El vagabund

Edicions 62 (Barcelona), 1985

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 29-30
Indret: Castell de Montjuïc. Plaça de Domènec Fita (Girona)

El castell de Montjuïc fou edificat segons la tàctica militar del segle XVII. Avui és un extens enderroc, abandonat al llom d'una serra de pedra nummulítica, on no arrelen més que els coscolls i les argelagues. Difícilment un home, d'una mitjana sensibilitat, podria endinsar-se en el laberint dels seus glacis, fossars i contrafossars, rampes, parapets, reductes i baluards, i deixar de sentir una de les impressions més dramàtiques que pot oferir-li l'heroica Girona. El silenci que hi regna no és pas el pur silenci de les solituds muntanyenques. Aquest té una palpitació sinistra. És interromput per un jo sabes què; per una sospita de soroll; diria's un aleteig vague d'espectres. Per poc vent que faci xiula en les espitlleres i, en fregar els caires vius de les muralles, els arrabassa una feble nota d'instrument de corda, molt semblant a un gemec. Els ulls s'embafen de la monotonia de tanta pedra dreta malferida, caiguda i a mig caure. Hi sentiu una mena de gebror i d'asfíxia com la que us han fet entendre que sentiríeu en la deserta superfície de la lluna. Hi camineu amb desconfiança, i, ensems, amb el mateix respecte que us imposa el regne de la mort. Esguardeu amb recel tots els racons, tots els forats i tots els embardissaments. L'herba seca i els matolls que s'arrapen als esquenadases i brollen a les troneres, moguts per l'oreig, us semblen éssers vivents que marxen agemolits.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 178-179
Indret: Parc de la Devesa. Entrada (Girona)

El soroll de la marxa s'intensificà sobtadament. Passaven el pont de ferro de l'Onyar, des d'on la perspectiva de Girona esdevé impressionant. L'Aspriu netejà un tros del vidre de la finestrella i atalaià al defora. El prodigiós campanar de la col·legiata de Sant Feliu, vista contra la llum de la celístia, era més meravellós que mai. Tenia l'esveltesa d'un enorme xiprer. Per a albirar-lo fins al vèrtex calia aixecar el cap. Un inici d'alba travessava els finestrals i assiluetava les adormides campanes, la filigrana de les arestes i els calats de les ogives. I part damunt, encara, es distingia la massa ombriua i feixuga de la Seu, que dominava un escalonament fantàstic de teulades i xemeneies negres com la tinta. A baix de tot, a l'abisme, la llorda i pintoresca renglera de cases velles i desiguals es reflectia confusament en l'aigua espessa i calmosa del riu, amb la infinita varietat de penjarelles i andròmines que emplenaven balcons, finestres i galeries. Això, tan grandiós i dramàtic, desaparegué ben tost, i Innocenci s'adonà que ho estimava mes del que creia.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 64-65
Indret: Plaça de les Botxes (Girona)

Els botxaires gironins jugaven darrera el jardí de la Devesa, en un passeig paral·lel al principal, vorejat de plàtans enormes d'espès fullatge. Els botxaires gironins eren gairebé tots homes fets, madurs, petits burgesos o menestrals de reconeguda honestesa i d'un tarannà seriós i pacífic. Passaven la tarda dels dies festius jugant-se amistosament uns quants cèntims, en un esport assenyat que sense cansar el cos fa abaixar l'abdomen.

Actuaven moltes colles, i tenien força miradors, i uns i altres es comportaven amb tal discreció i compostura que, sense veure'ls, ningú no hauria tingut esment de llur existència. Un estrany silenci els embolcallava.

Les botxes rodolaven entre dos rengles d'espectadors embadalits i feien retrunyir lleugerament el sol, però l'únic soroll perceptible d'una mica lluny era el xoc d'una botxa llançada contra l'altra quan l'intent d'un embotxador reeixia. El xoc anava seguit d'un suau murmuri admiratiu.

Innocenci és lliurava a la contemplació del joc de botxes amb un interès extraordinari, inexplicable.

