Editorial Altafulla - 1981 - Barcelona
Quan es nafren, cullen una molsa molt fina que es fa a la soca de les boixeres, i ben asparpillada (esllenegada), amb els dits la posen plana a la llana del bast per on els toca a la nafra; a les aubardes, rasquen el teixit amb una pedra rasquenta (rasposa), perquè un cop esfilagarsat sigui més suau. També fan balzes per a guarir-los; un d'ells és així: es fan bullir timonets (farigola), fulles de noguera i de roses amb vi, i després amb aquest líquid els renten bé la nafra. Les nafres es fan a l'esquena dels animals conduïts per mossos o traginers deixats, puix que si es nafren és perquè deixen tòrcer la càrrega.
Quan les bèsties de càrrega no es troben bé i no tenen ganes de treballar, els posen un sereny, que consisteix a fer passar amb una agulla molt grossa un tros de corda travessant la pell del pit, la qual corda deixen penjar nuada de cada cap durant uns dies i per allí se'ls escorre tota la sang dolenta.
Al matí, en començar a clarejar el dia, van a cridar el matador, a la mandonguera i als convidats. Quan ja són tots reunits a casa i asseguts al voltant del foc, aleshores fan pàlvera, consistint en menjar-se una bona llesca o crosta de pa ratllada, ben untada d'all i oli i per beure, aiguardent. Després d'haver menjat i begut, els de la casa van a cercar el porc al corral i el matador, mig de traïdor, l'agafa amb el ganxo per sota del morro, i ajudant-se entre tots els homes, el posen sobre un pedrís per a degollar-lo. Els més forts i parents més propis, l'aguanten pel cap i per les potes de davant, els més fluixos el darrera i la mainada, la cua.
El matador li clava el ganivet al coll mentre la mandonguera aguanta el calder a sota per a tomar la sang, a l'ensems que la va remenant amb una llossa, per tal que no es prengue.
Després de degollat, el baixen al sòl i el matador li arrenca pèls del serrell de l'esquena, els quals són per ell, i quan ha passat la temporada de la matança se'ls ven. Després li fan foc a sobre amb argelagues, i quan s'ha cremat bé d'una banda el tomben de l'altra; quan ja està ben socarrat li raspen bé el pèl amb els ganivets de fulla de dalla, fins que queda ben pelat; fet això, el posen sobre un banc improvisat, posant una porta (que han tret de qualsevol altre lloc) recolzada en un pedrís, i, allí el renten bé amb aigua bullent, bo i fregant-li fort la pell amb una pedra tosca, tot tirant-li aquella; a més, l'acaben de pelar bé per tal que no quedi pèl a la corna amb uns ganivets llargs i molt esmolats. Actualment són molts els pobles que empren graelles, en les quals el degollen posant-lo sobre i el cremen per sota d'elles amb argelagues, i el renten i el freguen de la manera esmentada, sense tocar-lo d'allí.
A la tardor i a l'hivern, començant pel mes d'octubre fins els primers d'abril, hom acostuma donar calderada als porcs, i com que les vetllades són prou llargues, després d'eixir del rosari i haver sopat, es dediquen a fer bullir la caldera al foc tot passant el rosari, filant, cosint i fent altres feines pròpies de la vora del foc.
Tot acabant de sopar, les noies de la casa, la mestressa o la mossa (si n'hi ha) preparen la calderada més o menys així: primer de tot, posen una capa de trumfes al fons de la caldera, després bleda-raves, tabellot, [1] cols, bros i totes les triadures de les verdures del menjar de les persones; després hi posen tota l'aigua de les aixarrabadures dels plats i atuells de fer el menjar; tirant-hi després, unes quantes farrades d'aigua de la font si és que amb les aixarrabadures no n'hi ha prou; seguidament dues dones o homes, agafen la caldera un per cada costat d'ancera i la pengen als cremalls del foc i així que es va coent remenen el contingut amb un bastó, fent pujar la vianda del fons a dalt i la de dalt a baix per tal que es cogui bé.
