Editorial Selecta - 1961 - Barcelona
Passat l'esmentat bloc inquietador que forma una gran balma on brollen unes fonts, es troba la capella que té per sostre la roca i que, en la impossibilitat d'aixecar-hi un campanar airós, s'acontentà amb una espadanya a peu pla del camí, de manera que es pot tocar la campana en passar. Es voreja l'immens monòlit que fa de nau a la capella i que, en temps de fortes pluges, forma un altre salt d'aigua, també espectacular, conegut pel Rossinyol, designació que li prové del nom del rierol que, més enlaire que el recinte, s'hi estimba quan creix.
Pel caminal en corba i ombrejat per plàtans cepats que voreja el buit i que va eixamplant-se, es té la sorpresa de descobrir, per una obertura en el mur de roca que el deixa en una mitja claror, un estany d'aigües puríssimes, d'un blau intens i obsessionant i d'uns delicats iris, que dóna la impressió d'una enorme aiguamarina. Documents de l'època romana ja esmenten aquest llac. Com en tots els llocs d'excepcional exuberància natural, unida a una tradició religiosa, proliferen aquí les llegendes. Una d'elles diu que va ésser a dintre d'aquest llac on es trobà la imatge de sant Miquel.
Més o menys protegits de la mullena a la qual hom s'ha d'exposar, s'arriba sota la gran cascada que, després d'haver saltat amb bona empenta el replà del cingle, es desprèn de les roques que troba al seu pas per llançar-se en viril elegància, de graó en graó, fins el peu del gran amfiteatre que retruny als seus salts. Des de dalt del camí ja es percep el bramul de les seves caigudes, però en passar-hi per davall l'estrèpit vibratori arriba a atordir. Ens trobem en una balma que fa de balconada oberta darrera la caiguda de l'espès i feixuc cortinatge d'aigua que fa trepidar la muntanya i que polvoritza formant una boirina que no permet d'esbatanar els ulls atònits davant d'aquest espectacle, amb mirallets d'iris passant a través de l'aigua i de l'eixordament dels seus salts fins al llunyà i profund gorg, que li mata sobtadament l'embranzida i que redueix la seva bravesa per lliscar apaciblement riera de Tenes avall.
Can Prat és una de les cases pairals més notables de la vila. L'any 1870 hi va néixer el gran patriota Enric Prat de la Riba, i hi expirà el 1917, després d'una intensa i massa curta vida consagrada a la política catalana amb una perseverança, intel·ligència i clara visió que arborà l'ànima dels ciutadans barcelonins i d'un nombre immens de catalans. Darrera el polític hi havia un gran pensador, amb dots d'escriptor i facultats que li haurien permès de dur a terme una labor crítico-filosòfica molt elevada. Sacrificà els èxits personals a l'èxit ulterior de l'obra que dirigia, envoltant-se dels homes que havien d'ésser útils a la causa catalana i per a aquests eren els èxits circumstancials. A partir de l'any 1907 ocupà la presidència de la Diputació provincial de Barcelona, i en aquest càrrec va ésser confirmat en totes les renovacions, i des del 1913 en la de la Mancomunitat Catalana. Les institucions creades per ell han influït poderosament en la cultura de la nostra terra. Era, en resum, una intel·ligència puixant i un gran organitzador. Són molts els escrits seus escampats en diverses publicacions, entre els quals infinitat d'ordre jurídic, però els més abundosos són aquells en els quals defensava els interessos de Catalunya que, de petit, d'adolescent, de jove i fins a la seva mort, eren talment l'expressió personificada en ell, arrelada en ell, de la vigoria natural del seu poble nadiu. Morí a la seva casa pairal d'un mal contra el qual els aires de Castellterçol poc podien fer i dels quals la seva tasca ingent li va permetre de gaudir a penes. El trasllat de les seves despulles a Barcelona i llur enterrament van constituir una de les més grans manifestacions col·lectives registrades a casa nostra.