Esperava amb fiances que arribessin els diumenges i dies festius per tal d'encaminar-se a la Devesa, tot seguit d'haver dinat, i prendre un lloc en el rengle de curiosos que presenciaven les partides. Havia arribat a penetrar l'essència del joc i a comprendre totes les dificultats i el mèrit de les jugades.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 100-101
Indret: Casa de la Vila (Perpinyà)

Al cap de vint minuts escassos, Olivier i l'Aspriu entraven a la "Comuna". Varen haver de córrer per a arribar a temps al "Vi d'honor". El francés estava d'allò més interessat que el seu amic fos testimoni de totes les expansions felibrenques i se'n tornés a Catalunya ben convençut del que realment eren i significaven.

La Sala dels Matrimonis és una estança no massa gran, llarga i estreta, pintada de verd amb una escultura de bronze per tot adornament.

Ara ressonava amb les vibrants estrofes de La coupo santo. Brava i litúrgica cançó que els felibres entonaven dempeus, amb el braç esquerre enlaire, punyint la copa de xampany, i amb l'altre braç estirat com juramentant-se a complir algun acte heroic, cruent i tenebrós. L'aire d'assemblea clandestina, de conjura sectària que tenia aquesta reunió de poetes, presidits per la mústiga beutat llenguadociana, va impressionar Innocenci. L'impressionava també la fatxa dels congregats. A penes n'hi havia un que no fos de complexió atlètica i de proporcions estatuables. Hieràtics, vestits de negre, cenyits de cos, amb llurs barbes, bigotis i masclets i, sobretot, amb llurs cabelleres llargues que els encortinaven el clatell tenien un admirable caient de figures llegendàries. Semblaven immortals dipositaris de la Fe i de l'Amor dels temps de dama Isaura, vestits a la moderna, però encesos de la mateixa flama dels primitius trobaires, no tan molestats pel dejuni ni tan afligits per uns desgraciats amors com ells, dit sigui en justícia.

Finida La coupo santo, buides les copes, esgotat el vi, un senyor pujà a la tribuna del fons de la sala i començà a picar de mans per tal que l'atenguessin. Aconseguit un silenci relatiu, féu avinent la immediata celebració dels Jocs Florals rossellonesos.

Autor: common.nocontent
Pàgines: 103-104

L'endemà al matí, Olivier i l'Aspriu sortiren a donar un tomb. Feia un bell dia. El sòl dels carrers i els arbres dels jardins, esbandits per la pluja de la tarda abans, i ara assolellats, produïen una sensació delitosa de frescor i joia. S'encaminaren a l'Avinguda de les Platanes, centre dels festeigs populars i el lloc més atraient, tant per als naturals de la vila com per als forasters.

Innocenci cercava amb avidesa, entre la multitud que circulava pel famós passeig, aquella invasió de dones cofades amb mantellina blanca i d'homes embarretinats dels quals parlaven "La Dépêche" i "L'Indépendent" com d'un estuf grandiós de catalanitat. Bé, doncs, ni rastre!

Ja que hi eren prop, anaren a veure, com tothom, el monument a Muntanyes Regalades, descobert no feia gaire. Olivier havia previngut Innocenci que no s'entusiasmaria pas. En efecte, Innocenci es trobà davant d'una figura de camperol adossat a un obelisc de modestes dimensions. El camperol duia calçons i barretina empordanesa i tocava la guitarra amb un airós entregirament flamenc. Per altra part, l'escultor que havia modelat aquesta figura no era pas un geni ni tan sols un artista que sentís a la catalana ni que hagués tractat un sol pagès del Canigó per remei.

De tornada oïren la banda de la Guàrdia Republicana que, vestida de gran gala, interpretava una fantasia de Lohengrin dalt d'un quiosc, enmig d'una gernació imposant. A Innocenci li semblà oir un orgue llunyà que tocava amb una gran perfecció, però fredament.

