Camins i llocs

El Gall Editor (Pollença), 2008

Autor: Jean Serra i Torres
Pàgines: 111-113
Indret: Badia d'Albarca (Sant Antoni de Portmany)

El pas d'en Lluquinó

 

El pas d'en Lluquinó és un corriol aferrat a la murada rocosa de la costa d'Albarca. No és l'únic camí que permet l'accés a la cala, però és una drecera, a trets esgraonada, per on és més fàcil d'arribar als planells inferiors que separen els cingles de la mar. A les feixetes que hi ha, conreades fins no fa gaires anys, encara hi resten, esperpèntiques en la seva nuesa, les soques d'alguns cirerers. No sols el bosc ha tornat a envair uns terrenys que ja havien estat seus, sinó que també s'hi han precipitat fragments de roca despresos dels espadats.

Contemplar des de dalt la vasta panoràmica que ofereix la magnífica rada d'Albarca, proporciona a l'esperit una calma suprema, un sentiment de pau i d'unió amb la natura us corprèn des d'aquesta miranda. El paisatge evoca més que la bellesa, la sublimitat. La intuïció em diu que existeix una gran finalitat Còsmica, que enclou els éssers vivents i el que en diem matèria inanimada. És ben difícil de mirar aquesta pluralitat de propostes com una cosa insensible i sense me­tes. Einstein creia en l'harmonia intrínseca de la Naturalesa.

Descendir i tornar a pujar el pas d'en Lluquinó pot es­devenir, segons com, una mena d'experiència iniciàtica. Les primeres colpidores impressions que un rep les proporciona la feréstega orografia que contemples des de dalt. Què ho fa que certs indrets t'exaltin o et produeixin desassossec? Dels llocs emanen energies tel·lúriques o és la ment humana que s'ho figura? La Naturalesa es manifesta d'igual forma a tothom, o els seus missatges depenen de l'ésser humà que la in­terroga?

Mentre baixes per l'escarpat correndonet, flairejant l'aire nítid, d'humitat creixent, pots acariciar les molses i les falgueres que broten a les escletxes indicant amb la seva ale­gre presència la característica especial del lloc. A les solanes abandonades ha tornat a créixer espès, fermat pel xuclamel i l'arítjol, el bosc. Entremig, aprofitant una clariana, devora un clot quadrangular voltat de pedres, un puntal estacat en terra, a la base del qual hi ha les restes d'unes espelmes... són els senyals que delaten la celebració d'una missa negra... La gent guillada, ja se sap, ronda pertot arreu.

Des de les altures grallen dos corbs mentre volen errívols. Des de més avall puja fins a nosaltres la remor somorta i pesada de la mar, desafiada per l'imponent braç rocallós de la Mola d'Albarca, ara enfosquint-se sota el crepuscle ennuvolat. La lluna, que és a la fase de quart creixent, ni és pagesa ni es veu per enlloc. A penes s'intueix part darrere de la coberta grisenca i blavosa que es tanca amenaçadora.

Al cap de poca estona de ser al poble, esclata una tem­pesta de pluja i llamps. El subministrament elèctric s'interromp. Però la fosca absoluta és impossible davall les flamarades de la llum zenital. Sant Mateu, l'església i les quatre cases, sembla un pessebre a escala humana il·luminat amb focs artificials.

Autor: Jean Serra i Torres
Pàgines: 109-110
Indret: Badia d'Albarca (Sant Antoni de Portmany)

Un poc mes enllà, s'arriba a l'extrem de la Mola, anomenat el cap dels Mossons. Entre aquest cap i el de Rubió s'acull la magnífica cala d'Albarca, avui encalmada badia on des del seu llaüt el pescador pot salpar, tranquil, les xarxes. Recorro aquesta brevíssima plana, saltant de roca en roca. Els marges que la limiten es precipiten en vertiginós pendent vers la mar, on el sol que es pon hi reflecteix una llepada enlluernadora. A la massa boscosa, ben espessa, hi destaquen pins enormes. Veig un petit clap ennegrit pel llamp... Un lloc solitari, aquest, allunyat de la fragor. La seva bellesa pot suscitar en una persona contemplativa pensaments elevats. És pau el que un sent entre la mar i el cel? La naturalesa l'evo­ca, malgrat que un sap, per la tradició, que la vida a l'illa no sempre ha estat pacífica. Em vénen a la memòria els versos de William Wordsworth:

 

esguardo aquestes penyes alteroses

que a una escena soliua i aspra imposen

besllums de solitud més fonda, i lliguen

el paisatge amb la calma d'aquest cel.


