Editorial Selecta (Barcelona), 1956
Manresa, però, apareix, de la finestrella del tren estant, o des de l'ultima recolzada de la carretera, amb un caràcter vigorós. A certa distància, la ciutat es presenta al viatger com un espectacle. És per això que, a l'altra banda del Cardener, Manresa té la gràcia una mica irreal d'un decorat. Són cases velles, obertes a l'aire i al riu pels arcs de les seves galeries. De color de terra, fràgilment altes, semblarien mortes a peu dret sense la repetida nota verda de les seves persianes.
Damunt d'un roquetar, la impressionant Seu gòtica dreça una fàbrica que sembla aplanada i en la qual es troba a faltar una punta, una torre més alta. En aquesta basílica hi ha quelcom de gloriosa nau desarborada. Més a la dreta, l'allargat edifici de la Cova de Sant Ignasi queda com un producte artificiós, retòric, al costat de la bellesa primitiva de les velles cases que semblen nascudes de la terra. L'hora millor per a contemplar aquesta façana de Manresa és la mitja tarda, quan la claror és suau i dóna als ocres gastats i als verds una amabilitat acollidora.
El Cardener és travessat per un pont nou, que es troba tocant a dos ponts volats. És un pont ambiciós i ampli i fou bastit per evitar la volta que calia fer per a entrar a la ciutat per un pont excessivament llunyà. El cert és que aquest pont nou magnífic i ben curiós tanmateix, va acabar desembocant a la carretera a una alçària incomprensible, i l'imprevist desnivell fou salvat amb unes escales. Els vehicles, no cal dir-ho, segueixen fent la volta per l'extrem antic.
Entre els llocs d'esbargiment, el Casino té característiques pròpies. El Casino de Manresa és un edifici sorprenent, d'uns setanta metres de façana en el passeig, que sembla excessiu per a la ciutat. Entrar-hi i sentir-s'hi sol és tot u. L'hem recorregut sense trobar-hi ningú-ni a la porta, ni al jardí, ni als grans salons -, però admirant-ne les dimensions. En una segona expedició hem tingut més èxit, car dues sales de l'edifici estan ocupades per un cafè, billars i taules. Reservat per als socis, el "Casino dels senyors" perpetua una vida de pols lent, com esbalaït pel volum de les pedres. Els quatre balls típics anuals n'asseguren la respiració social, i el tenis li dóna una nota de joventut. Ens parlen del problema de les quotes, que eren de deu pessetes mensuals el 1936 i que avui es limiten a vint-i-cinc. Un hom no s'explicaria, considerant tots els problemes amb què topa aquesta Societat, per què Manresa va bastir un edifici tan ambiciós - un dels millors de Catalunya -, si no sabés que en altres temps el joc li va donar una vida pública, una animació i un atractiu que amb el joc desaparegué.
Sabadell, que ha doblat la població en vint anys, s'ha vist el cos forçosament deformat. En aquests casos, les ciutats no poden controlar l'eixamplament antiestètic de la cintura. I, amb tot, Sabadell ha tingut l'encert d'embellir-se el rostre, si més no. El rostre de Sabadell és format per les dues places que centra l'Ajuntament i l'església. La urbanització és digna, la jardineria discreta, l'enllumenat modern. Un racó pulcrament civilitzat, a tocar al focus -ja una mica desmaiat tanmateix - d'antiga palpitació local que és la Rambla dels grans cafès.
Aquí mateix hi ha l'important Museu Municipal. Aquesta valuosíssima entitat-amb les seves seccions de mineralogia, paleontologia iberoromana, prehistòria, etc., i una curiosa sala tèxtil - atrau a Sabadell una mena de visitants que en aquests darrers anys comença a embadalir l'home del carrer. Sabadell es va identificant amb el seu Museu a manera que hi veu entrar suecs, alemanys i americans.[...]
Hi ha un prestigiós centre d'estudis sabadellencs que respon a una fundació: la de Bosch i Cardellach, de qui pren el títol. I donem finalment la notícia d'una institució que reputem interessantíssima: la Institució Sallarès i Pla.
Justament el primer monument que Sabadell aixeca al pas del foraster és el dedicat a Sallarès. És davant de l'Ajuntament i l'envolta un deliciós i alegre parc d'esbargiment infantil. La Institució Sallarès i Pla, creada fa pocs anys, té per finalitat els estudis econòmics i socials, i no és excessivament arriscat d'afirmar que està destinada a esdevenir un dels motors més poderosos del progrés sabadellenc.
Aquí, davant nostre, hi ha les esglésies de Sant Pere de Terrassa, l'antiga Seu episcopal d'Egara. Això - i hem procurat no exagerar en aquesta sèrie d'articles-és una autèntica meravella del món. Les esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, únic monument notable que es conserva de la Catalunya visigòtica, estan juntes en un clos que és com un món a part dins de la ciutat.
L'església de Sant Pere, avui temple parroquial, té un aspecte romànic i per la seva estructura sembla una construcció del segle XII. El seu absis, antiquíssim, amb planta d'arc de ferradura, és del segle VI. El baptisteri de Sant Miquel, visigòtic i construït amb materials provinents de monuments anteriors, encara posseeix una valor arqueològica superior, amb pintures del segle VII. I l'església de Santa Maria és un exemplar bellíssim de l'església romànica catalana d'influència lombarda. Molt curiós el seu absis, en arc de ferradura per dins i quadrat per fora, del segle VI, i l'esvelt campanar. En una publicació de la Junta Municipal de Museus el llegidor interessat hi trobarà detalls d'un interès sorprenent.
