A primeres hores de la tarda, el conseller-síndic de l'Ajuntament de Sueca, el senyor Cortès, ens invità, a Fuster i a mi, a visitar l'ermita de la Ribera, l'ermita de Tots Sants — però la meva memòria és incerta en el nom de les ermites i en moltes coses més. El senyor Giner, de Cullera, vell i cultivat amic de Fuster — erudit local —, ens portà amb el seu cotxe fins al lloc proposat pel senyor Síndic. La ribera del Xúquer és una considerable plana situada al sud de València, que té en un dels seus punts centrals (des del punt de vista de Sueca) un petit pujol, sobre el qual hi ha una ermita del segle XVIII, bellíssima, des de la qual es domina un panorama de camps d'arròs, ara segat i recollit — desert — que em semblà molt apreciable. El vell camí veïnal que va de Sueca a l'ermita ondula entre els arrossars és molt ben tingut. El contrast entre tants camins útils i abandonats és desesperant. Sempre he cregut que els millors paisatges són els productius, i en aquest país de clima tan esfotrassat, més que en qualsevol altre. Així arribàrem al peu del pujol i pujàrem, a peu, fins a la porta de l'ermita. El síndic tenia la clau i obrí la casa. L'impacte és instantani.

Després sortírem de l'edifici i, per contemplar el panorama, hi donàrem la volta. Aparegué, sobre els quatre punts cardinals, la ribera del Xúquer, amb les bancades d'arròs que es perden en la llunyania. Havent plogut tant aquests últims dies, molts estan inundats i el sol de la tarda es bolca sobre les taques d'aigua tèrbola i fangosa. Aquesta és una de les grans planes del País Valencià. Pel meu gust, l'efecte que produeix és potser una mica monòton però inoblidable. A mi m'agrada la monotonia del benestar de la gent. Tinc un horror per la pobresa. Aquesta plana és ben cultivada. Ja està bé. A la tarda—essent molt clara—de vegades sobre aquesta plana hi ha una mica de boirina—la perceptibilitat és precisa i dibuixada.

El paisatge és realment magnífic. Pel cantó llevant es veu la cinta del mar, avui assolellat i en calma. Sobre aquesta cinta emergeixen uns edificis alts, que són les baluernes del turisme de la part sud de València.

Fuster té en la seva casa una gran portalada per on entraven els carros i uns baixos d'una gran amplitud. Aquesta nau considerable ha estat dividida en habitacions amb els envans corresponents. Al fons hi havia la quadra de les bèsties. La casa de Fuster és plena de papers i de llibres i en el lloc on, en la gran nau, hi havia una xemeneia, hi ha fet un racó on rep la gent i escolta la música de Vivaldi, etc. Altres cases tenen un gust més enravenat i més burgès.

Venint de Catalunya i viatjant per la carretera del litoral de l'antic regne de València, l'espectacle de veure com les muntanyes de ponent s'acosten al mar o se n'allunyen és apassionant. Quan se n'allunyen es produeix una plana rica i benestant, admirablement cultivada. Quan s'hi apropen, i gairebé sempre s'hi apropen massa, es produeix una cinta estreta i exhausta de cultiu, extremament precària per a viure.

L'arròs està collit i la gent del cicle de l'arròs es troba en els cafès de Sueca, perquè, a les bancades, no hi té res a fer. Aquests agricultors juguen al dòmino, al xamelo o a qualsevol joc de cartes. Altres discuteixen sense parar. Quan s'acabi el cicle de la taronja passarà igual: la gent tornarà a concentrar-se als cafès.

Jo he vist els cafès de Sueca, a la caiguda de la tarda. Hi ha, realment, molta gent. Els cafès són plens. Els pagesos valencianets, amb la bruseta nuada sobre el ventre, fan un gran efecte. N'hi ha que són magres; la majoria són grassets, lluents i sentenciosos. Gairebé tots saben el seu ofici. Ja n'hi ha prou. Tots tenen unes mans grosses i de gran eficàcia. Bon senyal. Uns juguen a cartes, altres discuteixen. Uns són arcaics, altres modernistes. Ja està bé. No hi ha res a dir. Probablement perquè els cafès són tan plens, Fuster em portà sempre a prendre l'aperitiu o el cafè en un local més aviat solitari, una mica fosc, còmode, que té a les parets els retrats dels millors generals carlins de les últimes guerres. Si aquest establiment fou el casino carlí o el casino dels senyors, jo no en sé res. Que és un cafè agradable no té dubte.

