Editorial Pòrtic - 1988 - Barcelona
Gairebé tot d'una, començaren a córrer els rumors de tota mena, i, amb una certesa implacable, s'anaren confirmant tots: els cossos sens vida que, quasi cada matí, compareixien sembrats als afores de la ciutat, prop de s'Hostalot de la carretera vella de Sineu, pels descampats de Son Dureta o just a la sortida de les carreteres de Valldemossa i de Sóller, eren la prova que la violència s'havia desfermat i que s'havia encetat un camí sense retorn. Els horabaixes, grups de falangistes uniformats i ben armats, li havien dit, se n'anaven a la fusteria de Can Mir, devora de l'estació del tren de Sóller, convertida en presó d'emergència («Prisión Estaciones», havia vist que nomia oficialment), on llegien unes llistes de quinze o vint noms de presoners. Tot seguit, com si fossin bestiar d'escorxador, els carregaven dins un o dos camions amb la caixa coberta i, de marinada, els trobaven morts amb un tir al front o a l'esquena.
—M'han dit que aquesta matinada s'ha intentat suïcidar l'home de la nostra coneguda del Molinar —comenta Nina, sense cap entonació especial, mentre dinaven.
—La coneguda del Molinar?...
—Sí, home de Déu, aquella que l'altre dia va venir i jo no hi era, te'n recordes? El periodista d'«El Día», Nasi, en Colomar!
—Sí, ja sé qui em dius, dona. El que estava tancat a Can Mir...
—Això mateix. Pareix que no ha pogut resistir la tensió de cada vespre, quan hi anaven a llegir la llista de les persones que se n'havien de dur... —Nina calla, es posa a rosegar entre les genives una molla de pa, fins que en va fer pasteta i se l'engolí—. Diuen que estava obsessionat —prosseguí Nina—. Tothora esperava que el cridarien i que se l'endurien en el camió, així és que, ahir vespre, entre la palla nova que els havien duit, que els serveix de jeia, es va trobar una corda... i aquest infeliç, mentre tothom dormia, no va tenir altre acudit més que de fer-hi un nus a la biga i penjar-s'hi, t'imagines? Però amb tanta mala sort que la corda, que devia esser podrida, s'ha trencat. N'hi ha que són desgraciats, fins i tot a l'hora de morir...
—Dona, no diguis aquestes coses —la censurà Ignasi tímidament.
I Nina, sense fer-li gaire cas, col·locà la fruitera al mig de la taula, plena de fruita del temps —peres i figues, sobretot— que havia comprat a plaça el matí, «caríssima», havia comentat. Amb parsimònia, enretirà els plats bruts i els substituí per uns altres de més petits, de la vaixella bona.
—També m'han dit —la vella xerrava i xerrava sense ni mirar-se Ignasi, però convençuda que aquell tema no li agradava gens— que aquesta matinada, abans de sortir el sol, se n'han menat tres comunistes molt coneguts per devers Son Dureta i que els hi han deixat... —no acabà la frase, però abans que Ignasi pogués demanar-li res, en tornà a reprendre el fil:— Un d'ells, segons que contaven, era un mestre molt famós... un tal Guillem Gayà, saps qui et dic, Nasi?, un que feia escola a Llucmajor, crec. Bé, doncs, ara ja no en canten galls ni gallines...
—Avui matí, a migdia —li havia dit Nina amb aquell to que feia tan especial— hi ha una missa i, tot seguit, una desfilada per devora de l'Institut. Tu i jo hi hem d'anar a veure-ho, Nasi. Hi anirà tothom: els nobles, els rics, la gent com nosaltres, els de mig pèl, en fi, tothom. I no vull que nosaltres hi manquem. Ja t'he dit que ens hem de fer notar. Tothom ho fa, això... O t'estimes més que comencin a xerramecar de nosaltres, eh?
—D'acord. Molt bé, hi anirem, si tu ho vols...
—És clar que hi vull anar! M'han dit que hi haurà el comte Rossi, aqueix italià tan valent que ha vingut per ajudar-nos a combatre els rojos al front de Manacor... Saps qui et dic? Bé, n'hi ha que diuen que aquest nom és fals, però, tanmateix, és un home molt plantós i molt elegant. L'altre dia ho vaig sentir dir a les nostres veïnades. I, a més, es fadrí, i totes les jovenetes de Ciutat se'l miren amb molt bons ulls...
—Doncs jo, no sé què pestes hi han de fer, per aquí, tants d'italians...
—Nasi, no diguis això, em sents? No ho diguis! Mira que si qualcú et sentia!... Ai, Déu meu! És que el Vaticà no és a Roma? I el Papa, que no hi viu, al Vaticà? Doncs, ara ja saps què hi fan els italians, aquí. Defensen la religió. Han vingut a protegir-nos d'heretges i de malanats com el capità Bayo, perquè ho sàpigues. Ho entens, ara?
