Voliana Edicions (Argentona), 2011
De nou, el problema que sorgeix és situar Elx dintre l'encaix del País Valencià. Som o no som els elxans habitants d'una de les quatre grans ciutats valencianes? Nosaltres, no hem tingut mai cap vocació de capitalitat més enllà del territori heretat. De fet, no diem sovint Elx a la ciutat on habitem. Això ho fem quan parlem amb la resta del món perquè ens localitzen. Li diem «el poble» a la ciutat i «defora» a les partides rurals. «Te'n vas a defora?», «No m'estime més quedar-me al poble». Crec que amb això queda molt ben definit quin és l'imaginari geogràfic més pròxim.
L'imperi elxà es redueix als 326,5 km2 d'un terme municipal que fou més gran en altres temps. A Santa Pola se la va deixar anar per son compte i raó l'any 1835 pel que fa al nucli urbà però no fou fins 1944 quan cedírem gran part de l'antiga albufera i un tros de Vallverda alhora que la Baia i Asprella deixaven d'arribar a la mar per acabar tot just avall de la vereda de les Cendres amb un plet pendent pel pam amunt, pam avall. Així, tant el Calvari com el cementeri es trobaven en terme municipal elxà. Santa Pola té ara un terme de 38,6 km2. Si hi afegim els 104,5 km2 de Crevillent el Baix Vinalopó té 469,6 km2. Curiosament, aquesta mida coincideix —amb precisió gairebé matemàtica— amb els 468 km2 d'Andorra, amb la diferència que Elx és la capital d'una comarca valenciana de 300.000 habitants mentre Andorra la Vella ho és d'un estat independent de 85.000. No hi afegim ni el turisme ni la població flotant perquè, per l'Aeroport Internacional d'Elx —conegut incomprensiblement com d'Alacant sense ser-ho—, hi van passar 9.382.935 viatgers el 2010.
La gran porta de fusta de l'ajuntament ens va arribar de Barcelona el 1441 quan la ciutat era sota la seva administració. És la porta a migjorn de l'antiga vila murada. El nom és el de «Porta de Guardamar» perquè mira devers Guardamar a migjorn: castell i vila fundats i repoblats per catalans, el 1271, damunt el cabeçó del Castell i única vila marítima catalana que hi havia entre Alacant i Cartagena durant una gran part de l'Edat Mitjana.
Al Camp d'Elx es parla el millor valencià hereu de la tradició medieval de la Governació d'Oriola per motius diversos. El parlar d'Elx és una projecció contemporània del català que es parlava a Oriola: la nostra capital foral més pròxima. El primer és l'aïllament i l'alta endogàmia interna fins fa una generació. A mitjan segle XX, «anar al poble a fer el recapte» era encara una aventura, d'una hora llarga, per una carretera polsegosa si hi anaves amb el carro tirat per egua o cavall. Si un ja no tenia edat i força, per aparellar bestiar més polit o grandot, es comprava una somera quan no un ase, sempre més amanosos i dòcils. Per aquest motiu, els llauradors benestants tenien «una casa de parar al poble» o es quedaven a casa dels familiars. En casa d'una tia de sa mare va nàixer na Lidia el 1961 al carrer Velázquez, prop al barri de les Potades, al cornellal del rovellet de l'ou, perquè les llauradores que podien anaven al poble a parir no fos hi hagués alteració. Pel que fa a les que es quedaven defora algunes morien de part abans no arribés el metge en cabriol si el xiquet arribava de cul o si hi havia un malpart.
El segon motiu del conservadorisme lingüístic dels llauradors elxans és que la població descendeix —molt majoritàriament— dels repobladors catalans medievals amb una gran abundància de cognoms catalans. La quarantena de cognoms més estesos, entre els llauradors, són d'origen català en un 90%.