Catalunya visió. Urgell, Les Garrigues, Conca de Barberà, Priorat i Alt Camp

Editorial Tàber (Barcelona), 1968

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Pàgina: 146
Indret: Pont Vell i muralla (Montblanc)

Sortir d'una vila per un pont romànic no és gaire freqüent. Darrere el pont veiem els primers edificis, en el raval de traça vilatana, i, difuminats en la mitja boirina del dia ennuvolat, al fons, els merlets d'al- gunes de les trenta-quatre torres de què Montblanc s'enorgulleix i que dei- xen la vila closa, perfectament delimitada en el seu recinte antic. Vila ducal, a les torres s'hi hissaven banderes quan s'hi celebraven corts. Dalt de tot, devien fer patxoca, a vuitanta metres del sòl. Tot Montblanc és com un monument de pedra. Els carrers continuen essent estrets i retorts, i hi veieu noms d'un regust medieval: carrer de la Plebania... Però també de regust revolucionari: carrer del Joc de la Pilota. Aquest darrer duu un ressò de l'impacte rebut en les nostres terres amb la gesta dels diputats francesos de 1789.

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Pàgina: 144
Indret: Casal dels Desclergue (Montblanc)

Montblanc té moltes cases de bon veure, d'entre les quals la més coneguda és la Casa Desclergue, que hostatja, al primer pis, un cafè. Ja tornem a trobar-nos amb un cafè gòtic (tres, en portem comptats: a Perpinyà, a Verdú, a Montblanc). Veureu molt sovint que les antigues cases gòtiques, que només tenien finestres, han sofert la transformació de les de la façana en balcons, com en aquest cas. Situada a l'angle de la Plaça Major, confronta amb altres cases de tirat també noble, que confereixen a la plaça una harmonia molt en consonància amb el ressò que la capitalitat de Montblanc té a tota la Conca. Ara en procés de refermament, perquè estava en mala condició el sostre del pis, hem d'esperar quin serà el darrer destí que hom donarà a la bella construcció. La Plaça Major té porxos per aquesta banda i per la de ponent; a dins hi ha les magnífiques botigues, algunes que conserven la saboria tradicional i altres empeltades de lluminosa, metàl·lica i sorollosa modernitat. Montblanc canalitza molta activitat, a la Conca. El seu mercat, reduït però molt viu, es desplega a la plaça amb gran bigarrament: parades de sabates, de flors vingudes de Valls o de Reus, de roba feta...

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Pàgina: 150
Indret: Plaça de l'Església de Santa Maria (Montblanc)

En una plaça certament petita, oberta per un cantó en una esca- linata, hi ha l'església de Santa Maria la Major, d'estil gòtic (XIV- XV). Tota la plaça, gràcies a la presència de l'empedrat, fet amb palets de cantell, i de l'edifici restaurat que alberga el museu i arxiu històric, pren un aire de barri monumental, obeint als propòsits dels promotors. L'escalinata al·ludida us posarà en comunicació amb la Plaça Major. La portada del temple és posterior, renaixentista, sumptuosa, i afe- geix prestigi al conjunt. A la paret del museu una senzilla placa recorda l'obra i el guiatge de Mestre Fabra. A Montblanc tenen la institució del plebà, o sigui el rector, que, segons Moll (DCVB), només és anomenat així en tot el Principat a Montblanc. Una cançó popular recollida per Milà i Fontanals diu:

"Los fadrinets de Montblanc,

voluntaris van a França;

Reverend senyor Plebà,

aquí té la fadrinalla..."

L'etimologia de plebà comença amb "plebs", llatí, amb sentit de "parrò- quia".