—Està bé, dona, està be. Va teu...
—Així es que, fill meu, posa't la millor roba que tenguis i procura alegrar la cara, entesos?
—No podies abaixar aquesta ràdio? —en un to tan alterat, que Ignasi comprengué immediatament que no era un suggeriment, sinó una ordre.
La mirà de rampellada.
—Vull parlar amb tu, Nasi, i amb aquest crider que fa aqueix home...
Ignasi voltà cap a l'esquerra el botó, se sentí un clic i l'aparell emmudí.
—Tu diràs...
—Dic que, per a mi, condemnaran a mort en Pío Iniesta aquest...
—Bé, i què? Què en som nosaltres, de la mort d'En Berga, eh? A veure, què? —preguntà malhumorat.
—Això, t'ho creus tu, que no en som res —rebaté la dona i amb l'índex es furgà el paladar i les genives nues, a la recerca de qualque resta inoportuna del sopar—. Ja ho crec que en som —prosseguí, després de l'escurada manual—. Mira: si el condemnen a mort, que és la cosa que tothom s'espera, l'afusellaran al cementiri de matinada...
—Be, i què?...
—Què? Doncs que les persones així com toca s'han començat a organitzar per anar a veure l'afusellament, no ho sabies? Han començat a dir que anar-hi, a un afusellament, és demostrar simpatia per la causa, per l'ordre, pels militars...
—Això, si vols que et digui la veritat, em sembla una salvatjada.
—Una salvatjada! —protestà la vella—. Una salvatjada! No saps què dius. Pensa-t'ho bé, Nasi.-.Jo crec que tu hi hauries d'anar, a l'afusellament d'aquest home. Així és que quan arribi l'hora de...
Ignasi havia tornat a encendre la ràdio amb tota la potència, i Queipo de Llano s'engolí Nina.
Ben aviat tingué ocasió de posar en pràctica allò que havia pensat. Quan se n'anà a dormir, Nina l'escometé una vegada més i, com més convençut estava d'haver-li sabut contestar adequadament, la dona tornà a repicar els alls i afegí:
—Que ja tornam a fer l'ase, Nasi? Que no veus que no aclareixes res d'amagar el cap com els estruços?
—Me'n fot!
—Te'n fots? I que no saps que també els cacen, els estruços?
Ignasi intentà de desviar la conversa, però va esser ben inútil. Nina no perdia l'oremus per res.
—Saps què et dic, Nasi? —ara la veu li sortia aparentment tranquil·la—. Doncs et dic que aviat t'hauràs de decidir a fer qualque cosa. Em pots ben creure... Quan hagin fet el judici del batlle república de Palma, aleshores ens veurem les cares... Ja els veuràs, ja, el metge Darder i els seus amics «rojos»... I a tu que et posaré bé, si no resols la papereta com pertoca!
—Així que creus que els condemnaran?
—És clar que sí. Els afusellaran com dos i dos són quatre...
—Tan bon home com pareixia...
—No anaven a missa i, a més, no s'han posat a fer costat als militars, de manera que... I què faràs, Nasi? Què faràs?
Abans de contestar, Ignasi sortí altre cop de la cambra i hi deixà plantada la dona amb la paraula a la boca. Se sentia un neguit immens dins el pit i desitjà que fos horabaixa per poder-se refugiar al taller. Es demanà angoixat quan acabaria la violència, però, tot seguit, es confessà que no era més que un il·lús...
Ignasi es va fer el sord per no haver-li de contestar, però el temps no li acabava mai de passar. Lent, com aquelles matinades que no l'encerten, que no aconsegueixen de rompre el ventrell de les boires. De cop, tota la gent callà. Ignasi reparà que les cares de tothom se xuclaven de mica en mica i que tornaven pansides com les figues de seca, i que les mans cercaven l'amagatall de les butxaques —s'imaginà que tots les devien tenir estretes, amb els dits arrufats, fetes una bolla tensa—; alhora, sentí el silenci de matí estirat, gairebé sense núvols, que s'escampava al llarg de tot el cementiri, entreforcant-se per creus, panteons i xiprers. El cel, al cap curucull, era com un tampor de brodar, amb la roba tibant, de color blau-gris, com de rates de pell llefiscosa.
