Autor: Albert Roig i Antó
Indret: Les Verges de l'Ebre (Deltebre)

Tot aquí em pren, i és per bellesa
de no dir.

Ja pertot talment
nua de fer-se fosc escoltada,
a doll fet, com pren l'alegria
la orella clara dels gesmins de l'illa:
la veu del tacte i llacor d'aigües,
séquies, boves.

Surten dels aiguals
núvols d'efímeres,
de la vida adventícia. Són les taronges
de la sang rostre en desmemòria
verda i polsim, blanca a la mà.

Les platges rasclejades, de deixalles
i grúmols,
clòtxines esblaimades, buides.

Autor: Albert Roig i Antó
Indret: Font de la Caramella (Roquetes)

Som al dos de l'aigua antiga,
sodorment, i som dels ulls
de l'aigua, verds, breus als orris
dels baladres. A l'espluga
llisor de còdols. Pels cingles
del rovell, la fonda llum
que els visita—De l'Ametla
Amarga del Sol.

De cerç la pell,
muda.

I el coresforç dels rams d'aigua
amb els respirs abraçats
a les nostres
nits.

L'aigua jove—
Al clos dels cors, del vinagre
de més vida que el Sol raja.

Rojos. Ecos.

Autor: Albert Roig i Antó
Indret: Font de la Caramella (Roquetes)

—«Agita't, Arbre, cos, nua sal lassa,
un so que, herbat, a tija alena
ara a la rama reps, clos sol que espera.
Amara'l, ara anhela a trenc de fosca,
des de la Glera Vella fins als oms
de l'Assut, fins a la Platjola, llum
somorta als Cimals de l'Espígol.

Del fang del Riu, deis verds que guaixen,
ja els verds sagnants les mans, olor d'agost,
clara, lluent verdor ploguda, baume
d'obaga als ulls fets fosc.»

És l'aiguader
que passa—

Els seus ulls nets, l'encesa i xopa
malesa i blaus i cordes dels seus muscles.

Carrega una gerra tota vespes,
l'estiu sencer, i l'hivern, i els seus cels.

Autor: Albert Roig i Antó
Indret: Avinguda de Lleida (Tortosa)

Aigües, fressada arbreda
que m'eixoreges. I els horts, on d'or guardes
flaire, dos dels xiprers.
I els esgrogueïts blancs, les vostres pells
d'hivern, narcisos, març.

I els ròssecs de vent, les lluernes
de sol que, Arbre, hi soltes.

Còdols de lenta terra, pedra
lenta, mirada. I la pedra
més dolça, de les mans,
que ja no pots acollar més,
a la solada morta.

Salzes i pots i núvols, bruta de fulls grocs, rosa.
Real com l'hora. Desa-ho tot així.
Als dits tin-la, com l'aigua i el canyar,
talment nua de fer-se fosc
escoltada. I l'aire que l'escampa.
I la cura del sol podrint-li els ulls.
I els còdols,
l'Erm.