Ara bé: el que és realment prodigiós és l'ambient que, en part conservat i en part sàviament recreat, existeix en aquest clos. Hi hem entrat a l'hora més plàcida d'una tarda freda i daurada. Hem restat immòbils al peu del primer xiprer. Cap detall modern no ha fet traïció als nostres ulls. L'arbre greu, i la pedra antiga, i l'aire quiet, i el cel silenciós i polit ens han esborronat com si haguéssim despertat en un altre segle. Ens trobem a la part més alta de la ciutat; cap terrat, cap fàbrica, cap veu no trenca l'encís. Avancem i segueix acompanyant-nos el silenci; només el cruixit de les pedres sota els nostres peus. De sobte salta un gos no sabem d'on. Un gos jove que comença a córrer d'un lloc a l'altre, com per indicar-nos tots els camins i tots els racons. Un gos sol, com jo. Empenyo la porta d'una església amb un gest lent. Tinc tota la sang a la mà.
He fet vint voltes pel clos sense veure-hi ningú. He tocat aquestes parets d'aquestes esglésies senzilles i petites, fetes a la mida de l'home. El gos ha anat obrint camins en l'aire quiet que em volta i m'ha portat fins al caire del barranc de Vallparadís, on l'ombra dels arbres no té edat.
Jo tornaré algun dia en aquest indret, que m'ha recordat el deliciós jardí de la petita església de Saint-Pierre de Montmartre, tan bella i delicada en contrast amb la pròxima i immensa ceba del Sacré-Coeur. Però aquest clos visigòtic de Terrassa és quelcom més impressionant, més complet,més inexplicable. Hi ha sens dubte un pacte curiós: la pols de la ciutat no ha arribat fins aquí, ni la gràcia d'aquest racó ha influït en la ciutat.
Sobre la trama urbana queden poques restes d'interès històric. La Biblioteca, segles XIII o XIV, gòtic ogival, que en els seus orígens fou hospital; la Casa del Conestable, en la qual va morir, en 1466, el conestable de Portugal, edificació víctima en bona part de la incúria; algunes cases antigues que serven finestres de pedra del segle XVI, i sobretot la Porxada. Aquest és el monument típic de Granollers. Es tracta d'un cobert d'estil clàssic, sostingut per quinze columnes d'ordre toscà, amb teulat a quatre vessants, de quinze metres per vint-i-quatre. El conjunt és molt bell i fou bastit en 1586 (restaurat el 1939) per a Llotja de grans. Avui està dedicat principalment a la venda de peix i val la pena de cercar un moment de calma per a admirar la gràcia d'aquest porxo tan original.
La vila és alguna cosa més que un «conjunt monumental i artístic». Permeteu-me que us parli d'aquesta esplèndida plaça Major de Montblanc, que té una gràcia tan viva i tan neta; el secret de l'alegria d'aquesta plaça —perquè és indiscutiblement alegre des del punt de vista urbanístic—, el trobareu en aquest fet: la plaça està formada en bona part per cossos independents d'edificis, per daus de cases, que li donen una articulació molt airosa. Doncs bé, en aquesta plaça emporxada, on hi ha el noble palau de la família Desclergue, hem llegit un avís que anunciava, a honor dels «quintos» del 1956, el «Primer Concurs de Rock and Roll». Les coses són d'aquesta manera. Quedi clar, doncs, que Montblanc pot ser vila ducal sense ser un museu, en el sentit immòbil de la paraula.
La part vella de la població serva un caràcter ben marcat, i el record ens l'emparenta amb els racons semblants de Cervera i fins i tot de Lleida. Tant si l'acaricia la serena palpitació del sol de la tarda com si la bressa l'intens, puríssim silenci de la nit, la plaça de Sant Antoni o de l'Hospital, bellament porticada, té un encís de primera mà, un atractiu que ens reclama una hora de passeig contemplatiu. A la façana de l'hospital hi ha dues magnífiques escultures del segle XIV. Molt a prop s'aixeca el campanar de l'església parroquial, un temple de notables proporcions que es cobreix amb voltes gòtiques de creueria estelada, del segle XVII, que no són gaire nombroses a Catalunya i constitueixen una prova de la curiosa persistència del gòtic en aquesta comarca.
La peça arquitectònica més important de Tàrrega, l'antic palau conegut avui com a casa Sobies, ha estat desmuntada en espera de restaurar-la. És un edifici semblant a la casa de la Paeria de Lleida, del segle XIII, ornada amb gran riquesa.
És clar que no tot el que hi ha al cor de Tàrrega és antic; sovint és només vell. Però té el seu encant — una altra classe d'encant. Per atzar, per amor a l'apassionant exercici de practicar la sorpresa, m'he entaforat en un petit nus de carrerons desnivellats que semblaven més un decorat teatral que no pas un racó de ciutat viva. En aquestes cases de murs tremolosos i pintats per la humitat he vist les mostres de pensions modestíssimes on, darrera de les finestres, s'endevina una remor de veus i ràdios sorda i barrejada. Per una porta entra un home, després d'escopir amb previsió al carrer, i d'algun indret arriben les notes inconfusibles i cristal·lines d'una guitarra.