Dilagro Edicions (Lleida), 1980
Enamorat de la música, criat en una casa on se li retia un culte fervent, acarat —com a una de les seves evasions al sanatori— a la pràctica del piano, Màrius Torres evoca el món de la música, les sensacions que en ell desvetllava, la riquesa d'equilibri que suggeria. I això amb una freqüència tal que no menys de vint-i-cinc poemes dels publicats hi fan referència directa. Tant aviat és un acord, com una nota, com un crescendo, o tota una composició, que evoca. A voltes s'afanya a donar la constant característica d'un compositor dins un epigrama: així amb Couperin (40) o Haendel (1). Li agradava de completar les imatges musicals posant-les en comunicació amb altres conceptes en ell molt freqüents, també, com siguin l'esperança, l'aigua, la mort. El seu concepte de la música és vital, volem dir que la unitat que l'home descobreix en la seva vida en reflexionar-hi, la condició fluent, alhora misteriosament vaga i concreta, ell l'assimila a la fluència de la música; per a ell la música és un fenomen de ritme i melodia indestriables, que caminen «cap a un acord perfet». En un lloc afirma que «viure és música».
No és un poeta amorós, no és un poeta metafísic, no és un poeta religiós, no és un poeta així o aixà: és un poeta, simplement. Optimista, mai abatut, sostingut pel fil de l'esperança, segur de la pervivència de la seva terra i cert del seu pas efímer per la vida: lúcid, en una paraula.
No hi ha, en la seva família, antecedents poètics; culturals sí. Família de burgesia, família de pes social, de llibres, de professionals, dedicats a la medecina i a l'advocacia, i tots ells afeccionats a la música.