Sueca és una població que tendeix a no tenir caràcter. En aquesta península hi ha pobles que tenen caràcter o que tendeixen a tenir-ne. Altres que no en tenen gens ni probablement hi aspiren. Tinc la impressió que Sueca no en té ni hi aspira. És una població rural, en què moltes cases s'han convertit en cases de senyors — diríem. [...]

Transitar per Sueca és molt agradable. Els carrers són molt ben tinguts, nets i ordenats. Hi ha aparadors molt visibles. les nits són molt  tranquil·les; la gent va al llit aviat i és matinera. Hi deu haver algunes tertúlies, que desconec – fora de les tertúlies de fuster i dels seus amics..

Hi ha persones del sexe femení precioses. La gent és hospitalària i oberta.

Ara: la meva idea és que la gent important de Catalunya no ha respost gaire davant moment valencià-català actual. Jo no conec tot el País Valencià. Conec algunes coses d'aquest país: homes, ciutats, paisatges. Conec una mica -poc- Castelló, València i Alacant. A mi em sembla, després del ferment que s'ha escampat aquí, que haurien d'haver vingut persones més constructives, d'una consieració més sòlida, més decisiva i adaptada. Això, no s'ha fet, tot i que el decantament de València és extraordinari. En definitiva, del que es tracta és de crear, entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un afecte. Desgraciaclament, no s'ha creat. S'ha de rompre aquesta muralla de fredor i d'indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d'un frenesí hiperbòlic i ridicul. L'única cosa que té realment Catalunya és València, com l'única cosa que té plantejada València és l'anomenat Principat -si volen mantenir la personalitat. L'amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen històric important. La indiferència, per no dir la contrarietat, no crearà més que la inanitat. Seria per mi agradable que les persones de bon sentit pensessin en aquestes coses. I que hi pensessin més enllà de la consanguitat, de la llengua, de la història, de la manera d'ésser i de viure, que en definitiva és igual.

A mi m'agrada València i el País Valencià. Coneixent aquest país des de fa tants anys, i essent llavors aquest espai pràcticament pagès, agrari, és natural que m'hagi quedat aquesta impressió al cap.

Desgraciadanient no conec prou l'horta, el món dels tarongerars; però comprenc la seva importància. La ciutat de València era llavors una gran població de mercat i pagesa. Era la població d'aquestes característiques més grossa de la nostra area lingüística. A mi em fascinava. Després, s'anà lentament industrialitzant. En els últims anys, el ritme de la industrialització s'ha accelerat. El meu vot, si me l'haguessin demanat, hauria estat contrari, però aquest ha estat el corrent de l'època, i les meves reaccions personals no tenen cap importància. Hi ha hagut en aquest país una vertadera displicència per les coses agràries, pageses, del camp. Barcelona en té la més gran part de culpa, per la seva ascensió, tan rapida. La primera classe social a tots els països d'Europa en aquest país ha estat menyspreada i caricaturada. A València ha passat igual -tot i que ser la primera ciutat pagesa d'un espai és infinitament apreciable. Ara bé: al meu modest entendre, el deliri de l'industrialisme és una manifestació de provincianisme i, per a la gent que s'hi troba, d'esclavatge. En la València moderna, feren uns carrers, copiats de l'eixamplament de Barcelona, horripilants. A mi m'agradava la València vella, la del mercat i de la pagesia propietària. El meu amic Joan Fuster em digué un dia que la societat de Barcelona és molt diferent de la de València. No es poden comparar perquè l'una depèn més de la industrialització que l'altra. El provincianisme és més acusat en una banda que en l'altra. Quan València sigui industrialitzada, seran dues societats iguals. Si baden, el centralisme, el provincianisme, serà total.

