propis, per la seva noblesa i plasticitat, en una naturalesa encegada i remisa.
Formentera té forma d'os, de costella de be, i un relleu com de galeta forta; val a dir que el perfil tan complex de la costa contrasta notòriament amb les lleugeres bòfegues del terreny. Des de les dunes blanques de les platges, Formentera va reiterant un oneig allargassat de feixes, tanques i costers, que recorda bastant el moviment de la mar de fons. És clar que el simplisme groller d'aquestes observacions no explica res d'altres continguts texturals, cromàtics i formals del paisatge formenterer. Cal travessar l'illa d'un vent a l'altre, no importa l'ordre, però convé cobrir-ne totes les direccions. Sempre hi ha ocasió per a la sorpresa i per confirmar la personalitat tan pròpia d'aquesta illa. Contràriament al que pugui semblar, Formentera no és gens monòtona, però exigeix la nostra agudesa contemplativa, l'afany de descobrir bellesa més enllà de la bellesa convencional i pedestre.
Els camins de Formentera són desconcertants. Poques vegades us duran al lloc que us proposàveu. Sovint giren i tomben i tornen a girar, i, a vegades, si es perd de vista la Mola —que és el territori més alt—, l'única referència d'orientació és la posició del sol, suposant que sabem l'hora i que tenim el mapa de Formentera ben dibuixat al cap. Aquesta circumstància pot ser, per a molts, un inconvenient; a mi em diverteix la mar. La pura divagació és un lleure molt escaient a la meva felicitat. A Formentera, hi fa bon divagar. Tant se me'n dóna si no arribo allà on volia. És ben segur que he arribat allà on voldré tornar.
Dimarts, 25 de juliol [1989]
A mitjan matí, salpem els dos ferros i resseguim els penyals del cap de Barbaria cap al sud i l'est. Molt prop de la farola, hi ha algunes balmes abocades al mar. Dalt de les penyes, sol inclement, soledat substantiva del món. En girar el cap, comença el tràngol i apareix, al bell límit de la roca, la torre defensiva des Garroveret. L'illa dibuixa una extensa badia, inicialment rocosa tot al llarg del quartó des Cap, amb pinars que sorgeixen de fondes torrenteres. Després ve el territori baix, llargarut i arenós —el quartó des Carnatge—, amb la dilatada platja de Migjorn, no exempta de blancors hoteleres. I, a la fi, el coster boscós de la Mola, amb els seus àrids calonets —caló des Mort, caló des Ram, s'Estufador—, damunt dels quals Formentera pren força i corpulència, gairebé s'incorpora. La Mola constitueix un territori en forma de puny tancat, considerablement alt —200 metres mal comptats—, si hom el compara amb l'elevació prima i dunar d'on arranca. Aquesta condició orogènica deu explicar la sensació que un hi té de trobar-se en un món fora del món, potser i tot més enllà del bé i del mal.
La part sud de la Mola s'assembla a un gran terraplè. Poc compacta, desfeta, pinar escampat. El solell hi bat sense el do d'un oratge. Les cigales hi canten llargament, avorrides. Però, devers la punta Roja, la roca es consolida. És com si l'illa mostrés les dents al navegant. La proa del llaüt esclafa les onades. El llaüt dringa força. Formentera aixeca penyalots verticals i massissos més amunt del vol de les gavines. El far planta allà dalt la seva alta figura de domini. Les seves llambregades, a la nit, foraden la foscor més absoluta. És un ull que importuna la distància.
Al davant de l'església atalussada, que fou un temps inexcusable fortalesa, el poblet arrecera el nucli més antic: una línia de cases blanques amb el piset i la sòbria balconada que mira cap al bosc. La part nova del poble s'escampa vigorosa ran del pla, ja exhaustiu de riquesa hortelana. Les vermellors de la terra han estat envaïdes, quasi eclipsades, per la culminació miraculosa de la primavera. Tot se'ns manifesta ufanós, ple de vida. Les cases del raval no han desatès el bon gust pels jardins, que creixen esponerosos i s'enfilen pels murs. Buguenvíl·lees, heures decoren les façanes amb florida resolta. Les palmeres desclouen majestat. Al bell mig del raval, que s'expandeix amb mesura, encara s'ha salvat l'immens pi ver sota el qual, ja fa dècades, hom ballava les danses sonores i festives, quan no constituïen res altre que l'expressió espontània d'un poble viu en la seva tradició. Avui en dia los danses de la terra se'ns han quedat com una noble pega de museu, en el millor dels casos.
