Editorial Moll - 1981 - Palma
Als vitratges dels dos finestrals de la Seu, obra genial de Gaudí
Per ornar el tabernacle
de la glòria del Senyor,
heu florit com un miracle
de la pedra en la grisor.
Amb augusta reialesa
d'inefable joiell ric,
assolíreu la bellesa
de l'art nou i de l'antic,
oh vitratges d'ametista
que acolliu la claror d'or
fent-la dolça a nostra vista
i més dolça, encara, al cor!
Terra pairal
D'ensomnis fugissers seguint la ruta
m'ha vagat d'escoltar el teu secret.
Oh ma terra pairal! Oh terra eixuta,
que pervingueres a apagar ma set!
Ah, si sabes cantar-te com caldria!
En mes cançons no t'he afegit un bri
de beutat; ets molt més... El que em dolia
que no tothom ho destriés així!
És enamorament? És gelosia?...
Ni jo ho sabria dir.
Bella en l'atuïdora solellada
i bella quan la neu
ha emblanquit alguna hora ta encontrada,
has hagut sempre part del viure meu;
per cada arbre aterrat, l'esgarrinxada
que a l'ànima has obert es fa més greu.
Quan ta solada verda torna bruna
fóra debades enyorar la flor
de tes garrigues, o les nits de lluna
quan el girant ens duu temença al cor;
mes si del ten esquer perd una engruna,
sé que me'n guardes mil al ten tresor.
A voltes d'un aspecte et fixaria
per a guanyar-te algun voler gentil
quan rossegen rostolls en llunyania
o en florir les estepes de l'abril.
—Però, del meu afany, jo ¿què en trauria
si l'encís resta ocult de tan subtil?
—Delícia secreta i camperola,
per ben fruir-te ja no em cal esplai;
del meu silenci fes-te'n aureola
pur com un lai i dolç com un desmai.
Espigolalles
Sol ardent. Bella collita
per l'extens ametllerar.
«Arri, arri, somereta:
anirem a espigolar... »
La gerreta plena d'aigua
i al cistell el berenar,
si d'espigues no se'n troben,
de records bé n'hi haurà.
Ben cordada l'espardenya,
quin delit ve de cantar
per pinars i conradissos
amb el fresc embat de mar!
Les tonades de la terra
Déu les vulgui conservar,
i les danses a la lluna
que la son fan allunyar.
Castanyetes que emmudíreu,
altre temps quin repicar!
Vostres cintes virolades
feia l'aire voleiar,
vostres cintes beneïdes,
que ara em plau de venerar
com a deixes d'una joia
que amb la fe s'agermanà.
Oh el llegir de l'Evangeli,
com escau en català!
Oh la missa dels diumenges
al redós d'aquell altar
blanc de calç amb sant Jeroni
del vell quadre casolà!
Oh la vida sense enveges,
que és tan bona com el pa!
El casal antic d'anyades
per sos flancs veu rodolar
clarors d'auba i llum de posta,
qui en podria els jorns comptar?
Prou la bresca rustiqueja,
mes la mel que a dins hi ha
té dolçor que reconforta,
benaurat qui la gustà!
Ai, Maria, Mariel·la,
que n'ets lluny per no tornar!
La bombarda
Venint del camp cada tarda
passava en mos anys primers
pel cantó de la bombarda
que ajuntava dos carrers.
La bombarda hi és encara
—l'empotraren al cantó-;
ja ningú no la repara
com abans que era piló.
¿Quin dels segles esguardà
sa ferrenya gosadia
defensant la rodalia
d'un intrús a dominar?
¿Espià de qualque torre
els pirates algerins ?...
Res no diu el temps que corre
de quins foren sos destins.
Reforçant la cantonada
és romasa, com un bloc;
d'on sortí, d'on fou portada,
ningú ho sap..., ni jo tampoc.
A Jaume III, últim rei de la casa
de Mallorca, mort en la batalla de
Llucmajor el 25 d'octubre de 1349
(En la inauguració del seu monument)
Quina horror la d'aquell dia,
noble rei Jaume tercer,
quan ta sang envermellia
el terreny llucmajorer!
Perdre-ho tot, ceptre, corona,
llum del dia,... greu dissort!
Nostra terra avui s'adona
que ella fou ton jaç de mort.
Sos brancams ploraven fulles
aquell jorn amb plor amic,
i acollia tes despulles,
piadós, son temple antic.
Del jorn negre la memòria
en tot temps, oh Llucmajor!,
endolà la teva història
amb una ombra de tristor.
Però avui, rejovenida,
terra nostra tan lleial,
qui perdia en tu la vida
has alçat al pedestal!
El veurà ta plana estesa
coronat de sol ixent,
o drapat de reialesa
per la grana del ponent.
Jaume terç, valent i noble,
sempre august en la dissort,
regna encar damunt ton poble
per l'amor qui venç la mort!
A la Mare de Déu de Gràcia
(Quan del seu alt santuari fou davallada a Llucmajor
per unes festes centenàries)
Els nostres pins, Senyora,
ja deixen el pinar
i pels carrers fan fila
per mirar-vos passar.
El cel per dosser posa
son blanc i blau més fi,
i els set colors envia
de l'arc de Sant Martí.
Diguem, amb banderoles
i músiques i flors:
—Salut, plena de Gràcia,
Amor de nostres cors!
Cançons de "Sor Tomaseta"
(Nom amb què la musa popular anomenà
temps enrere la Santa mallorquina Caterina Tomàs)
Oh bell recó de muntanya,
sempre florit, com l'abril!
Qui mai t'ha vista, és de plànyer,
oh Valldemossa gentil!
Lliri del cel, Caterina,
a Valldemossa brostà.
Glòria a la humil Marquesina
que en pobres draps la bolcà.
Vora la font del baptisme,
oh, quina gran resplendor!
La flor, ungida amb el crisma,
mai mes perdrà la blancor.
Per meravella, dejuna
abans de saber parlar;
si va a la font, a la lluna,
un sant li dona la mà.
Fent de son cor santuari,
no en vol de festes ni ball,
i amb fulles passa el rosari
pels olivars de la vall.
Prou que l'infern li mou guerra,
mes la santeta, fidel,
fuig les amors de la terra
per l'amor pura del cel.
El Bon Jesús la volia,
que ella son cor té robat:
la flor del camp s'embellia
dins un convent de ciutat.
Si 1'enemic l'aborrona,
el Bon Jesús ve del cel,
i un pa de sucre li dona
mes saborós que la mel.
Oh pageseta garrida!
oh lliri blanc virginal!
Per vós Mallorca florida
ja duu corona immortal.