Ajuntament de Barcelona - 1989 - Barcelona
Sí, jo la vaig agafar més fort. I vaig fer la reflexió als pares en el sentit que era millor marxar al sanatori, entre altres coses perquè havia viscut tot el malestar provocat per la teva malaltia [la del germà Eduard Castellet]. Quan em van diagnosticar la tuberculosi, em van enviar a Puig d'Olena. Em van fer un pneumotòrax, que consisteix a injectar aire en l'espai intercostal, entre pleura i pleura, de manera que el pulmó queda reduït i, per tant, la ferida, l'úlcera, es tanca. Això dura uns mesos o uns anys, durant els quals has de respirar amb l'altre pulmó, i gràcies.
Al sanatori tinc totes les hores del dia per poder llegir. I tinc llargues converses amb el capellà del sanatori, que és el mateix que surt a les memòries d'Antoni Tàpies —un altre inquilí. Allà vaig saber la història de Màrius Torres, explicada a mitges, perquè era teòsof. Poc abans de marxar em van portar al cementiri de Puig d'Olena —zona prohibida—, on hi ha la seva tomba. Hi havia tota una mitificació, una mica en la línia de La muntanya màgica. D'altra banda, molta gent que tornava de l'exili, abans d'anar a Barcelona, parava a Puig d'Olena per assabentar-se de com anaven les coses, s'hi estaven un temps, a vegades més d'un mes. Hi havien passat Carles Riba i Clementina Arderiu, mossèn Cardó, una sèrie de gent molt interessant. La raó era perquè la propietària, Maria Planas, era una dona molt catalanista. El doctor Ribas Soberano, que havia estat el director fins a la guerra, l'havien exiliat a Alacant, on feia de metge. L'intern era el doctor Cardús, aquest metge de la NASA que ara surt als diaris. Quant a malalts, a les habitacions de luxe hi havia una mostra dels millors cognoms de Barcelona. En tot cas, Màrius Torres ja havia mort i Tàpies ja havia marxat.