Dalt del puig de l'església hi ha l'antic cafè, que conserva el seu aire humil i domèstic. Taules de marbre i forja, cadires de fusta envernissades amb espatller arquejat. Un rebost incrustat a la paret, on la calç va acumulant relleus de lleugera textura. Un penja-roba entre calendaris, anuncis oficials i cartells de tabac. No debades el cafè també és l'estanc del poble. I també l'oficina de Correus. Ací venen de tant en tant els camperols a buscar la correspondència.
Però les estampacions seriades —calendaris, cartells, fullets turístics— no són l'única decoració del local. Les parets s'honoren de fer lloc a alguns quadres, fotografies i dibuixos. L'amo del bar, en Xico, apareix esplèndidament retratat en un dibuix d'una pulcritud i precisió admirables. En una simpàtica referència al seu ofici compartit d'estanquer, en Xico es converteix en la imatge, benèvola com mai, d'un segell de Correus, per damunt del qual guaiten l'illa d'Eivissa i la deessa Tanit. [...]
Banda fora, en el bon temps, quan va caient la tarda, acostuma a ajuntar-s'hi una animada tertúlia on no falten el rector i potser el mestre. Aquesta gent del camp encara viu la vida en una dimensió profunda que a les ciutats es perd. La gent del camp té temps per a la broma i la conversa, per contemplar la posta i el crepuscle mentre escolta el silenci commòs de les campanes.
Els estrangers calmosos que ara i adés entren a fer un refresc fan cara d'agrair un reducte tan modest i hospitalari. Passen la vista encuriosida per totes les parets al temps que en Xico els omple mansament els gots. A vegades pregunten, com solen fer els turistes. Aqueixos cafès de poble són també oficines de turisme. I els turistes ho agraeixen amb llargues reverencies, tot buscant, amb el beure a la mà, la porta que se'ls obre amb el seu plaent repòs de terrassa i la conversa per a ells inintel·ligible —i tanmateix familiar— dels tertulians.
Molins de sa Miranda, a Sant Francesc. S'alça un Pujol rocós i llargarut, des d'on guaiten els estanys i la tramuntana eivissenca unes graciosos cases formentereres. Si sonés la campana de l'Ave Maria, seria l'hora justa del repòs i la meditació. La llum crepuscular —més precisa, més piadosa— exalta el pensament i les imatges. Visió irrenunciable de Formentera, que inspirà a Villangómez el magnífic poema i és la millor contemplació per poder-se'n dur, molt endins, la diàfana memòria de l'altra illa fins a l'altre retorn.
Cala Saona és la cala per excel·lència de Formentera. Tot i això no és un port d'allò més abrigat, si els vents són de ponent o tramuntana. La costa des Bou i la punta Rasa la deuen emparar del migjorn. Un arc boscós circueix l'arenal blanc i espectacular de la platja. Per damunt del pinar sobreïx l'hostalet. A banda i banda, costa dòcil, suau. És plaent d'estar-se en aquesta hora, fondejats enmig de tant de silenci, quan encara l'ossada i els músculs duen clavat el repic del motor. Però les dues anques, amb un parell de dies més de travessia, podrien arribar a fer call. Els bancs són durs quan se seu tantes hores, i el llaüt no és un lloc ideal per estirar les cames...
Molins de sa Miranda, a Sant Francesc. S'alça un Pujol rocós i llargarut, des d'on guaiten els estanys i la tramuntana eivissenca unes graciosos cases formentereres. Si sonés la campana de l'Ave Maria, seria l'hora justa del repòs i la meditació. La llum crepuscular —més precisa, més piadosa— exalta el pensament i les imatges. Visió irrenunciable de Formentera, que inspirà a Villangómez el magnífic poema i és la millor contemplació per poder-se'n dur, molt endins, la diàfana memòria de l'altra illa fins a l'altre retorn.