Adesiara - 2009 - Martorell
XII
Lloances d'una altra amiga
Si pogués lloar la flor
del jovent i el seu honor,
lloaria Guiliberga,
que és la flor de tot el regne.
La lloança m'és permesa,
perquè ella venç en bellesa
les dees celestials
tal com venç les terrenals.
Jo, per tant, la lloaré
i d'ella més cantaré
que d'una nimfa: la dea
m'ho mana així, Citerea.
¿Què en diré, de l'ascendència?
No caldrà, és una evidència;
és evident, i ho sabeu,
però diré el que ignoreu.
Sobre tot el que esplendeix
el seu cabell refulgeix,
i venç el safrà en olor,
com venç la mirra i l'amom.
Tant llampurna el seu posat,
que de la perla l'esclat
supera; i el sol domina
la blancor que la il·lumina.
Car el sol manta vegada
no ens regala sa llampada;
però el seu front divinal
sempre refulgeix igual.
El globus dels ulls ardent
dels àngels la llum fulgent
palesa, i alhora atesta
que aquesta noia és celeste.
Nas, ventre, llavis i dents
semblen tan preexcel·lents,
que a l'amor mouen l'anhel
dels homes i els déus del cel.
Té un coll de bella factura
que brilla més que neu pura;
blancs com la neu té ella els pits,
¿que no són durs i petits?
Mans i peus i cada cama
del cos conserven la trama;
no hi ha cap abillament
que li valgui d'ornament.
Que la vesta és més soberga
per l'encant de Guiliberga
dirà el qui sigui assenyat;
no ho negarà l'insensat.
Que visqui, doncs, feliçment
com el fènix sempitern;
mes que visqués jo voldria,
que visqués i em fos amiga.