Unes potades monòtones, fortes, compassades, s'acostaven per moments. Ignasi alçà el cap com una llebre i va veure que pel carrer d'enmig, entre les tombes, se'n venia l'escamot amb l'oficial al front, i els condemnats darrere-darrere, un parell de passes enfora. No hi eren tots perquè, segons havia sentit a dir a un que semblava molt informat, el diputat Alexandre Jaume l'havien d'executar aquella mateixa matinada, però al fortí d'Illetes. Ignasi sentí com la feredat li pujava a la gorja de veure com aquells homes caminaven insegurs i sense esma, tot i saber minut per minut, gairebé segon per segon, l'hora en què farien l'ingrés al regne de la mort i de l'obscuritat. «Ja no hauran d'esperar pus», volgué conhortar-se, i amb recança de vell pensà que només els restava de vida allò que duraria aquell passeig pel cementiri, fins que arribarien a la paret i...
Ignasi tancà els ulls.
Va sentir les ordres de l'oficial. Després, un moment de silenci... i retronà la descàrrega.
Quan els torna a obrir, els ulls, Ignasi comprovà que la funció havia acabat per aquell dia fins a noves ordres. Tothom se n'oblidaria aviat, encara que era probable que els diaris de la ciutat recollissin la feta en unes quantes retxes. S'envià una glopada d'aire per refer-se. N'hi havia alguns —molts— que feien mambelletes, igual que si haguessin anat al teatre, i uns altres trobaren escaient de posar-se a cantar allò de «Cara al sol, con la camisa nueva...». Els soldats, sempre formats, amb aquell mateix pas monòton, referen el camí de tornada a la caserna. Ignasi tornà a mirar cap a la paret i, amb una ullada furtiva, s'endugué totes les deixes: els cossos romanien ajaguts sullanes entre herbes, tocant la fossera.
No va poder mirar gaire cosa més perquè aleshores se sentí empès. El grup d'espectadors s'havia posat en marxa. Sortia del cementiri i començava a caminar per la carretera polsosa cap a la ciutat, indiferent a tot, com si no hagués passat res de nou. L'home amb el cap pelat agafà pel braç Ignasi i li donà conversa.
—Avui no ha estat gaire cosa. No ha estat divertit ni emocionant —i li ho deia baixet-baixet, com si li fes una confidència.
Ignasi arronsà les espatlles, però ni motà, com si li volgués fer entenent que ell, Ignasi, descendent d'antics jueus, no tenia mai res a dir.
—Bé, trob que ens n'hauríem d'anar a llevar el paparró i el fred. Anem a prendre una bona tassa de xocolata amb ensaïmades, au! —convidà el cap pelat.
Ignasi no respongué tampoc. Esqueixat per dedins, continuà cop-piu darrere el grup. La ciutat dels terrors i de les fantasmes havia despertat d'aquell malson nocturn.)
—Però si jo no tenc cap influència, dona de Déu —es defensava Ignasi—. Per què no va veure en Toni Pinya, el periodista? Ell sí que està ben relacionat i, a més, devia conèixer el seu home...
—Ja hi he anat, però no em vol rebre! —plorà la dona amb desesperació.
—I on se l'han enduit, el seu home?
—Crec que a Can Mir, prop de l'estació del tren de Sóller. Hi he anat un parell de vegades, però no me'l deixen veure... Fins i tot em diuen que no hi és, a Can Mir. Unes vegades em diuen que és en el Castell de Bellver, unes altres, que miri en el «Jaume I», però no he aconseguit res... No sé on és i em marxen de per totes bandes... Això, jo no ho puc resistir pus, don Ignasi!
Ignasi sentia una angoixa immensa i unes ganes més immenses encara de fondre's dins l'aire i desaparèixer, de trobar-se a lluny d'aquella dona, molt lluny, en un altre país, si hagués estat possible, o en una altra època. Però no va esser capaç de moure's sino que romangué sullanes, estupiditzat, amb la boca mig oberta i els ulls badats que miraven sense veure-hi un lloc que no ho era. Tan quiet estava, que Ignasi mateix es digué que devia tenir el posat d'un mort, acudit que no li va agradar gens perquè trobà que, de poc ençà, hi pensava massa, en la mort, «i ja la tenc prop a bastament, perquè hi hagi de pensar tant i, a més, què pot fer un home de setanta anys en tot aquest bullit?», conclogué.
—Jo no hi puc fer res, jo no hi puc fer res... —repetí en veu baixa, un fil de veu humida de salives espesses. I, de sobte, li tornà a venir la por, un pànic incontrolable que li anà posseint el cos i que li deixà la pell xopa de suor freda.
