Edicions del Mall (Barcelona), 1986
Formentor
Per on en Costa passava,
mirava, sentia, deia...
Entre el pi dur que envejava,
la cala que li somreia.
Vegeu: cap a Catalunya
el morrot, i cap a l'illa
la llegenda que s'allunya
i el paisatge que s'abilla.
Amb somnis del mar i el Laci
i els estels de la nit alta.
Un tros del cor vers Horaci
i amunt per tot el que ens falta.
Aquí, una parla, una terra,
cors humils, tardor propicia,
bosc on primer un abril erra
que és després freda carícia.
I el cru brossam d'una vida,
aquí, amb lluites, guanys, caigudes,
i aquella part escollida
damunt les altres, mig mudes.
Aquí, majestat, grandesa,
d'on l'estrofa el vol alçava.
De tanta veu fosca, il·lesa
la serenitat més blava.
Per on en Costa passava...
Formentera
Llunyana i just a tocar,
sola i fent-nos companyia,
cap a la part de migdia
Formentera ens clou la mar.
I entre ribera i ribera,
amb un rosari partit
d'illots que treuen el pit,
resta la mar presonera,
terrassa del mariner,
íntim quintà de les illes,
blau laberint de cruïlles
que doble costa reté.
Formentera breu i dura,
creuada de l'oratjol,
estesa davall el sol
en una tarda madura!
Nu i esquerp pla formenter
de marès i roca viva,
sense defensa en l'aspriva
mossegada del febrer!
Curta, esquiva primavera,
colpidor encís d'un instant,
dolça espasa reposant,
en un somni, a Formentera!
La Savina: zenital
el foc, i la terra estreta.
Una carretera dreta,
estanys, savines i sal.
Sant Francesc, esglesiola
amb brau posat de castell,
porta entorn com un anell
el clar paisatge que vola.
Assolellats els camins
de sorra; de roques netes,
la plaça amb quatre casetes;
i, més amunt, uns molins,
molins on la vela espera,
entre vuit vents, quin vindrà
a moldre aquest poc de gra
d'on prengué nom Formentera.
Camps de pedra, algun bocí
de terra mes agraïda,
figueres d'ombra adormida
i front auster d'algun pi.
Formentera no té hortada,
però no manquen tancons
d'algues i peixos, al fons
de l'aigua verda i salada.
Cala Saona amb l'areny,
espadats de Barbaria,
gran arc obert al migdia,
Formentera que s'estreny
entre es Caló i l'ampla platja
cap a un peu que hi consentís
la Mola, enfilat pendís
tot revestit de boscatge.
Alta Mola, extrem replà,
dura cinglera rodona,
on a baix, lenta, mor l'ona
i a dalt, avinent i clar,
reposa l'espai pregon;
desembarassat paratge
d'un rar i ascendent viatge,
últim pas a un altre món.
Dos molins roden de dia,
els focus d'un far de nits.
Pels caminois abaltits
el silenci s'esgarria.
A queixes de solitud
vespral campana contesta.
A la Missa de la festa
un feixet de gent acut.
Són els homes, amb l'escassa
terra, amb volts de mar tan grans,
més que fidels terrassans
veles que el vent arrabassa.
Formentera: mar i cel
entorn d'un cor d'avidesa.
Es despulla la bellesa
per unir-se a eixuta arrel.