Columna Edicions - 1991 - Barcelona
Les processons no mancaven pas d'esclat i cada una tenia la color del temps. La del dijous Sant, violeta i negra, se desenrotllava misericordiosament al crepuscle. La de Corpus deixava darrera seu una estesa de ginesta i el domàs de seda taronja n'estava colgat. La més estimada era la de Pasqües. A les tres del matí un tambor i un flabiol tenien la població alerta. Per tant hi havia gentada a la plaça vella per assistir a l'encontre de la Verge i del Ressuscitat i sentir el cant dels violins. Aquest encontre coincidia amb el primer raig de sol. Una tercera estació tenia lloc davant de casa nostra. Finestrejàvem.
Una mirada ens arribava, dins l'aureola d'una atxa, la del nostre avi. S'assegurava del nostre recolliment. Tots els ulls, però, fitaven el Ressuscitat i el seu gest de glòria. Coronat de lluentons, alzinava una bandera de triomf i un ram al qual tenia lligades les primícies de l'any, la primera cirera, i si no era pas primavera, un raïm de la tardor passada. S'avançava lentament. Es balancejava per sobre els caps dins el carrer vell, quan els quatre portadors, pagesos cepats vestits amb roquet de punta, descarregaven el baiard de les espatlles per fer forqueta sobre quatre estaques proveïdes d'un ganxet. I aquest balanceig emparentava la vida.
El portal de casa era obert aquell matí. A la cuina apuntaven veires i ampolles per acollir els cantaires i els músics. S'afanyaven de beure, car eren esperats a l'església on entrava la processó, sempre precedida del redoblar dels tambors i del refilet dels flabiols
Hom el representa el cos nu i glaçat, tot clavat de fletxes ardides, lligat a la soca d'un oliu. El dia de sa festa —un dia prim i curt de gener, claríssim i de tramuntana—, la neu que baixa a mig serrat s'il·lumina i diu sa lloança. Els xiprers, malmenats per la ventada, inclinen la caputxa a dreta i a esquerra. I tot d'una, clares de goig, les campanes rellisquen damunt de l'onatge del vent.
Sant Sebastià és el mestre del gener. L'anima una fe sencera com les darreres olives que hom vessa a les piles del molí. Els vinyaters que segueixen les sarments i les escapcen amb la podadora deixen el soc de vinya martiritzat com el seu cos. Ells que coneixen les lleis de la terra, voldrien que, en son retaule, s'hi representessin unes daurades penjarelles de raïms. Aquí teniu son imatge, son cos glaçat, vibrant de sagetes, sa testa aureolada pel raig de la fe. És el patró dels olius tallats i coronats, de les vinyes tot just podades, el màrtir gloriós de l'hivern.