Així arribem en una plaça que resulta ser el nucli principal de Castelló. Ens aturem davant la terrassa d'un cafè. En sortir del cotxe constato que el clima és d'una gran suavitat. En això, em trobo davant per davant d'un vell amic meu que em saluda una gran cordialitat. Després de la fraseologia habitual, que en aquest cas fou molt sentida, li dic que estem més aviat afamats i que ens convindria, d'una manera o altra, de sopar.

-D'acord!-em diu el meu amic -. Irem al casino a sopar. És ací davant...

A Castelló hi ha un impressionant casino -a dues passes del cafè on ens aturàrem. Hi anàrem. El meu providencial conegut en coneix els topants. Ens l'ensenya i en subratlla el més important. És un sumptuós establiment, accentuadament provincial -cosa que no em desagrada -i una mica ombradiu– per dins, s'entén. És aquest edifici el que féu dir, anys enrere, que Castelló és un casino rodejat de cases... El meu conegut fa constar que, si bé Castelló és una ciutat en què el nombre d'obres arquitectòniques i d'elements artístics és notòriament reduït, l'afirmació és exagerada. Castelló és una capital de província de molt bon veure, discreta i modesta, sense pretensions, amable. És una ciutat moderna, que en aquests últims anys ha crescut molt, totalment desproveïda de pintoresc, d'una vida perfectament normal. És una ciutat d'origen agrari o pagès, sobre la qual s'ha empeltat una ciutat de mercat, que al mateix temps és una capital provincial. Encara que sigui tot passant, diré que aquestes ciutats peninsulars tan velles, tan levítiques, tan mortes, tan històriques, tan retòriques, tan plenes de palaus i d'obres d'art, dedicades permanentment a practicar la virtut i a avorrir el vici, cada dia m'avorreixen més. Jo soc un home arcaic, però m'agraden algunes comoditats de la vida moderna: desgraciadament, aquestes comoditats ens hauran costat cares: ens hauran costat el descens de qualitat de tantes altres coses que eren admirables. La frustració va d'augment i  és constant.

Finalment arribàrem al menjador del casino –que era sumptuós, amb les parets plenes de pintures horripilants, admirablement emmarcades- i es plantejà la qüestió de menjar una cosa o altra. Em vaig permetre insinuar, per celebrar l'arribada al país, que fessin una paella. A València –no ho puc remeiar- m'agrada la apella valenciana. Així com a fora d'aquest país –i el plat té un èxit universal- la paella és una trampa irrisòria, sempre tinc l'esperança que en el rodal de la seva procedència sigui menjable. [...]

Havent sopat, el meu providencial amic em portà a una tertúlia del casino formada per persones d'aspecte important. En els primers moments, tot foren frases fetes -obvietats. Em feren remarcar que Castelló és l'espai de l'antic regne més lligat amb Barcelona, d'una manera remarcable, i que amb la millora de les carreteres que es van fent al Perelló el moviment prosperarà. Com que Castelló ha crescut molt, totes aquelles persones em semblaren considerables. Acabats els compliments, entràrem de seguida en el pessimisme ancestral. Els tarongers, els tarongerars. Pessimisme total. Davant les seves exhalacions, em vaig permetre d'opinar -opinió basada en el que havia vist- que al nord de Castelló, tocant a Catalunya, es plantaven molts tarongerars i que en el delta de l'Ebre el fet era visible i indiscutible. Em contestaren que aquestes activitats estaven destinades al més pur fracàs. Ho digueren amb una tal seguretat que vaig entrar en el mutisme més absolut. Els pagesos cultiven els tarongerars i fan la taronja. La taronja és venuda a uns exportadors que coneixen els mercats de taronja d'Europa amb la perfecció que s'ha de suposar. Aquests exportadors fan la navette entre els mercats compradors i Castelló i València -aquestes poblacions disposen d'excel·lents ports per a l'exportació, de camions, de trens tarongers, etc. Seria un error de creure, si més no, que cada dia és més fàcil exportar. Més aviat augmenten les dificultats. La producció d'Israel ha creat moltes irregularitats. Tothom ho sap. Els pagesos de la nostra àrea lingüística sempre han estat pessimistes. El clima de què disposem no és pas gaire favorable. Ho és per atzar. A Castelló el negoci de les taronges produeix un punt de nerviositat. En aquesta tertúlia del casino, la tendència és molt accentuada. [...]

