El Cep i la Nansa Edicions - 2000 - Vilanova i la Geltrú
Aquest home ha domesticat un peix. I li fa menjar fideus i beure a galet (mot que ve precisament del llatí que dóna «ganya»). «Beure a galet» ¿com es deu dir en castellà? Es clar que el porró no el sosté el propi peix, com alguns han arribat a creure, sinó que és el domador qui encerta a donar-li beguda quan l'animal acut a la seva crida i treu el musell per la superfície de la bassa. És una carpa petita, vermella, d'exòtic origen, que Francesc Roig i Toqués va batejar mig en broma com a «Juanita». Contemplar la breu pirueta del peix per rebre la seva dosi alimentària s'ha convertit en un insòlit espectacle d'art efímer. És cosa que conserva l'aroma dels circs d'abans, de quan no s'havia perdut del tot, amb la innocència, el sentit màgic d'allò que existeix. Per bé que allò veritablement important no és el peix ensinistrat ni tampoc aquesta apinyada col·lecció d'objectes mariners, sinó la persona que els dóna vida. ¡Quants de museus no necessitarien un guia així, algú que ens expliqués el sen contingut amb tanta passió, animant cada peça amb la seva història i la seva anècdota! Algú com el vell Padró de la Biblioteca-Museu Balaguer, tan coix i «coñón», amb els seus quevedos, que dibuixava, naïf, unes escenes com de somni, amb hurís i així, en les quals sempre hi havia algú espiant des de darrere una tàpia.
Francesc Roig i Toqués, alt i ossut, és un tipus que ensenya el seu museu d'autor com el firaire la seva caseta de fenòmens. Aquesta és la seva vida. Cal veure'l i sentir-lo parlar dels seus peixos dissecats com si s'estigués referint a gent del poble [...]
¿Quants anys deu tenir la carpa «Juanita»? ¿Ha estat sempre la mateixa o és, tant li fa, un mer arquetipus? La petita pista d'aigua i el «musen de curiositats marineres» han fet cinquanta anys. No se'ls perdin. Són a Vilanova i la Geltrú, al carrer Alexandre de Cabanyes, molt a prop de la platja.
Roig i Toqués ha ensenyat a un peix amb paciència xinesa. Si jo hagués de posar-li una mascota a aquest home, jo pensaria en el «xoriguer» o «gavina de mar», que és un peix volador amb unes aletes membranoses que es despleguen com les veles d'un jonc.
Aquest 16 d'agost ha fet anys que va morir el poeta, tuberculós, diuen que en nit de lluna plena. Aquestes humitats de la costa, a l'agost, són denses, insalubres i perilloses. Mals temps, aquí, per als qui respirem amb dificultats. Que la xafogor hi arribi a ser tan espessa pel dia de l'Assumpció, ¿no deu tenir alguna cosa a veure amb el que n'hem vingut a dir el «bany Maria»? El meu molt llunyà -i tan proper- parent es va ofegar, doncs, als vint-i-cinc anys. Es deia Manuel, Nicolau i Josep-Oriol (que era el sant de moda a l'època) i havia nascut el 1808, el mateix any de la invasió napoleònica. Va escriure en castellà perquè la Renaixença encara estava per veure, i per això Costa i Llobera el va batejar en una de les seves Horacianes com «el cantor sense llengua»[...]
Va estudiar -lleis- a Cervera, al paisatge de la qual va dedicar la seva -tan romàntica ja- «segona epístola»:
«Corro a la margen
del humilde Cervera; su corriente
sigo que se desliza entre olmos blancos.
¡Arboles de dolor! La mano dura
del diciembre robó la cabellera
que os adornaba,
y la marchita frente
contemplais en los límpidos cristales. »
El seu poeta preferit era Alfíeri, de qui tenia l'edició -de 1809- de les seves Opere en vint-i-dos volums. Els poemes de Manuel de Cabanyes es van publicar pòstumament (el mateix any de la seva mort, el 1833) amb el títol de Preludios de mi lira, i el més possible és que se'n venguessin tan sols deu o dotze exemplars. Però molts anys després encara mereixien l'atenció d'un crític tan solvent com Marcelino Menéndez y Pelayo. [...]
El poeta va ser desgraciat en amors. La seva estimada va ser la qui més tard seria la mare del pintor Modest Urgell, l'aleshores senyoreta Tona Ynglada - de cal Dimas, a Vilanova, la casa pairal de l'advocat J.-E. Roig Santacana-. Com que la mare de la senyoreta Ynglada no veia bé la relació amb el poeta, els interposava com a carrabina una criada vella. L'esquivaven enraonant en francès.
- Què? - preguntava després la mare a la minyona-, de què han estat parlant?
- No ho sé, senyora, però és tremendo com reneguen: tota l'estona s'estan «fot» [il faut] per aquí, «fot» per allí...
El poeta va morir jove. I, com que estàvem en el romanticisme, la seva prematura mort li va suposar llegenda i aurèola. A Barcelona li van posar nom a un carrer, segurament en el temps en què Víctor Balaguer oficiava de cronista i de responsable del nomenclàtor.
El rovell de l'ou
Abans que res, el Garraf és una llum. I un massís, calcari, que para molt bé els vents del nord. I un tros de mar que algú, mirant-s'ho des de Barcelona, anomena Costa de Ponent. La combinació d'aquests tres factors -llum, terra, mar- han forjat una manera de ser que, tradicionalment, a mi em sembla, ha mirat més cap a les terres de l'Havana que no pas terra endins.
Res de "Penedès marítim", doncs. El Garraf és una comarca amb una personalitat ben definida. Només cal mirar el territori, per exemple quan tomba l'avió que ve de Mallorca.
El Garraf s'ha d'entendre com si fos una illa. Ho ha estat, de fet, durant segles. Com la gent de Cadaqués, la gent de Vilanova o Sitges se sentien més a prop del món d'ultramar que no pas de la Catalunya interior. D'on els venien, això sí, l'oli i el vi que exportaven cap a les colònies americanes, sobretot a Cuba. I és per això que de Vilanova mateix se'n va poder dir «l'Havana xica».
Aquest comerç ultramarí va donar una gran prosperitat a la zona entre finals del segle XVIII i finals del segle XIX, quan va entrar la crisi amb la fil·loxera i la pèrdua de Cuba. Però les vinculacions d'aquesta petita franja costanera amb el mon tropical han estat, i són, molt més que econòmiques. Són unes vinculacions de tipus anímic, que entre d'altres coses expliquen tot aquest bullit del Carnaval i l'obsessió per la «festa».
El més alt percentatge de gent extravagant i genial d'aquest país els han donat Figueres i Reus. Són territoris ventejats -per la tramuntana o pel mestral-, clars i secs, lluminosos. El vent hi manté els cels nets, despullats, diàfans. Mentre que al Garraf' el massís atura els vents del nord i, si no bufa garbí, l'aire s'hi sol estagnar, humit, i fa una llum blava, transparent, d'aiguamarina.
El Garraf té en comú amb l'Empordà o el Camp de Tarragona que la gent hi és extravertida. En el nostre cas perquè sempre hem mirat més enfora que endins, i per una pura necessitat de superar la incomunicació de segles. Pensem que aquesta franja costanera era un món marginal quan el trànsit nord-sud passava pel que primer se'n va dir la via Heraklea, després la via Augusta i ara l'A-7, que enllaça Barcelona amb Tarragona.