Editorial Comte d’Aure - 2004 - Barcelona
Aubert, Vall d'Aran, amb els fills. Vola, en l'altura, un falcó mentre el vent càlid remou tot el brancatge de la Vall i es fon amb la remor de la Garona, als nostres peus. Des de la bonica habitació enfustada on som, veient passar els núvols, penso que podria tornar a escriure alguna cosa. L'intent desapareixerà quan em posi a la taula d'escriure.
Ens hem banyat a mitges al Varradós, gelat i rabent. Després llegíem estirats a l'herba: Quinx, de Durrell, que divaga en elucubracions surrealistes. Hem anat al Salt del Pix seguint l'artiga. El sol irisava el saltant. Als dos extrems d'horitzó, el Mall de l'Artiga de Lin, ja al Massís de la Maladeta, i al nostre darrere Pica Palomèra i Serra d'Armèros dominaven nevats, imponents. Mentre, en la solitud del temps, els vells campanars de pissarra foraden les boires i els boscos d'avet negre i s'enlairen en infinites perspectives.
A la conferencia ha vingut Jordi Xercavins, l'amo de la finca que tant impressionà els meus anys d'infantesa i adolescència; allà somiava els meus amors d'estiu, i he descrit aquells boscos en nombrosos llibres. Parlem i ens convida a visitar la casa, a la tarda. Així ho hem fet. Ens ha rebut el matrimoni gran i un fill que viu a la casa pairal. La vegetació exuberant segueix envoltant la masia que, amb les terres, fa 100 hectàrees. La finca és sòlida, amb austeres sales i menjadors perfectament conservats, de parets gruixudes i mobles massissos de fusta i cuir. Sobris retrats d'avantpassats i pocs ornaments. Hi falten flors, detalls que indueixin a pensar que li vida hi és agradable fins en les més petites i delicades coses.
La senyora m'ha semblat lleugerament malenconiosa. Es lamenta que ningú no l'enveja. ¿Per què em deu confiar aquesta intimitat, amb tota la intenció de fons que comporta? Hospitalària, ens serveix refrescos i dolços. Xercavins, que s'ha fet canviar el cognom per anteposar aquest, ens mostra l'arbre genealògic, enorme pintura mural amb antecedents fins al segle XI. Veiem els testaments, ben conservats i catalogats. Arrelat a la terra, aquest amo es mostra conservador en extrem. Lola, després, ens conta que fins fa poc els fills encara li feien l'amistat, o sigui que li besaven les mans. La família de Lola havien sigut antics arrendataris d'una vinya de l'heretat.
Als caixons hi ha també les cartes dels meus amics adolescents i joves, quan ens escrivíem llargament, sobretot els estius a Rubí. Estiu, frescor de cua de cavall a les fonts ombroses, un alè tènue planant sobre fonts i aigües ocultes. Meravella de la font entre els camps encesos, la forta insolació i la terra ardent. La font apareixia en un clot, amagada, i allà canviava la vegetació: aspror del verdet, tremolar de les llentilles d'aigua, raucar d'una granota entre un corrent minso que fluïa i on algun capgròs brillava un moment al sol. Libèl·lules, mosquits i teixidors planaven sobre el tel verd, i en algun lloc proper es formaven basses amenaçants darrere de les canyes i de les bardisses: mostraven les cares dels infants ofegats.
Els noms adolescents es posaven sobre l'aigua corrent de la nostra vida com les libèl·lules, en volades intermitents i tornassolades. Els noms han quedat associats per sempre a un paisatge que ja no existeix, devastat per la construcció, i sota el ciment es va quedar part dels meus somnis
El fill es lamenta que a Rubí, ara, no hi ha un nucli estable que mantingui les relacions culturals i d'interès per a una cohesió de la ciutat. Són 50.000 habitants, tothom es dispersa i les afinitats difereixen i divergeixen. Ens hem fet fotos amb els Xercavins. Es completa un cicle que ja va començar amb fotografies de festeig de la meva àvia Lola en aquests boscos, i que s'acaba a la tardor de les nostres vides un dia de mig octubre.
Cau la tarda sobre el pont de Can Cabanyes, on als quinze anys ens havíem promès que seríem feliços entre les estrelles distants i l'olor calenta dels rostolls, i ho proclamàvem de viva veu.
Ara el pont és tapat per edificis impersonals. Adéu.