- 1912 -
A la Verge de Núria (fragment)
—¿Veus aquest cim més alt?
—la mare em deia— ¡És Núria: és lo Puigmal!
De vegades no es veu,
és quan les bromes blanques se barregen
amb les rases i els colls i les cingleres
i les tofes de neu:
i els raigs del sol d'hivern que s'hi barregen
del Pirineu ne fan màgic palau.
I és vostre altar immens de les muntanyes,
beneït de tots els pobles i cabanyes
que, com Pastora, vos tan be els guardau.
S'esqueixen de vegades les cortines
d'aquella boira de besllums divines
que us guarda el camarí.
I l'infla el vent; i baixa de les serres;
s'estén de cap a cap per nostres terres;
i ens beneeix los camps la dolça pluja
de l'aigua que envieu vos cap aquí.
¡Oh Verge humil, dels pastorets patrona!
Jo sé que quan la negra torbonada
se'n ve pel vostre cel, escabellada,
portant el temporal;
i espanta el cor lo llamp que horrible trona,
davant de vostre estampa agenollada
la mare em feia dir: —Verge de Núria,
de vostres núvols aplaqueu la fúria!
I el sol tornava coronar el Puigmal!