Grasineu Edicions (Tremp), 2000
Bossòst és «Eth Grauèr» —el passeig i les cases que el miren— i «es carrèrs dera vila» —cada casa dels quals seu en un esglaó de la graderia, de l'escala, com en un estadi, com en un teatre—, que des del peu pugen fins al capdamunt, fins al «Cap dera Vila».
El passeig i la vila, la qual camina cap al miler d'habitants, es complementen com la mà i el guant, com els ulls i les ulleres. «Eth Grauèr» és un passeig esplèndid —el millor de l'Aran, probablement—, subratllat pel riu Garona i per la carretera que va i ve de França i de la resta de la vall. «Eth Grauèr» és essencialment un espai turístic i comercial, fresc i bellugadís, que encarna el Bossòst del final del segle vint i del principi del segle vint-i-u, que veu com s'apaguen els últims pagesos i que el turisme s'ha fet amo de la vila. És la cara dels qui veuen un Bossòst emprenedor, amb capacitat per adaptar-se als canvis; obert, influït per la proximitat de la frontera amb França. És la cara dels restaurants, dels hotels i de les botigues. És el Bossòst socialment divers, amb una immigració present. És el Bossòst que canvia radicalment el ritme quan, al tard, tanquen els establiments, calla «Eth Grauèr» i als carrers de la vila s'obren les llums de les cases abrigades per la nit.
«Era Vila», pròpiament dita, és una altra cosa. És el Bossòst silenciós, discret, que amanseix el temps; és el Bossòst que ha viscut protegit per les set «capèles», que van néixer per aturar-li l'entrada del mal: la «capèles» de Sant Serat, que escoltaria la música «dera hònt deth Cap dera Vila» —l'antic i actual rentador públic—, si el silenci substituís el brogit «dera Vila» sencera; la de Sant Joan Crisòstom, que plora agenollada als peus de les nafres de les runes del castell de Casteràs. A l'entrada de Bossòst, venint de Mijaran, planta impassible «era capèla dera Pietat», i a la sortida, pel camí de Les, alça el cap, al cap del roc, «era capèla de Sant Roc», patró «dera Vila». A l'altra banda «deth Garona», al davant de la zona esportiva, del cinema i del cementiri, Sant Fabian gaudeix, entre altres privilegis, de tenir per veïna, entre les tombes de neu del cementiri, la del poeta i home de lletres Jusèp Condò Sambeat, una figura cabdal de la cultura aranesa; i abans d'anar a trobar la sisena «capèla», la de Sant Antòni, al «pòrt deth Portilhon», coronat per les pintades a la ratlla fronterera dels qui reivindiquen la unitat de les terres occitanes, ens queda la reina, «era gléisa parroquiau dera Assumpcion» —o «dera Purificacion», segons algunes veus—, del segle XII, amb «eth portau» i «eth campanau», dues perles del millor romànic aranès.
Quatre cases i l'església de Sant Serni és la descripció més simple i curta —no pas la més exacta ni precisa— de Coborriu de Bellver (o de Talló), un Coborriu diferent de l'altre Coborriu —el de la Llosa— agrupat a l'altra banda, a la valí de la Llosa, a la solana de la gran vall cerdana.
Per ser exactes i precisos, Coborriu de Bellver és un conjunt de quatre cases de pagès disseminades, situades a dues passes de Talló i al peu de la vall de l'Ingla. Quatre cases obertes —totes les que hi ha i hi ha hagut—: cal Pons i cal Paulet, les grosses; cal Misserpí, diferent, tocada d'una inusual i preuada sensibilitat, no la casa, sinó les persones que la fan: el Pepe i la seva família; i el Molí del Pons, una formatgeria artesana —productes làctics Ermengol— de primera qualitat, la que li han sabut donar la Pilar i el Joan.
Per acabar de fer la suma, hi hem de posar l'església de Sant Serni, una nau i un absis semicircular, romànica del segle XII —construïda, segons la veu popular, amb les pedres de l'antic poble cremat de Vilavedra—, agafada a la gran corda de la via romànica, la mateixa que ve de Perpinyà, travessa la Cerdanya i baixa fins al sud de l'Alt Urgell. A la fotografia, el bust de l'orant que trobaràs al muntant dret de la porta de l'església. [...]
—Us agrada Sant Serni?
—És una capella molt interessant. De fet, m'interessa tot el que veig, saben?
—És una bona filosofia per suportar la vida.
—Probablement.
—També us interessa la rectoria?
—També, però no especialment. Per què?
—Saben la historia que conten d'aquesta rectoria?
—No, no la sé.
El meu interlocutor va restar en silenci, va encendre una cigarreta i després d'inhalar amb força el fum de la primera xuclada, em va dir...
—Ja saben que les històries a les nostres muntanyes neixen petites com un cuc i moren grans com un os.
—Voleu dir que la història de la rectoria que vós sabeu no és certa? Que és una història deformada? Que és pura llegenda?
—Vull dir que les històries són una barreja de la realitat inicial i de la ficció que la transmissió oral hi ha aportat.
—I...?
—Conten que fa molts anys en aquesta rectoria vivien un capellà i la seva majordona. Separats, eren dos trossos de pa, però junts eren un fogueral.
—Es barallaven?
—La baralla era el seu estat natural... Un dia, en una de les batusses, la majordona va morir. Ningú no sap si va ser un accident, una aturada del cor o fruit d'un cop de geni del rector.
—El rector no ho devia explicar?
—No, no, és clar... Conten que el rector va sortir corrent de la rectoria, fugint desesperat, fins que una gavernera de la vora del camí li va enxampar la sotana. Immòbil, convençut que qui el retenia era l'esperit de la difunta, li va sobrevenir una aturada cardíaca i va morir.
—I quina és la veritat?
—Ah..., ni l'un ni l'altra van sobreviure per poder-la certificar.
L'origen de Martinet és relativament recent. Durant el segle XVI, les cases van començar a créixer al Tossalet, el nucli més antic del poble, i, al costat del camí ral, s'hi devia bastir algun hostal humil, de poca volada, un punt de parada de traginers i de viatgers. Mancat de terra i d'espai, Martinet no ha estat mai —si el comparem amb els pobles veïns— ni pagès ni ramader. El comerç familiar, la petita activitat industrial i el turisme han estat la seva font de vida. El comerç continua el pas segur, sobretot el comerç artesà: l'embotit i el pa i la pastisseria; l'activitat industrial, en canvi, ja ha passat pàgina i han desaparegut les petites fabriques i els tallers de llana, de gasoses i sifons, de persulfat potàssic o de construcció de carros. Ara, bufa el turisme, l'exponent més important del qual son els hostals —Boix i Cadí— i les tres fondes de les tres tes: Martinet, Pluvinet i Miravet.
Actualment, al poble hi ha uns tres-cents setanta habitants, actius i emprenedors, virtuts que deuen haver heretat dels martinets (els menairons d'altres indrets del país), uns éssers diminuts que, segons la tradició, naixien sota uns bolets misteriosos als boscos del poble. Per temps, els herbolaris els venien a dotzenes en uns canutets d'agulles als qui confiaven en la seva virtut —treballadors incansables— per fer rica casa seva. Dotze martinets, deu unces, i a treballar..., si l'alè no els desfeia, si de mirar-los no es fonien.