Diputació de Girona - 2009 - Girona
Els barrots de les reixes del Castillet projecten pals i ganxos d'ombra en el trespol, com l'escriptura d'un infant. Bat el sol i hi cau, filtrant-se sobre la màrfega, i el presoner encara dorm. La diada anterior havia estat dura i, al capdavall, la presó en fou la més venturosa fi que pogués esperar. Les verdulaires, amb la còfia gavatxa engavanyant llurs testes de terra cuita, van i vénen del mercat de Perpinyà, amb el cistell curull de tomàquets al roig viu, verds pebrots lluents i morades albergínies. És el temps de les millors hortalisses, que passen sota l'arc de la presó, esclatants de vives colors, dins el cistell de les marmanyeres, exhalant en l'aire els seus rústecs i sanitosos perfums. El presoner es desperta, embriagat, eixordat per la cridòria, la calor i la remor cantadissa de la Tet, que s'escola sota la reixa com un riu de balada, i remarca la joia de viure. Pot estireganyar-se a pler, de la manera primària i poc polida que ho deuen fer els dissortats que aquella cel·la penitenciària sol estatjar. Ningú no l'observa. On és? Dubta un moment, corromput per Descartes, del testimoni dels sentits, de l'ardència del sol canicular, l'aroma de les albergínies, la cridòria del mercat i la remor del riu. Però tots els esdeveniments dels dies anteriors li acudeixen calidoscòpicament a la imaginació, i té encara sota les anques la impressió del trot dur del seu cavall, fins la ratlla de França. Després, gendarmes, cares vermelles i bigotudes autoritats, somriures benèvols. La seva qualitat de diputat no ha pogut encara ésser provada. No obstant, l'escarceller, temorós d'un compromís —l'home que mai no mentí no en devia certament tenir l'aire— l'empenyé a aquella cel·la, passablement inconfortable, corregué el forrellat i el deixà sol. Almenys li hagués restat la companyia del brau Ramon Roger! Però en lloc d'aquest estrenu guerriller, és el traïdor general Ruiz el que li volen donar per companyia, i el nostre pres s'hi nega. En retornar l'escarceller, no demana recapte, sinó ploma i paper i escriu...
En l'ampla església de Santa Maria, al capdavall de la nau de la dreta, ben a prop de les meravelloses piles baptismals, una llosa porta escrit: "Sepultura de Francesc Climent i els seus", com per recordar que la vida dels Climent és tradicionalment breu, com les curtes passes que separen les fonts del baptisme de la llosana del vell sepulcre.
La relació que mantenia [Enric de Climent] amb alguns agustins i dominics exclaustrats –que amb raó o sense eren més aviat bescantats per la clerecia secular- amb els quals es plaïa de parlar de filosofia, i més que res les idees liberals que professava i que també li havien valgut, en 1811, la glòria de l'exili, li havien fet en aquesta vila, encara medieval de Castelló d'Empúries una aurèola de volterià.
Aquella nit hi hagué vetllada amb cant i ball en l'esplèndid saló de can Contreras, on dames i damisel·les hi acudiren dins la ufana de llurs mirinyacs opulents, per a sentir els versos de "La Marina" o cosa per l'estil de boca del seu autor. Climent i els seus invitats tragueren cadires al balcó convertit en llotja per participar del gratuït espectacle, però fou advertida llur curiositat, i el mateix poeta cantor tancà amb gran estrèpit els balcons per a privar als que foren els seus amics del plaer d'escoltar-lo.
No perdonaven al cacic [Enric de Climent i Vidal] que quan les seves criades anaven a la font les altres les altres dones els fessin pas, cedint la reva. Però qui menys podia perdonar-lo era el seu veí Contreras al qual el títol de cavaller gran creu d'Isabel la Catòlica no preservà d'una befa que estigué a punt de fer trontollar la solidesa del seu casal.
Una nit, una brigada armada de pales i picots, soscavà els fonaments, rebaixant de sis o set pams, com encara es pot veure, la placeta on és radicat, i quan l'endemà el pacífic senyor anava a cavalcar com de costum, no pogué eixir de casa.
[Carta a Enric de Climent] El teu pare, el dissabte, a un quart d'una del matí va arribar amb la seva paia, i tot seguit corregué la veu que no es deixaria veure de ningú, però ha estat tot al revés. Ahir anaren tots dos a oir missa d'onze, sortiren per la porta principal, passaren per la plaça dels Homes i eixiren per la porta de Sant Pere, i entrant per la porta de l'hostal, tornaren a travessar la dita plaça, veient-se clar que ho feien expressament perquè els veiés tothom, donada la molta gent que hi ha a la plaça els diumenges en aquella hora.
Però el veritable heroi d'aquelles jornades havia estat l'estrenu Ramon Roger, de Maçanet de Cabrenys. Ell s'havia lliurat enterament a la temerària empresa, com solia, sense les reserves de fred calculador que havien retingut fins al darrer instant el diputat Climent, el qual, tot i reconèixer la seva inferioritat al guerriller en l'art militar, per ocupar un grau superior en el cos de Nacionals, va haver d'acabdillar la revolta. Roger de Maçanet era el tipus perfecte del guerrer popular, valent, arrauxat, generós, ànima liberal, carn de llegenda. Era l'esperit de l'Empordà enfront de la Garrotxa.
Les seves espesses suredes cobrien una extensa vessant de muntanyes, fins arran mateix de la ratlla de França, sota l'ermitatge de la mare de Déu de les Salines. Aquesta situació afavoria les seves empreses. Formaven en la seva companyia terrassans, boscaters i contrabandistes, als quals, en temps de repòs, havia de permetre que vivotegessin damunt les seves hisendes, devastant-les.
Però què hi feia, si en sonar el corn se li aplegaven al volt com una canilla de mastins? Els senglars que calia atiar eren els carlins i els republicans, els extremistes de cada banda.
Roger tenia tot el prestigi i la suggestió dels grans capitans.
Mentre Olot aplegava entorn de la figura prestigiosa de Savalls capellans d'acció, hereus acabalats com el vell Vayreda, aventurers com Barrancot i facinerosos com Ramon Felip, amb la seva partida de trabucs, Figueres produïa la notable personalitat d'Abdon Terrades, a les ordres del qual feien armes obrers i menestrals, adoctrinats per l'ateisme burgès i pintoresc dels Rubaudonadeu i els Sunyer i Capdevila.
També malda per a treure els amics de la misèria que "té cara d'heretge" i àdhuc fa caució per alguns. La seva protecció decidida a en Roger de Maçanet li costa llargs diners i disgustos. A la fi és inútil.
El brau Ramon Roger està en desgràcia; els altres amics, els prohoms del partit, es treuen l'heroi del damunt amb excuses. Està arruïnat.
Ha arribat al darrer extrem a què pot arribar un guerrer com ell, ha venut a la fira el seu cavall. Ell que s'havia avesat a fer vida damunt la sella, dormint-hi despert, aprofitant la rara resistència a l'horitzontal del noble quadrúpede!
Climent, que no compta entre els seus defectes la mesquinesa ni la ingratitud, fa ensellar una euga del seu tronc i recorre viles i poblats per a cobrir per subscripció la quantiosa suma dels deutes del seu vell amic, visita els correligionaris i reuneix respectables quantitats. El poble senzill sap de memòria, de la mainada als més vells, l'estrofa que pregona encara la glòria del pobre heroi:
"Els tres homes mes valents,
el primer, en Simonet,
en Maranges de l'Escala,
i en Roger de Maçanet."