Editorial Laia (Barcelona), 1979
Tornem a la plaça. Ha canviat molt per la voluntat d'un home i d'una petita comunitat. Quan vaig veure la plaça per primera vegada, fa set anys, vaig considerar-la la més lletja i depriment de totes les que havia vist en la meva vida: la part sud, ocupada per un vell casalot de vivendes arrossinades; pel cantó de ponent, munts d'escombraries i set neulides oliveres; al cantó del nord, un gran solar emmurallat, amb una enorme grua a dins; a la part de solixent, cases noves i velles; la superfície de la plaça, que havia estat una vinya, pols i pedres i herbots. Un parell d'anys més tard, un buldòzer aterrà les set oliveres i al lloc que ocupaven hom construí un edifici de sis pisos. Després vingué la construcció de l'església de la parròquia de Sant Valentí, d'estil modern (sembla l'esquema d'una oreneta), i el seu rector, un home bo i dinàmic adscrit al neo-cristianisme, ajudat pels veïns, està convertint el lloc en un jardí: al mig de la plaça hi ha quinze tendres acàcies i quatre bancs. Quant a la flora, tenim baladres, una olivera ran mateix de la porta de l'església, tres xiprers, rosers, mimoses, geranis, cactus, crespinelles, un pobre llorer que no s'acaba d'adaptar... Ah, i l'església encara no té campana! Els rostres de les grans urbs modernes canvien, potser cada vint anys, però sense perdre el rictus. Si Garí, ara, tornés a veure la plaça del Segle XX, estic segur que somriuria. Com jo.
Hora alciònica (fragment)
A Miquel Desclot
Vinc de les altes prades de silenci i esquella
on la gent canviaven el ferro per la sal,
on les rústiques Verges de cares camperoles
pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls,
i ara sóc al país de les terres bladeres:
un indret de rostolls i herències de pins,
la contrada dels roures i dels camins roquissos,
de l'alosa i el vent i el cel de diamant,
dels boscosos llindars on la lluna és pastora,
del falcó que vigila el camp de gira-sols.
Se m'ha assegut la idea de la gran mar insomne.
Recull-me, amic, el gest, el preludi entre l'herba
per on va rodolant la cançó del cucut,
i et diré lentament les arrels de l'airina
i com hi ha un foc voltat per les filles de l'aigua.
Entre les herbes altes que ara són ajagudes:
dormen l'or excessiu de la força d'agost.
Jo també dormo els meus tresors, amb passa lenta
i feixuga de bus de records i de somni,
l'ull seguint el periple de l'ingràvid vil·là
i esperant, amb les venes, epifanies d'astres.
Quina llangor de nuus! Arribaré a la font?
Quina tenacitat de fines mare-selves!