Es parlà d'erigir-li un monument a Castellterçol. Fins i tot es nomenà, a tal efecte, una comissió que un dia hi anà per tal d'assenyalar un lloc per al seu emplaçament. El Canuto va veure arribar els membres que la componien. El Canuto era un dels homes més populars de la vila. Es deia Cebrià Calvet. El renom li venia del seu pare, un traginer de molta anomenada establert a Barcelona. L'envià a Castellterçol un dia de l'any 1873 amb un carregament, i a l'hostal s'enamorà d'una noia, amb la qual es casà. Després va establir-se pel seu compte a la capital, treballà amb energia i vivesa excepcional en el ram dels transports, i quan es decidí a fixar la seva residència al poble de la seva muller, la seva situació era més que brillant. Estrenu, amb do de gents i incapaç de restar amb els braços encreuats, va ésser un dels principals fautors de l'estiueig a Castellterçol. Va fer construir cases per als forasters i contribuí a la realització d'obres i empreses d'interès local, entre les quals la mecanització del transport de viatgers, establint una línia d'automòbils de Caldes a la vila, trajecte que durant molts anys s'havia fet en diligència.
Doncs, com que el Canuto, ja vell, passava moltes hores assegut en un banc del brancal de la fonda del peu de la carretera, des d'on observava els entrants i sortints del poble, sorprès de veure arribar aquell grup de barcelonins, s'atansà a un d'ells i indagà:
—S'ha mort algun peix gros?
—No, venim pel monument que s'ha d'aixecar en memòria de Prat de la Riba.
—Bona idea, a fe de Déu, però ja sé com van aquestes coses. Primer hi veureu el meu, de monument.
Al cap de pocs dies baixà a Barcelona, s'entrevistà amb un tallista de pedra, posà al seu davant tantes vegades com va caldre i sense perdre la paciència, i finalment, l'any 1919, hom ja podia veure, a l'entrada de la vila, la seva estàtua de marbre i de mida natural damunt un sòcol. Sembla que l'Ajuntament s'havia oposat que l'erigissin al mig de la plaça Major, però no van poder oposar-se que es fes en el terreny de davant la fonda perquè aquest terreny era de la seva propietat, i ell, a casa seva, podia fer el que més li abellís. El bo del cas va ésser que s'entestà que el seu monument fos beneït, cosa a la qual el rector es negà, car hauria significat celebrar en públic una cerimònia que l'autoritat tampoc no hauria tolerat. El Canuto, però, no es desanimà, i la benedicció es va fer de darrera la persiana closa d'una finestra amb tribuna de casa seva. I durant els anys que li van quedar de vida, mig ajagut en el banc del brancal de la fonda va poder-se contemplar convertit en pedra com el Comanador don Gonzalo de Ulloa.
I el monument a Enric Prat de la Riba, el més il·lustre fill de Castellterçol, no passà de simple projecte.
A l'ombra de la història que posa virior en la vida d'aquesta població, la petita història ajuda a penetrar-la a fons a través del temps en aquells aspectes de treball i tipisme que més la caracteritzen. Poble de bona llei, com tots els que es desenrotllen en la puixança d'una terra que prodiga els seus fruits als que saben tenir-ne cura, als granollerins no els ha mancat mai una peculiar vivesa d'esperit ni uns sentiments sense mires interessades, tot i que alguna vegada llur sentit pràctic hagi estat tingut per mercantívol.
No solament gràcies a aquest sentit pràctic ha sabut organitzar-se per a treure millor profit de les seves terres, sinó que amb els seus mercats i fires ha contribuït a fer que els termes veïns, que són molts, en traguessin també més de les llurs. I això ja ve de lluny. N'és penyora el gran cobert de la plaça Major, conegut per la Porxada, construït el 1587 pel mestre d'obres Bartomeu Brufau amb carreus de la pedrera del Puig Llunell de Puiggraciós. Destinada a llotja de grans, cap al 1872 s'habilità per a la venda quotidiana, i a finals del segle XIX van tancar-la amb un reixat que va ésser suprimit en restaurar-la, l'any 1939, arran de l'escantellada soferta durant la torbonada del 1936. La Porxada és el monument més típic de la ciutat, amb les seves columnes dòriques i el gran ràfec de la teulada que li dóna un cert aire oriental.
Són molts els artistes que, a més d'en Mir, en llurs obres han deixat constància dels bells paratges de Mollet i del seu terme municipal, entre els quals l'escenògraf i paisatgista Josep Rocarol, que va viure alguns anys en una torre de l'adoberia francoespanyola. Generalment, són les belleses naturals d'un poble les que toquen algun dels seus fills amb la gràcia de l'art que se'n desprèn, i aquest ha estat el cas del pintor Joan Abelló i Prat, a qui el paisatge de la seva terra nadiua deu una de les expansions més notables, comparable a la que va portar a cap el franc, fecund i lluminós autor de L'alzina i la vaca. Joan Abelló i Prat, artista també molt personal, segueix la tònica dels temps actuals, però sense ofuscacions diguem-ne atrevides, i això ens garanteix que els seus paisatges del Vallès, del seu Vallès, mai no podrem confondre'ls amb els d'un altre indret, i encara menys amb paisatges de quimera.
