Edicions Proa - 2016 - Barcelona
Mentrestant, vivim un xic lluny dels altres rellotgers, a la banda dreta, baixant, del carrer de la Fusteria. Això, per al pare, és motiu d'orgull diari perquè la banda dreta és del barri de Sant Joan, el barri benestant de la vila, mentre que l'esquerra és de la Ral. I a la Ral res no hi val, etziba de tant en tant. Tot i no haver estat mai gaire ric, li agrada veïnejar amb els poderosos de Sant Joan, aquells que viuen a tocar de la catedral, de l'ajuntament, del palau del governador, de les fonts més clares amb coloms sempre nets. Són els que van votar a favor de Napoleó III, el 1851, quan va tombar la República, els únics de Perpinyà que van aclamar el cop d'Estat. Per això la policia vigila els de la Ral, que van votar contra l'emperador, i a vegades n'agafa algun per enviar-lo a trencar pedres pels camins de l'imperi.
El taller del pare és a la planta baixa de casa nostra. A la dreta del taller una porta condueix a un pati tancat per quatre arcades de marbre rosat des d'on, per una escala ampla i gastada, pugem al nostre apartament de llum i pols, discret des de fora, però que té la pretensió de ser un dels més espaiosos del carrer. Un pis de família que vol anar per bé.
Per això no tinc el dret de jugar amb els nins de la Ral. Em miren passar amb desdeny, aquells marrecs germans dels polls, i com que estan gelosos a vegades canten:
Xat, Xatot,
treu la pixa, treu la pixa,
Xat, Xatot,
treu la pixa i rega l'hort.
Nuvolet, m'anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d'allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m'acompanyarà al llarg d'aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l'estrenyen, blanca per l'aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d'haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.
Abel és fosc, magre i brut, i parla el català amb un accent que fa riure els altres nins. Quan se n'adona, se sent encara més llardós. Entre els nins de Sant Joan i de la Ral, sovint barrejats a desgrat dels pares, hi ha més sort que misèria, i fins i tot Abel està content de la feina amb els muls. No són bèsties gaire bones però fan viure la seva família, i ell, així, no ha d'anar a treballar en fàbriques d'espardenyes catorze hores al dia de dilluns a dissabte, com ho fan alguns nins que veig de lluny però amb qui ningú no juga perquè no juguen mai.
Tinc set anys i m'és prohibit parlar amb els gitanos, però Abel és el meu amic clandestí, gairebé l'únic amic que he tingut mai. El vaig conèixer un diumenge a la tarda, un dia en què ell saltironava per la plaça del Blat i jo passejava sense ganes de passejar, com ho faig cada cop que la mare demana a la criada de fer-me sortir de casa. La criada m'acompanya fins a la porta: Au, nin, corre, que si no la sang se te farà blanca, mentre m'empeny cap a fora amb un gest ample de la mà, com si s'espolsés les faldilles.
Tothom, a Perpinyà, coneix la flaire de la xocolata mentre cou, i als del carrer de la Fusteria ens excita pensar que aviat cobrirà la flaire una mica àcida de la fusta pelada i tallada. De més menut, les meves passejades per Perpinyà em portaven prop d'altres xocolateries, totes embolcallades d'un fum perfumat que fins i tot vencia l'olor de femtes de cavall. Coneixia la fàbrica del carrer dels Argenters, la del carrer dels Tres Reis i la del carrer de la Font Nova, que gairebé sempre tenia la porta oberta de bat a bat, com si fos possible entrar-hi i servir-se. Des de fora, sentíem els sorolls inquietants de palanques i premses, el buf de les olles i el vaivé dels obrers. Tenia dos amos, els dos germans Oliver de més o menys l'edat del pare. L'Oliver gran era malcarat i, quan treia el cap per mirar quin temps feia, escopia cap a nosaltres. Li dèiem en Corcat, per les seves dents negroses. L'Oliver petit, en canvi, quan sortia a mirar el cel xerrava amb les veïnes i badallava, sobretot quan l'estretor dels carrers li deixava caure un polsim de sol fins a la cara. En veure'l ens apropàvem, provant de semblar ocupats seguint una aranya o fent volar amb el peu pilotes de pellots. El saludàvem i ell de tant en tant extreia quatre o cinc quadrats de Xocolata del seu davantal i ens els llançava. Perquè la mare no sospités res tornava a casa sempre amb la boca i les mans netes. Si hagués sabut que tenia xocolata de franc, no me n'hauria comprat mai.
I ara aquest Oliver petit, Mateu, ha comprat la casa més gran del carrer de la Fusteria, a baix de tot, per viure-hi i experimentar receptes noves de xocolata. I així, quan ens convidarà, descobrirem que viu amb una certa opulència, que s'endevina en alguns mobles imponents, lluents de cera, i en el seu rellotge de pèndol, fabricat a Zuric.