Edicions Proa - 2007 - Barcelona
Suite
S'ha llevat aviat i està assegut
a la sala d'estar. Encara és fosc.
Recorda quan aquí el Lluís Claret
va tocar per als tres, ell i elles dues,
que l'escoltaven des d'aquest sofà
on ara espera que comenci l'alba.
Com si en un port sonés una sirena,
el cel·lo es despedia de la noia
amb la segona Suite de Bach.
La teva mare i jo ens anem fent vells,
però això no caldrà que ho vegis mai,
diu l'home mentre mira cap al pati.
Ja canta algun ocell quan ha posat,
tocada pel Lluís, aquella peça,
i ha tornat a sentir damunt del pit
el pes suau del cap de la Joana.
Ara, quan ja comença a clarejar,
generosa, ha tornat
en la Suite per a cel·lo -la segona-,
que és per on entra, des que és morta, a casa.
Melanconia ferroviària
La lluna en les finestres d'una banda
del vagó restaurant. Desesperat,
corrent com un fanàtic pels rails
de les brutals ferides del passat,
el tren nocturn llueix com un cavall
suat en ple galop.
Sento els seus cascs creuant els ponts de ferro
mentre va travessant la teva mort.
On jo vaig, sempre hi ha la teva mort:
ara és un mirall negre que la màquina
du al davant i l'enfronta al seu infern.
Ningú no plora ja per tu, no queda
ni un mocador agitant-se en cap andana.
Sóc aquest tren nocturn que busca on sigui
la cadira de rodes en la nit.
Fred de juny a Forès
Va ser el paisatge de la nostra vida:
l'escalinata feta amb bancals verds
sota la vigilància del vent,
i en el més alt, indiferent, el poble.
Ferotges orenetes embolcallen
amb els fils del seu vol la casa buida.
Xisclen sense parar. Fosques, lluents,
fan fressa de navalles. Com a aquesta oreneta
que encara vola al vespre, també ens queda
una remota possibilitat.
És, ja, el paisatge de la nostra mort.
Sota la vigilància del vent.
Vinyes de Solivella
Vaig caminant entre dos noms.
Les parades després de la verema
són una tomba d'aire on ara escric
Joana i Marta amb els meus ulls. La tarda,
sense ressentiment, es va enfosquint
i cobreix els dos noms mentre els records
s'enganxen com la molsa a les escorces.
Pagesos morts van en els vells tractors
que ja no fan soroll quan passen entre els camps.
Uns fars groguencs que no fan llum avancen
travessant l'or verd fosc que cap al tard
envernissa les vinyes de novembre.
Ser vell
Entre les ombres d'aquells galls i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar els infants contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m'estimaven.
Tan pobres que al final d'aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.
La forma de les coses —o la superfície si voleu, o el títol en el cas d'un llibre— no és mai innocent, perquè és un missatge a llarga distància que el seu fons ens envia en un primer intent de ser reconegut. El títol d'aquest llibre és el d'un dels poemes que conté i que vaig començar a concebre mentre visitava una exposició sobre la Casa de Misericòrdia, on es podien veure fotografies i documents lligats a la història d'aquesta institució. Tres coses em van quedar a la ment: en primer lloc, l'edifici, enorme, auster i brunyit de tan net, amb els nens i nenes sempre greus i en ordre, drets o asseguts, un ordre gairebé militar. En segon lloc, les sol·licituds, moltes de les quals eren de vídues d'assassinats en la repressió del final de la guerra civil, que demanaven l'ingrés dels fills per impossibilitat de mantenir-los. En tercer lloc, els informes dels jutges i altres funcionaris del nou règim sobre aquelles sol·licituds.
El normal hauria estat que, com tantes vegades davant de records i mostres d'aquest tipus, els meus sentiments haguessin estat de tristesa, compassió i ràbia. Però en lloc d'això em vaig quedar estranyament fred. Vaig posar-me a pensar en la duresa que pot arribar a assolir la vida de les persones i en els pocs recursos que tenim per fer front a tota mena de pèrdues i fracassos. Però no hi ha res més que el que hi ha. Aquest era el punt central de la meva reflexió: d'aquí és d'on ens cal partir per provar d'arribar als suburbis del que en diem felicitat. Les Cases de Misericòrdia van ser institucions d'una gran severitat, a vegades al caire de la maldat, pensava jo, tot recordant aquells anys de la postguerra, els anys de la meva infantesa, quan eren referents familiars en la nostra vida quotidiana. I en aquest punt, em venien al cap les sol·licituds de les mares, i la conclusió era clara: la intempèrie era molt més espantosa. Per això maldaven per fer entrar els seus fills en aquell lloc. I en aquest punt, la ment feia un salt cap a la poesia, cap al poc que potser servia un poema per ajudar a suportar el dolor i les mancances. Però no hi ha res més, i si això és trist, molt més trista és la intempèrie sense els versos. La poesia: una mena de Casa de Misericòrdia.
Casa de misericòrdia
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instancia que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.