Després assistiren a la gran dinada felibrenca. Eren gairebé els mateixos que havien assistit als Jocs Florals. La reina dels felibres estava al cap de taula. A la seva dreta i a la seva esquerra, hi tenia el bo i millor d'aquelles testes parençoses de meridional, i d'aquelles levites i jaqués a punt de treure llustre, germans del paraigua previsor i de l'absenta.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 163-164
Indret: Claustre de Sant Domènec (Girona)

El consell de guerra va efectuar-se a la sala de banderes de la Caserna de Sant Domènec, a les darreries del mes de gener, un matí fred i brúfol. A l'escalfapanxes de la susdita sala cremava un gran foc. Aspriu hi comparegué puntualment a l'hora anunciada, acompanyat de Fresneda i Delavila. Més tard hi anaren alguns altres amics i coneguts en qualitat de públic. El primer militar que es presentà després de l'arribada de l'acusat fou el jutge amb el foli del procés sota el braç. Vestia d'uniforme, amb sabre i esperons i tot el pit ple de creus. N'hi havia tantes al costat esquerre que no se li veia un fil de roba i, a la dreta, hi havia les sobrants. El bigoti refilat amb cosmètic, el cabell llustrós, tirat enrere, i les botes ben enllustrades completaven l'efecte decoratiu i el feien semblar més apersonat, més guerrer, més magnífic. El tribunal estava format per un comandant, sis capitans de la guarnició local i per un tinent coronel del cos jurídic vingut de Barcelona.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgina: 170
Indret: Claustre de Sant Domènec (Girona)

En això, sonà la veu del president.

Señor procesado, ¿tiene usted algo que alegar?

Nada.

Ha finit el consell de guerra. Els jutges s'agrupen i parlen entre ells, mentre esperen que el públic desocupi la sala de banderes per formular el veredicte. El coronel segueix el seu dictat protocol·lari. Ara pot cridar i atracallar el soldadet sense restricció.

Els amics i coneguts d'Aspriu l'envolten i se l'emmenen a fora. Estan contents, el feliciten. No han patit pas massa. El Consell de guerra ha estat breu; no duia malícia; tot ha anat a la bona de Déu; l'absolució es pressent; es palpa.

L'acompanyen fins a casa seva, gairebé en triomf. Quan Eugènia i les noies surten a rebre'l i li pregunten «Com ha anat?», ell, enmig de les manifestacions exultants dels altres, deixa anar un «Pse!!!...» , glacial. I la seva cara s'ennuvola.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgina: 10
Indret: Plaça de Sant Domènec (Girona)

En ocasions resseguia la ciutat alta. Els indrets preferits eren la plaça de Sant Domènec, on el grandiós convent del mateix nom —avui convertit en caserna—, a desgrat de tota mena d'atiaments irracionals, encara ofereix una bella perspectiva.

Acabà d'ennoblir aquest paratge l'edifici de l'antiga Universitat gironina, vulgarment anomenat «Les Àguiles»; quatre parets desmantellades en un racó de les quals, suprimides les «boles» d'estricnina, hi havia, llavors, el dipòsit dels gossos recollits pels llacers del Municipi en ímprobes caceres.

Trista plaça, esbarjo d'estudiants, petjada de monjos i de savis, ara camp de maniobres dels soldats i lloc de neteja de màrfegues i llits, plens de la posterma regimental.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgina: 33
Indret: Catedral, interior (Girona)

La primera impressió que sentia era la d'enxiquir-se. L'amplària colossal i agosarada de la nau única, l'esveltesa de les columnes i dels arcs que talment sembla que vagin a cercar les claus de la volta a l'infinit, i la majestat del conjunt, alhora que meravellen el visitant, li produeixen la rara il·lusió de tornar-se una volva.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 32-33
Indret: Claustre (Girona)

Els jorns plujosos s'entaforava en els claustres de la Seu. Hi feia llargues estaries. La dolça penombra de l'interior, matisada pels reflexos verdosos dels baixos i les heures que gotejaven al clos del jardí; la pau i quietud d'eternitat que traspuaven pels junts dels sarcòfags amb cendres de beats i el discret xerroteig dels pardals aixoplugats per les cornises i mènsules foranes i pels espiells de la torre de Carlemany, li injectaven a l'ànima una bella dosi de poesia romàntica i somnolenta.

Les grotesques figures de les pilastres, aquella humanitat de mal somni de caps i ventres grossos, semblaven oferir-li una companyonia indulgent. Ell també era estrafet, feixuc, primari, ingenu, mort, empedreït...