Tenia els mateixos símptomes, reconegué Ignasi, que aquella vegada per Setmana Santa, «quants d'anys deu fer, Déu meu? Devers deu?», intentà de precisar la data, però només va arribar a aclarir que devia haver estat a la primeria de la dictadura d'en Primo de Rivera. «Va ser un Divendres Sant, això sí que ho sé cert», rumiejà, un dia de pluja, vent i fred, que havia fet dubtar a tothom si sortiria el Davallament. S'estremí tot en recordar aquell horabaixa fosc en què, quan encara no havia sortit la processó, una colla d'encapironats, amb ciris i amb cadenes de penitents, armats amb creus disforges, havien assaltat l'Argenteria, cantant responsos i fragments de la missa de difunts, en formació marcial i pas lent. Li semblà que encara li retronaven a les orelles els cops que havien anat pegant porta per porta, mentre la caperutxa que encapçalava el tètric seguici cantussejava unes paraules que escarnien els versicles de la Bíblia i que li havien glaçat la sang: «Jesús era jueu, que surtin els xuetes que volen fer de Jesús a la creu», o una cosa semblant, i ho repetia amb veu fosca, passada pel sedàs de la caperutxa. I Ignasi se sentí que els cabells se li tornaven a posar drets, igual com aleshores, quan havia vist que s'aturaven davant la botiga, pegant tants de cops a la porta amb les cadenes, que li havien trencat un vidre i tot, i que el cappare, l'encapironat major, s'havia posat a cridar amb tota la força dels pulmons: «Surt, Nasi, surt. A tu t'hem triat perquè facis de Jesús. A tu, que ets el més xuetarro de tots. Saps que en faràs, de paper, enclavat enmig dels lladres. Au, vinga, surt, si tens collons com els homes...». Ignasi després d'haver-li passat pel cap la seqüència de veure's aferrat a la finestra, sense ni gosar a alenar per por que no el sentissin, amb els ulls clucs recordà que, tot seguit, li havia pegat un tremolor que li havia sacsejat tot el cos i que no se li havia espassat fins que no havia estat ben segur que l'estol continuava per avall a repetir la cerimònia en una altra porta.
De sobte, reparà que aquells punts distants que havien quedat per un moment immòbils sobre la línia de l'horitzó s'engrandien a les totes. Primer pensà que era estranyíssim que els coloms tornassin tan aviat al colomer, de manera que el cor se li encongí de pensar que els perseguia un falcó. Després, a mesura que s'anaren acostant, s'adonà que els en naixia un rum-rum fosc, un rondineig persistent com de motor engegat a tota pastilla. I de cop, ja els veié que eren a un centenar de metres de la línia de la costa, avançant cap a la bocana del port en direcció al mollet i a la Llotja, en avenç; harmònic i continuat. Aleshores, Ignasi s'adonà que, de coloms, res, sinó que eren tres aeroplans de vol feixuc.
Se'n queda meravellat, d'aquell planatge suau, talment borinots gegantins d'ales disformes, i en resseguí atentament el vol: passaren tres o quatre vegades per damunt la ciutat, volant baix, com reptant les torres de la Seu. Tot seguit, s'enfilaren en els núvols de cotó blanc que hi havia com pintats en el teló blau cel i deixaren caure la càrrega que portaven. Des dalt el terrat sentí l'esclafit de les bombes. Per uns instants, la ciutat tremolà tota. Però dura poc. Aviat el rebombori fou substituït pel silenci. Ignasi mirà cap al port i veié una fumassa espessa i negra que se n'aixecava: «Ha estat a la banda de les Bòvedes, crec».
I la veu de la dona li arribà punyent des del peu de l'escala:
—Nasi, baixa tot d'una! Baixa, et dic! Que has perdut el cap?
Prop de l'estàtua de Ramon Llull, que els falangistes havien batiat amb el nom de «Monumento a Raimundo Lulio», i que Ignasi trobà que, més que mai, semblava com de joguina, s'hi havia improvisat un altar i, als costats, en llocs estratègics, s'havien col·locat, ben arrenglerats, impecablement ordenats, tal com pertoca de fer en qüestions d'esperit castrense, els «bolillas», la Sección Femenina, les milícies de Falange, la secció ciclista (en primera filera), la banda de música de la Misericòrdia...
I de sobte, hi hagué com un esglai, seguit d'un silenci reverencial. El comte Rossi tocà comparició cavalcant una egua blanca i jove que semblava prou nerviosa. En veure'l, Ignasi començà a explicar-se per què tenia tant d'èxit aquell home, sobretot amb les dones, «dona el cop. No hi ha res a dir», reconegué, i l'observà acuradament: els cabells rossos a l'aire; la cara rodona i blanca com la llet de cabra muntanyenca, amb la camisa negra arremangada i sostenint amb la mà esquerra el casc, qualsevol hauria dit que era un guerrer mitològic que havia consentit de mesclar-se amb els humans, «tot i saber que som fets de fang, merda i pixat», pensava Ignasi, somrient amb ironia, únicament per mostrar-los el poder i la virilitat que tenia, que era tant com dir el camí de la victòria.