Edicions La Campana - 2006 - Barcelona
És l'amo un homenàs de bona planta,
amb nou pams estirats, barbanegrenc,
el llavi jussaner se li decanta,
duu a mitja galta la senyal d'un trenc.
L'ull d'un to com la fulla d'alzina,
oberts i vius els finestrells del nas,
el front molt bru, la cabellera fina,
la mà peluda i enfortit el braç.
Porta cuiro ferrat a les costelles,
un barret amb plomalles i galons
í capa afermellada amb tres sivelles
que li va del clatell fins als talons.
El Comte Arnau a la muller s'acosta,
li besa els llavis i li pren la mà,
i amb aire de pregunta i de resposta
canvien aquest to d'enraonar:
—Ai, muller, que teniu les mans gelades!
ja em pensava que fóreu a dormir,
amb les dues parpelles aclucades,
i el cabell escampat sobre el coixí.
—Déu vos guardi, marit, que ja em temia
que no fóssiu perdut serres avall,
o que algú no us ferís de traïdoria,
o us hagués estimbat vostre cavall.
És el capvespre dalt les muntanyes
allí on la crecerella se'n va a joc,
allí on el vent salat llepa les banyes
i s'endormisca pel pitral del boc.
On el forràs a la milana aquissa,
i el gorjablanc sap atrapar garneu,
entre greülls i molsa arrapadissa,
el gratapalles que no el sent ni el veu.
És allí on 1'aligot caça la llebre,
caient de punta a terra i alaclòs,
i coll pelat i ploma de tenebra,
escura la corpenta el trencalòs.
País de grans collades, d'herba curta,
i de còdol i mac per on s'esmuny
el ventre fred de l'escurçó que furta
1'alè de la cellarda d'un tros lluny.
Allí hi ha el roquisser que el llamp esquerda,
I el pic alt que a l'obaga és tot nevat,
i a solell va ensenyant la barba verda
que pentina la llengua del ramat.
País de pocs xiulets i cantarelles,
que no té res de fals ni de macip,
que ensenya tot el flac de les costelles
tota la misèria de l'estrip.
Les flors no van amb roig de valenties,
i són d'un blau si és pàl·lid si és foscant,
com la caputxa que les tres Maries
duien la tarda de Divendres Sant.
L'espígol d'allà dalt ni es ven ni es lloga,
gràcies que salvi quatre brins del cuc
i a claps es veu una carlina groga
esparpillada i sense gens de suc.
Hi ha fondals, bogeria de gatoses,
penya-segats i freus de mal anar,
i les pujades aspres, relliscoses,
son llargues com un dia sense pa.
El sol hi bat i para les graelles,
però de nits el glaç no atura el frec,
i tot és a tres dits de les estrelles,
per'xò tot és tan llis, tan nu, tan sec.
Pigallada de neu la fosca barba,
amb deu arrugues castigat el front,
i els nervis secs com un vencill de garba,
el Comte Arnau sent que li falla el món.
Anys han passat d'aquella nit calenta,
en la qual vint pedaços de burell,
esbandint polseguera de corpenta,
van dur la sang i el fàstic al castell.
Del crim de les migrades criatures,
la seva fúria va venjar-se tant,
i els ha ficat tant pebre a les freixures,
que ni un còbit somica al seu davant. [...]
El Comte Arnau, feixuc i poca traça,
guaita des de la torre el vell camí;
ha plogut i la terra és tèbia i grassa;
tots els gorets són de color de vi.
I vet aquí que sent un ronc de pena,
veu amarganta per filar un renec,
i un corb volassejant a flor d'esquena
el tusta tres vegades amb el bec. [...]
-D'on véns, ala de fum i carbonissa?
Bec de penes, què em portes aquí dalt?
Que cerques la deixalla fonedissa?
Tens fred, estàs cansat o estàs malalt? [...]
I li respon el corb: -Ningú sabria
la gràcia del meu bec i del meu vol;
si m'acosto per fer-te companyia
és perquè t'han deixat tot sol. [...]
Tu, Comte Arnau, ets una pell estranya,
enfonses molt endins i piques alt,
ets tots els escurçons de la muntanya,
ets com un sant, però ets un sant del mal. [...]
I li respon el Comte Arnau: -No em trenca
ni un bri de respirar això que m'has dit,
però, escolta'm, bestiola escardalenca,
tu que tens un parlar tan ben parit,
és cert que vostra casta envernissada,
té més aguant que el duc i el forràs,
que la vellesa els dintres no us forada
i que els anys els compteu per centenars?[...]
La mort vindrà, no li faré ganyotes,
trobarà el finestral ample i obert,
la guitza amarga de les seves potes
no ha de pampallugar-me l'ull despert. [...]
I això t'ho dic a tu, i t'ho dic a soles,
amb tot el plany desesperat cor,
perquè ets tan negre, perquè ets vell i voles,
perquè véns a parlar-me de la mort. [...]
No vull estirar més la companyia,
sigues com ets, no et moguis, Comte Arnau;
ara canta el gall blanc de l'alegria,
ara canta el gall negre; adéu-siau. [...]
-Qui entén les tombarelles de la vida?
Vés a saber que escura el millor plat!
Aquest ocell que menja carn podrida,
duu a la punta del bec la veritat?
És ben igual que el pensament em rodi,
la meva veritat me la sé jo.
Avui la meva veritat és l'odi,
gens aigualit, un odi de debò.
Déu és tan alt! Para tan lluny la taula!
Déu! Aquest nom tan trist, tan llarg, tan breu!
Qui comprèn el sentit de la paraula?
Qui sap on és, qui és i com és Déu?...-
I amb la barca del cor a la deriva,
el Comte Arnau 'nava topant esculls;
si era tot ell una gatosa viva,
li queien dues llàgrimes dels ulls. [...]
Ran de finestra un roquerol xisclava,
quan varen cloure els ulls del Comte Arnau,
i el cel era d'un blau que esgarrifava,
d'un blau que feia angúnia de tan blau.