Si del barri de Santa Rosa de darrera l'estació, o del pont sobre el Besòs, anéssim en avió fins a Gallecs, que és com dir anar-hi a vol d'ocell, el nostre esperit es sentiria envigorit per la transparència i harmonia d'aquest paisatge sense gaires accidents, tapís ingent teixit a mà pels homes que han sabut aprofitar els elements naturals per embellir la terra que els nodreix.
Gallecs! Les primeres cites documentals d'aquest poble agregat al seu municipi són de l'any 956, de quan se'n deia Gallecus. En el segle XIV, Mollet, Parets i Gallecs formaven una sola batllia. La seva capella, dedicada a Santa Maria, la decorà una dama amb pintures estil fauve. Li fan companyia unes quantes cases, ben poques, però aquest paratge bosqueró no dóna pas una impressió de solitud, car el terme de Mollet, d'un cap a l'altre, té una palpitació d'humana vitalitat que ho anima tot.
El nom de Sant Cugat, al llarg de moltes centúries ja era pronunciat com el d'un indret tan ponderat pel que significava en el camp de la religió, com en el de l'art i la història, fins i tot per aquells que en desconeixien els camins. En dóna idea l'aforisme popular que vam sentir per boca d'un ancià de Camprodon que el recordava del seu avi:
"Sant Cugat del Vallès
molts l'anomenen
i no saben on és."
Diversos historiadors sostenen que en el lloc on s'aixeca el monestir hi havia el Castrum Octavianum romà, fortalesa que protegia la comarca del Vallès en l'indret on passava la calçada de Roma a Cadis. Altres opinen que, en cas de fer-hi excavacions, es trobarien les masmorres on van ésser reclosos i martiritzats, entre altres, l'evangelista Cucufas, que donà nom a la població, i el pagès Medir, que el donà a l'ermita. En aquest camí van convergir molts anys després els gots per apoderar-se del que aleshores era l'Octavia del Vallès. Les tropes de Ludovic Pius, fill de Carlemany, van foragitar-ne els alarbs després de la reconquesta de Barcelona. Sembla que la denominació Castrum Octavianum no procedeix del nom de l'emperador romà, sinó per escaure's en aquest punt el vuitè mil·lenari del traçat d'aquella via augusta.
El monestir va construir-se entre la primera meitat del segle IX i la darrera del següent. Segons els erudits, si religiosament el valor del monestir era inestimable, no es podia dir el mateix del seu aspecte constructiu o ornamental. Va ésser destruït durant la segona invasió sarraïna, l'any 986.
La reconstrucció s'inicià al retorn del monjo Ot, que, havent-se salvat miraculosament de la matança sacrílega, i després d'ésser elegit abat, anà a Alemanya, on aconseguí de l'emperador Lotari la confirmació dels privilegis i immunitats que els seus antecessors havien concedit al monestir. L'arquitecte, en projectar la nova planta, la subjectà a l'absis primitiu d'estil lombard tradicional i erigí el campanar. Un segle més tard es prosseguí l'obra, però amb més empenta i donant-li més grandiositat amb una quarta planta que, del temple d'ordre romànic en el seu fons, de transició en el seu bell cimbori, i gòtic fins a la portalada, és cruciforme i amb quatre naus. La façana pertany a la segona meitat dels segles medievals. La rosana central és de colossals dimensions i sobresurt per la seva delicada i filigranada estructura. L'arc de la porta és considerat com una joia d'art gòtic.
L'incomparable claustre és de pur estil romànic català. La seva construcció, sòbria i austera, exerceix un poder de suggestió contagiosa per la varietat dels seus cent catorze capitells, amb repertori d'escenes bíbliques entremig d'altres amb figures de monstres o bé inspirats en la flora i la fauna de la contrada, la verema i les activitats artístiques. Aquesta obra escultòrica és del mestre Arnau Cadell, a qui es pot veure autorepresentat en un dels capitells, treballant, amb uns versos llatins en què diu que, a més d'escultor, és el constructor del claustre, en el pati del qual s'han descobert vestigis de construccions romanes.