Quan s'atipava de desxifrar les representacions iconogràfiques —la creació d'Adam i Eva, el naixement de Jesús, la història de Noé, de Samsó i de Llàtzer i altres escenes bíbliques— i d'admirar la puresa d'estil dels capitells, compostos a base d'animals fantàstics i de flora romànica, curosament enllaçada, es ficava al temple.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgina: 47
Indret: Hospital de Santa Caterina, antic (Girona)

Pel carrer del Carme i la plaça de l'Hospital ensopegava amb un tipus dels més populars i estrafolaris; tipus que caracteritzen una població, la fama dels quals s'estén arreu encabida en les parleries mofetes dels comissionistes.

Tal era un infeliç gitano d'aspecte herculi, cara feroç, però pusil·lànime i inofensiu, vestit amb deixalles de senyors amb les quals presumia, bo i galantejant les noies tímidament, sempre ben afaitat i net de roba i amb una flor al trau. Se li atribuïen certes aberracions eròtiques bestials i incestuosos, que li eren retretes com un estimulant de confidències iniqües, acollides amb riotes i insults. Era víctima dels plagues de la ciutat que se l'emmenaven pels bordells pel gust d'encarar-lo amb alguna dona que volgués seguir la broma i veure'l avergonyit, com un infant, i horripilat, ensems, pel perill d'arreplegar mals secrets; perill que ell creia possible sols amb un lleu contacte epidèrmic.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgina: 88
Indret: Santuari de la Mare de Déu dels Àngels (Sant Martí Vell)

Els excursionistes, en canvi, encomanaven a Inocenci llur ardor de patriotes bel·licosos. Tots plegats semblava que s'haguessin llençat a la muntanya en so de guerra contra el govern centralista opressor de Catalunya. Agrupats en petits escamots, segons les simpaties personals o l'interès de les converses iniciades, anaven espaiant-se al llarg del camí. I, en albirar-se en un revolt, se saludaven amb ostentoses manifestacions d'engrescament, com patrulles de mobilitzats que marxen a una guerra santa. I, quan els primers atenyeren el Santuari, reberen els ressagats amb visques a Catalunya i entonant Els Segadors amb un esclat de veus i de dissonàncies triomfals. Talment semblava que haguessin escalat l'últim baluard de l'enemic i que la senyera barrada esbategués al vent de l'altura, damunt de llurs caps rescalfats per la solellada matinal i per l'embriagament de veure el mar llatí que blavejava a l'horitzó, part d'allà de la beneïda terra empordanesa.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 14-15
Indret: Convent de les Caputxines (Girona)

En descendir vers el carrer del Llop, la creu, enmig dels dos xiprers més baixos —siluetes d'un dibuix primari, vogides en una fusta de poc gruix i pintades de negre— que adornaven llavors l'atri del convent de les monges Caputxines, l'entretenia una estona.

Res com allò, tan senzill, tan pur, no podia expressar, més categòricament, la humilitat, el rigorós ascetisme i la infrangible clausura de les religioses! Aquella grafia tenia l'austeritat necessària per a salvaguardar-les del tuf dels prostíbuls que les envoltaven, prostíbuls la majoria d'ells concorreguts per sorges i murrialla. Era molt difícil de sostreure's a l'aguda curiositat que desvetllava aquest convent hermètic, estoig d'unes existències dedicades a la mortificació, gustoses d'esdevenir sordes, mudes i orbes, de lliurar-se abans d'hora a la tomba, de començar a viure la mort. La porta, les escasses finestres tapiades amb rigoroses gelosies, àdhuc les parets, són mirades pel foraster amb una atenció greu i penetrant com els signes d'una inscripció bàrbara per un epigrafista.

A Innocenci, el convent de les Caputxines li interessava gairebé malaltissament, i donava un tomb per darrera l'edifici seguint el carrer de Sacsimor, paraula que no sabem amb quin fonament un cronista gironí tradueix del grec per «dolor i amargura» i que, per un cruel sarcasme dels temps mudables, avui és l'escorriall de la lascívia més rumbosa i alegroia de la població.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 112-113
Indret: Banys àrabs (Girona)

Després descendien la gran escalinata que mena a Sobreportes. S'endinsaven pel carreró suspecte i tortuós de les Sarracines, on l'herba creixia pels junts de l'empedrat i les bombetes elèctriques rompudes pel cop de roc d'algun bromista vandàlic, deixaven espais completament entenebrats. Ací els interessava l'emocionant proximitat del Convent de les Caputxines amb la casa de plaer de més renom i crèdit entre els compradors de lascívia a preu mòdic. Les altes i misterioses parets conventuals, sense una obertura ni un espiell ni forat, gairebé enfrontaven amb les encortinades finestres del prostíbul, per on transcendia una llum suau i un remoreig eròtic, quan no les estridències d'una bacanal desenfrenada.

