En el carrer Major de Castelló...

Autor: Manuel Vicent i Recatalà

En el carrer Major de Castelló aleshores encara es veien grans carabasses assecant-se en els balcons i quan l'autobús de línia al matí arribava a la ciutat en els ravals s'encreuava amb carros de llaurança que eixien al camp i les cavalleries soltaven fumejants bonyigues sobre l'empedrat de la carretera reial, que prop de la capital estava ombrejada de pins, flanquejada de torretes, masets, alqueries amb les reixes cobertes de mare-selves i plumbagines i aquestes vil·les tenien escrit un nom dona amb taulellets a la façana o en un dels pilars del cancell. Era una xicoteta capital hortolana Castelló, plena de sons menestrals, i jo veia que a les tendes l'amo i alguns dependents saludaven ma mare i la tia Pura amb gran amabilitat fregant-se les mans i es dirigien a elles pel seu nom, i el meu oncle Benjamín sempre anava a un rellotger del carrer del Mig perquè li apanyara el seu rellotge Longines, que se li havia parat, i després visitava una mare de llet que tenia per allí, entrava en els bars i donava propines que deixaven astorats els cambrers perquè era molt esplèndid i ells el rebien amb veus d'entusiasme i al final del recorregut la ciutat m'havia ofert la profunda olor de les draperies, la dolçor podrida d'alguns albellons, el perfum d'aire tancat de les botigues, la ferida que les sabates m'havien format ja en el taló al voltant del migdia. Rescalfat pel sol esperava l'autobús d'Eslida darrere del teatre Principal i després de dinar en alguna terrassa del parc de Ribalta  i de tirar molles amb els meus germans als peixos de l'estany, tornàvem a casa, carregats de paquets. L'interior de l'autobús era sufocant: el motor en marxa al ralentí durant mitja hora feia trepidar la carrosseria, soltava una pestilència de gasogen que em donava molta agonia, les dones s'aventaven i amb la carn de les cuixes   ja enganxada adherida a l'hule del seient, l'autobús per fi partia cap al poble, travessava els rails del trenet de la Panderola  i de seguida venien els tarongers, els carros de llaurança que tornaven a la capital, les torretes i alqueries, la visió al fons d'un fum blau de muntanyes de la Serra de l'Espadà.