Declarat amb el vent

dins Poesia completa

Edicions del Mall (Barcelona), 1986

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Pàgines: 154-155
Indret: Far de Formentor (Pollença)

Formentor

 

Per on en Costa passava,

mirava, sentia, deia...

Entre el pi dur que envejava,

la cala que li somreia.

 

Vegeu: cap a Catalunya

el morrot, i cap a l'illa

la llegenda que s'allunya

i el paisatge que s'abilla.

 

Amb somnis del mar i el Laci

i els estels de la nit alta.

Un tros del cor vers Horaci

i amunt per tot el que ens falta.

 

Aquí, una parla, una terra,

cors humils, tardor propicia,

bosc on primer un abril erra

que és després freda carícia.

 

I el cru brossam d'una vida,

aquí, amb lluites, guanys, caigudes,

i aquella part escollida

damunt les altres, mig mudes.

 

Aquí, majestat, grandesa,

d'on l'estrofa el vol alçava.

De tanta veu fosca, il·lesa

la serenitat més blava.

 

Per on en Costa passava...

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Pàgines: 15-17
Indret: Es Mirador (Formentera)

Formentera

 

Llunyana i just a tocar,

sola i fent-nos companyia,

cap a la part de migdia

Formentera ens clou la mar.

 

I entre ribera i ribera,

amb un rosari partit

d'illots que treuen el pit,

resta la mar presonera,

 

terrassa del mariner,

íntim quintà de les illes,

blau laberint de cruïlles

que doble costa reté.

 

Formentera breu i dura,

creuada de l'oratjol,

estesa davall el sol

en una tarda madura!

 

Nu i esquerp pla formenter

de marès i roca viva,

sense defensa en l'aspriva

mossegada del febrer!

 

Curta, esquiva primavera,

colpidor encís d'un instant,

dolça espasa reposant,

en un somni, a Formentera!

 

La Savina: zenital

el foc, i la terra estreta.

Una carretera dreta,

estanys, savines i sal.

 

Sant Francesc, esglesiola

amb brau posat de castell,

porta entorn com un anell

el clar paisatge que vola.

 

Assolellats els camins

de sorra; de roques netes,

la plaça amb quatre casetes;

i, més amunt, uns molins,

 

molins on la vela espera,

entre vuit vents, quin vindrà

a moldre aquest poc de gra

d'on prengué nom Formentera.

 

Camps de pedra, algun bocí

de terra mes agraïda,

figueres d'ombra adormida

i front auster d'algun pi.

 

Formentera no té hortada,

però no manquen tancons

d'algues i peixos, al fons

de l'aigua verda i salada.

 

Cala Saona amb l'areny,

espadats de Barbaria,

gran arc obert al migdia,

Formentera que s'estreny

 

entre es Caló i l'ampla platja

cap a un peu que hi consentís

la Mola, enfilat pendís

tot revestit de boscatge.

 

Alta Mola, extrem replà,

dura cinglera rodona,

on a baix, lenta, mor l'ona

i a dalt, avinent i clar,

 

reposa l'espai pregon;

desembarassat paratge

d'un rar i ascendent viatge,

últim pas a un altre món.

 

Dos molins roden de dia,

els focus d'un far de nits.

Pels caminois abaltits

el silenci s'esgarria.

 

A queixes de solitud

vespral campana contesta.

A la Missa de la festa

un feixet de gent acut.

 

Són els homes, amb l'escassa

terra, amb volts de mar tan grans,

més que fidels terrassans

veles que el vent arrabassa.

 

Formentera: mar i cel

entorn d'un cor d'avidesa.

Es despulla la bellesa

per unir-se a eixuta arrel.