Converses amb en Josep Maria Llompart

Tià de son Real (Manacor), 1993

Autor: common.nocontent
Pàgines: 50-51

L'Acadèmia d'Història de Mallorca, que va funcionar a la Congregació Mariana dins els anys quaranta, va ser, si no record malament, una idea d'en Miquel Llodrà, a qui ja m'he referit en diverses ocasions, i que va comptar amb el suport del pare Batllori, que aleshores estava en el convent d'aquí, i d'un altre pare, el pare Nadal, que també havia estat d'un catalanisme bastant militant. Es deia d'Història, però, en realitat, s'hi feien lectures de poemes, conferències sobre diversos temes. Per allà passaren pràcticament tots els supervivents de l'Escola Mallorquina, en Miquel Ferrà i també els joves que començaven en aquell moment com és el cas d'en Miquel Gayà i d'en Llorenç Moyà. Amb en Llorenç Moyà, els meus primers contactes, varen ser precisament a través d'aquesta Acadèmia. Entre les lectures més memorables, en record una d'en Miquel Forteza, gran traductor de poesia, que havia traduït per aquell temps El corb, The raven, d'Edgar Allan Poe, en certa manera el va donar a conèixer allà; en aquell temps, hi havia sovint interrupcions del subministre elèctric i aleshores es va apagar la llum i tot va quedar a les fosques, varen anar a cercar dos ciris de la capella, varen col·locar a banda i banda del poeta un ciri i va començar amb allò de «la mort a Elionor que el mort aparegué per sempre més», don Miquel Forteza tenia una veu de baix profund i allò era al·lucinant, era abacadabrant «una trista mitja nit que vetlava entenebrit, / fullejant amb gran fadiga llibres vells i antics papers / i em dormia poc a poc vaig sentir a la porta un toc...» La gent es tirava per la finestra.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgines: 80-81
Indret: Casa de Josep Maria Llompart (Palma)

Record una anècdota molt curiosa: amb motiu del primer estat d'excepció, es feien registres domiciliaris; varen començar per ordre alfabètic, de manera que jo sabia, més o menys, quan em tocaria. Aleshores en Bauçà vivia aquí baix i va venir el registre aquest. En Miquel Bauçà, fent cara de despistat, els va dir «No, és que ara no hi són... tal i qual... jo som el veïnat de baix, ara deuen haver sortit, i a tal hora segurament vendran, hora de dinar.» Em va telefonar immediatament i em va dir «Aquella visita que esperaves, ha vengut»... Bé, jo vaig venir aquí, vaig preparar tot el muntatge: vaig posar un retrat d'aquests de mon pare vestit de militar en primer terme; que es veiés clarament, i un llibre de Fraga Iribarne que es deia Horizontes de España, o no sé què dimonis, posat allà també, que el veiessin... Bé, la qüestió es que varen venir, varen fer el registre, no varen trobar res (afortunadament no varen cercar on jo em sabia) i al final havien d'aixecar una acta, necessitaven dos testimonis i jo vaig dir «¿Que sirve el vecino de abajo?» El varen fer pujar, va fer cara d'esverat («¿Què passa, què passa?») i va fer de testimoni tot seriós i tot bé. És un personatge, en alguns aspectes, molt cordial i jo el record sempre amb un gran afecte, a part d'una gran admiració.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 30
Indret: Institut Ramon Llull (Palma)

A l'institut vaig conèixer concretament una persona, en Miquel Llodrà, que ha estat un amic de tota la vida i que va influir bastant, no en la meva vocació poètica, però sí en el meu acostament a la realitat lingüística i cultural del país. L'Institut en aquells moments, jo record que era una cosa una mica sinistra: els professors eren quasi tots improvisats, els titulars havien estat depurats per esquerrans, quan no coses pitjors (mesos de presó i etc). Record, per exemple, un professor de Geografia que no ens en va explicar en tot el curs, l'únic que feia era explicar les victòries de Franco. En fi, una cosa realment lamentable, a més els cursos acostumaven a començar tard i les assignatures no es veien amb profunditat. Per exemple, jo record que vaig fer cinc cursos de llatí, a cada any començàvem amb allò de «Gallias omnia divisa in partes tres» i això em recorda aquell personatge de Pigmalió de Bernard Shaw: quan Bernard Shaw el descriu diu: «sabia prou llatí per tenir notícies que la Gàl·lia es dividia en tres parts». Vull dir que allà, mestres, realment no en tenguérem en absolut, fins i tot jo diria que hi havia professors més aviat grotescos que incitaven més aviat a la rialla que a l'admiració i que no podien, per tant, exercir un magisteri.