El Gall (Pollença), 2006
La serra
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t'he agraviada
jo et deman perdó...»
Qui me duu l'estrofa, plena de perfums, abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l'ànima mia s'enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l'illa travessa, que l'illa defensa,
de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió :
«Jo venc a parlar-te d'una vida d'or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo venc de la serra, mes no som per tu.»
¡Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L'aviram la volta amb gran voleteig
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d'alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d'escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d'un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
i el cor d'alegria li bat en secret
quan dins la salvatge negror de l'estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
És l'euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s'asseu devora ella;
i encara no brilla
l'estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents que bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
el gorg que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementers,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l'ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d'amor.
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d'allà endins,
flor de rustiquesa
que em duu l'enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m'inclín a la jove,
ella se decanta...
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t'he agraviada
jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s'allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
de serenitat...
encara ressona
la veu argentina
d'aquella fadrina
que serà madona :
«Jo som la pagesa que presents te duu;
jo venc de la serra, mes no som per tu».
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l'ausinar,
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaragdina del fullatge espès;
càntics de revetlla que arriben al mar
de l'església oberta com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellegen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d'obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrofers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cos;
tonada del batre, cadència moresca;
mèlleres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l'ànima atrau
de la minyonia...
sou l'exquisidesa, sou l'encantament
on l'ànima hi sent
de la pàtria mia.
Notes de Deià
I
Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.
El saltant eixorda;
la figuera borda
li dóna ombradís.
Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.
Record de Sóller
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...
Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort.
Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta
per portaló guaitava com auri paradís.
L'hort m'oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam.
Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, arran de terra, l'esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.
Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.
Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.
Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!
El nin va tornar home.... ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar?
Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc
i el món d'una edat nova inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós que caceu libèl·lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta subtilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.
Agost 1924.
L'hoste (fragment)
A Rubén Darío
Ha arribat un home intensament pàl·lid,
que la dolça lira punteja per joc;
a terra hivernenca porta un alè càlid,
porta un alè jove del país del foc.
Son nom ens desperta amb la ressonança
d'un eco de címbal o gall matiner,
o la punta fina d'un ferro de llança
que toca un broquer.
És com una pluja que refresca l'arbre
de la poesia; nou Pigmalió
que torna a la nimfa d'entranyes de marbre
moviment i vida i palpitació.
Liba la dolcesa més fonda i coral
que en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
i el brollador canta més solemnial.