I una nit havien fet una sensacional descoberta. De l'indret del convent els havia arribat la tos esgarrifosa d'una monja. Aquesta tos traspuava pel mur compacte i adust que protegeix el rigorós ascetisme de les religioses contra el veïnatge de les dones de pecat. Era una tos d'aqueixes que buiden el pit, que tenen ja ressonàncies lúgubres de caixa de mort. Innocenci i els seus amics després del cant de les òlibes trobaven un magnífic complement de llur afany de sensacions cruels en l'angoixós estossegar de la religiosa.

I procuraven imaginar-se-la dins la seva cel·la petita com un in pace, estenallada en el seu jaç, de penitent, el cos torturat pel dejuni i el cilici, convertida en una garba d'ossos roents; els llavis descolorits moguts per un balbuceig d'oració, i els narius esbatanats per l'ofec de l'agonia. Qui sap per quins espais, per quines esperances de fervorosa o per quines decepcions de malalta vagava el seu pensament en aquells instants! Qui sap si les seves orelles de caquèctica aguditzades, sensibles com un micròfon, arribaven a copsar les riallades de les veïnes i llurs espinguets orgiàstics! Qui sap si aconseguia inquietar-la el contrast d'aquestes remors amb el seu panteix i el seu tossir d'inguarible! Qui sap si pensava amb un xic d'enveja —suggerida pel dimoni— en la frescor de la carn nua i turgent de les pecadores i en la joia i en la vida que Déu respectava allí, a pocs metres del seu esquelet, crepitant de febre, i de la seva gorja ranerosa.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 20-21
Indret: Torrent de Galligants (Girona)

El monestir de pares benedictins del qual formava part fou saquejat i incendiat, i no pas un sol cop. Avui, Sant Pere de Galligants no té filiació ni història. És com un individu indocumentat. Als ultratges vandàlics dels seus enemics, han seguit els dels seus amics creients, però barroers. L'escarpra, la calç d'emblanquinar i el guix, miserable substitut de la pedra, han fet estralls a l'interior.

Un aiguat formidable i catastròfic, en 1843, va profanar-lo. El fang d'un altre l'embruta encara. El primer el recorda a les generacions presents i futures, un ocellot sinistre, barreja ominosa de corb i de mussol, pintat en el frontis del cancell, gairebé a tocar el sostre que aguanta el cor. Té les ales esteses i amb el bec marca l'altura inversemblant de les aigües i sosté un ample floc voleiadís, on l'ampul·lositat d'un retòric castellà va escriure aquesta imploració patètica:

 

Por los que el Galligans fiero

Sumergiera en su furor,

Misericordia, Señor.

 

I conten que el Galligants fiero, no content d'emportar-se unes quantes cases i unes quantes vides, havia anat a abastar el bon Sant Patró de l'església a la presidència de l'altar major, per a deixar-lo abandonat en un estable de gitanos del carrer de Pedret. Més tard, un altre estuf del torrent envaïa de bell nou l'església. El rastre de les aigües es fa albirador per una franja de llot rogenc, de l'altura d'uns tres metres, que no es destenyeix pas a desgrat dels anys.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Pàgines: 213-214
Indret: Font d'en Pericot (Girona)

Passejà també per la vall de Sant Daniel, tota envaïda de la pau seràfica que respira el convent de les monges benedictines. Ací, els pollancs prenien ja una grogor de ginesta. Un petit alè d'oratge els desfullava i, llavors, la grogor encampia les margenades, les torrenteres i els guarets. Les terres ermes sangonejaven darrera la rella del llaurador i les fumeres dels artigaires enterbolien la silueta dels pinars.

En la font d'en Pericot, tan concorreguda a l'estiu, no hi havia una ànima. Sols, de tant en tant, s'hi atansava una noia, omplia uns càntirs i se'n tornava pel mateix camí.