La tertúlia de Castelló m'agradà, però, arribà un moment -és clar-que també s'acabà. S'acabà, més que per l'hora, perquè la saturació de pessimisme arribà a un extrem que només era possible de sortir-ne anant-se'n a dormir. És el que férem després d'haver-nos cordialment acomiadat. Dormírem en un hotel modern i ben posat -una mica massa enravenat.

Xàtiva—on ara em trobo—és una ciutat d'un gran interès. Joan Fuster — que coneix molt bé el seu país — m'assegura que, després de la ciutat de València, és la de l'antic regne més saturada d'història d'una escala més elevada. Per una persona dotada d'una curiositat, capaç de ser influïda pel món exterior, Xàtiva és un lloc fatídic en el sentit de la facilitat amb què es produeix aquest encerclament. És a més una ciutat d'estada molt agradable, gratíssima.

Raimon, el poeta de les cançons que han tingut i tenen tant d'èxit, m'ensenya la ciutat. És gairebé segur que la personalitat d'aquest xicot de vint-i-cinc anys seria impossible d'explicar sense el seu arrelament en la seva ciutat nadiua. És l'axioma, l'incontrovertible d'aquest artista. La seva família, que m'ha acollit amb tanta cordialitat, és molt popular—una família de fusters.

És una ciutat, tancada a ponent per un contrafort de muntanyes. Al peu mateix d'aquest contrafort hi ha un habitacle popular, no gaire ben tingut, més aviat pedregós, que la segueix, format per carrers estrets, molt suburbials, obscurs, tallats en angle recte, com un campament romà. S'entén, doncs, que Xàtiva és una ciutat allargada, que va de nord a sud.

Una mica més avall es troba un gran carrer, ample, prodigiós, perfectament empedrat, amb peces de pedra llargues, com a Itàlia. És flanquejat per autèntics palaus d'una bellesa sorprenent, amb jardins interiors d'una gran distinció, elegants. És el carrer de Montcada. L'aparició d'aquest carrer és una cosa inoblidable. Jo no conec pas prou les poblacions del regne de València per a fer una qualsevol afirmació, però em sembla que com aquest no n'hi ha d'altre. Els palaus que el flanquegen, per extinció de les famílies que els posseïren, són utilitzats, avui, per altres usuaris. Així i tot, conserven, almenys exteriorment, una presència i un to de gran qualitat. En aquest carrer, per on he passejat tantes vegades, m'hi he trobat com a Itàlia, cosa que en la meva àrea lingüística no m'havia passat mai.

Xàtiva, posada sobre els flancs d'una muntanya vertical, és — com ja diguérem — una ciutat esglaonada. Els esglaons, fa un moment que els formulàvem. En el terreny comprès entre els teulats de la població i els contraforts, direcció nord, hi ha dues ermites. Una és antiga, que porta, a la façana, els cards dels Cardona — escut que també es veu en el castell de Peníscola — i una altra moderna, sobre el terreny de la qual afloren molts residus romans. S'ha de tenir l'esperança que algun dia tot això se sistematitzarà. Dic algun dia. Quan? La cosa sembla clara; o es va a la destrucció definitiva o s'han de mantenir aquestes antigalles memorables. Són antigalles importants. Raimon em digué que escriví les seves poesies — després convertides en cançons — en una aquestes ermites, mirant el paisatge.

Sobre la muntanya que tanca Xàtiva a llevant hi ha un castell emmurallat, en una bona part. Amb el pas dels segles, el castell anà caient, abandonat. El senyor Molina, fabricant de Xàtiva, el comprà, aquests últims anys, i el restaurà en part. El senyor Molina passà els últims anys de la seva vida en aquesta reconstrucció. Gràcies als seus hereus, el vaig poder visitar. En aquest castell, hi passà l'etapa final de la seva existència el darrer comte d'Urgell, que discutí, amb els Trastàmares, al problema de la sobirania d'aquest país. Tenia raó, però fou desbancat i tancat en una presó infecta del castell de Xàtiva, on morí, completament oblidat. Tot aquest panorama fa basarda, es horripilant. Els ossos del darrer comte d'Urgell, els trobà un erudit local, el senyor Sarthou, que tant ha fet per la nostra història i per la de Xàtiva.