Abans, quan ja tothom s'havia aposentat al voltant del foc, aleshores resaven el rosari; hi havia casa que a l'hivern en resaven dues parts, i a l'estiu una, però el més corrent era de resar-ne una sola part i durant el temps de fer bullir la calderada. Després de la lletania començava la rècula de parenostres; no descuidant-se mai de resar-ne un per a l'ànima dels difunts de la família; pel sant de cada u de la família o de la casa, a sant Antoni perquè els guardés de prendre mal a persones i a bèsties, a sant Pere per què els hi obrís les portes del Cel a l'hora de la mort, a sant Gervàs i a sant Potràs advocats de les trencadures, a les ànimes del Purgatori i així successivament tota una lletania de divinitats celestials, que els vells pallaresos invocaven amb tota la fe. [2]
Passat el rosari, començaven a arribar els veïns i coneguts que no feien bullir la calderada, i per tal de no gastar llenya s'anaven a escalfar al foc dels altres; o bé perquè tenien només que el porc de pens [porc d'engreix], no els calia fer bullir la calderada sinó dia per altre. Aleshores començava el bo de la vetllada. Les filadores (totes ja dones d'edat) feien rodar constantment el fus filant cànem o llana; altres dones i noies feien creuar seguit seguit, les agulles de tricotar, bo i fent mitja, tricots, calcilles i altres peces de punt, la mestressa de la casa tarneiant la roba de les mudes, tot bressant mantes vegades el petit nadó; l'àvia o l'avi contant rondalles, endevinalles i acudits distreien els concurrents a la conllecció i a la xinalla; el pastor assegut al banc del fum bo i fusteiant amb el ganivet, feia treballs artístics d'art primitiu ben interessants i a l'ensems alternava amb els avis a contar coses i narrar fets de la vida pastoral; i així passaven els mesos més crus i gelats de l'hivern, alternant-se els amics i veïns de l'una llar a l'altra durant el temps de fer bullir la calderada. Passat sant Antoni de gener fins a Carnestoltes, algun que altre disfressat animava les conlleccions, tot fent-hi visita i a fer-hi algun gambirol i passos del que volien representar les disfresses.
Per allà a les nou tots els concurrents feien conllecció, això és, la mestressa de la casa treia fruites seques del rebost, (nous, ametlles, avellanes, pomes, peres i a voltes algun xolís o formatge) el qual servia en un plat o plàtera i la posava a la mossa, [3] i tothom anava pessigant d'allí; després s'aixecaven i amb molta parsimònia es donaven mútuament la «bona nit». Als pobles que no hi havia llums als carrers, hom acudia a les conlleccions il·luminant-se amb llanternes de llauna artísticament foradada o de vidre, i també amb llumeners d'oli i de petroli, llumeneres i teies o tronquets de boix secs.
[1] Les tavelles o pellofes de les mongetes seques, després d'haver-les picat.
[2] Recordem aquelles vetllades per haver-les viscut en la nostra infantesa, en la qual, des dels sis anys fins als dotze, vàrem passar el rosari totes les llargues vetlles hivernals de la nostra llar pairal a Sarroca de Bellera.
[3] Estri de ferro o fusta, compost d'un mànec d'uns cinc pams unit per un extrem a un cèrcol; l'altre extrem es subject6a a una anella o galfó sota la campana de la xemeneia, el qual té moviment horitzontalment, per poder col·locar-se la mossa cada u al seu davant.
Entretant, les dones a la sala preparen la taula on hi han d'esquarterar el porc. Quan ja és prou net, els homes el pugen a dalt a pes de braços i la mandonguera els ajuda, estirant-li i aguantant-li el morro amb el ganxo tal com abans ho havia fet el matador, a l'agafar-lo a l'eixir del corral per a matar-lo. Ja a dalt, el deixen a la taula, posant-lo de panxa, amb les potes i el morro fora d'ella. Primer de tot li fan l'esquenàs, això és, li lleven una tira de corna amb cansalada, de dos dits d'amplada, des de la cua al clatell, el qual salen junt amb la cansalada i s'ho mengen abans d'ella a rostetes a la paella. Després l'obren i li treuen les costelles, els llomillos, la freixura i el fetge, tot el qual deixen en una panera amb un drap blanc a sota. Després li treuen la tripa, la qual deixen dins la pastereta, i en acabar li treuen el satgi; després li tallen les potes i li lleven el cap, el qual espellen després els homes de la casa. I aleshores quan ja tot està separat del bacó de la cansalada, col·loquen aquest a la salera. Una de les nou veritats ja esmentada diu:
Nou porcs tinc a la salera;
bon Nadal se m'espera.