 

Penso que fot això que ara veig, amb aquestes formes o unes altres, ha existit sempre abans de mi i continuarà existint després. El que em meravella és constatar que jo mateix, ésser periple, en formo part.

Autor: common.nocontent
Pàgines: 45-47

Albarca

 

Pels teus camins, oh terra!

Hölderlin

 

Hi arribem prest, a mitja tarda, malgrat que, per mor de l'ennuvolada amenaçadora que cobreix el cel, sembla ser una hora mes avançada. Havent escollit el lloc on acampar, instal·lem les tendes de campanya. Per un cap de setmana ens haurem allunyat de la fressa i per ventura polsarem la creixença interior en harmonia amb uns paratges d^intensa personalitat.

Una nit que, si aclareix, esdevindrà captivadora, ja que la lluna assoleix avui la seva plenitud, va tancant-se. És necessari encendre els llumeners, els quals permeten la visió immediata, però intensifiquen, en canvi, la fosca enllà de nosaltres.

Tothom té feina. Aviat s'improvisa, amb pedres, una llar i s'encén la fogaina que crepita en el quasi silenci absolut de la contrada... Ben a prop de nosaltres, encarada al nord, s'obre la cala d'Albarca, per on fugiren, dels conquistadors catalans, en el llunyà any 1235, els darrers moros...

El cuiner —un company atrevit—  ens prepara un suculent arròs amb mongetes. És un entreteniment força instructiu veure'l tallar a bocins més menuts les costelles de porc que l'àpat necessita, el qual demana, també, una mica de col, una picada d'alls i juvert, ceba, tomata i mongoles blanques; lògicament, oli, sal i pebre; aigua per al brou i arròs... Tot calat a coure dins la cassola seguint l'ordre que el bon seny indica.

Mentre sopem van obrint-se, en la nuvolada, escletxes. A poc a poc una clariana esventra la celístia, on destaca, brunyida, la lluna plena, tafanera de les ombres, amiga de l'amor esgarriat, senyora dels àmbits més ocults de cadascun de nosaltres... Una nit així posa accents especials a l'ànima humana.

Abans d'adormir-nos, a recer de la tenda que ens aixopluga, recordo aquells al·lots que, vestits amb uniforme, ens explicaven, amb tot de detalls, els avantatges de pertànyer a la seva organització... L'única cosa que els envejàvem era no haver una tenda de campanya com les que, des de lluny, havíem vist aixecades en el campament de la Caleta. Tanmateix, continuàvem preferint els nostres amagatalls al baluard de Sant Joan i les cabanyes de cartons que bastíem al solar ortigat de les Cases Rompudes. No, certamen!, cap avantatge ens semblava més interessant que els esplais deslliurats de normes i restriccions...

Evoco també una altra nit de l'adolescència, en què un amic i jo acampàrem al llit de la riera del Port del Torrent. Atents a les remors nocturnes, no vàrem dormir en aquella ocasió. L'endemà, diumenge, malgrat la dolorosa migranya, vaig llegir El jugador, la colpidora i autobiogràfica novel·la de Dostoievski. Al vespre, després de prendre'm dos optalidons, refrescat per la dutxa, ben vestit i pentinat encara aniria a "Sa Gàbia" a ballar.

A l'aurora ens desperten els trets del calador. Ens alcem i, abans d'esmorzar, el primer que fem és apropar-nos a la vora de les penyes per a fruir del do de contemplar la panoràmica matinal... No tan intensa la lluna encara penja part damunt de la mola imponent del cap d'Albarca, mentre el sol que s'eleva per la nostra esquena posa roentors a les roques capricioses de l'Esverar. També pot ser un nou dia dins el cor...

El cafè amb llet i les torrades tenen millor sabor en aquesta pau, sols rompuda per les escopetades d'uns altres depredadors... El gavatxroig, espantar endevinant-nos amatents, voleteja una estona prop de nosaltres, emetent, en petit concert, les seves notes. A continuació, la meva dona i jo partim de passeig cap al bosc.

Autor: Jean Serra i Torres
Pàgines: 48-49
Indret: Badia d'Albarca (Sant Antoni de Portmany)

[...]

 

Endinsar-se al cor del bosc per atènyer pebrassos és un exercici tonificant i una experiència plaent... Però enguany encara és prest, car no hi ha hagut, contràriament al que la tradició ensenya, prou dies de sol entre ploguda i ploguda. Per això, a poc a poc, i reclamats per la poderosa força d'atracció que en nosaltres dos exerceix la mar que sentim pròxima, abandonem l'espessor per continuar pel vell camí de carro que s'estira zigzaguejant rost-rost al puig d'en Cires cap a la Roca Plana i més enllà, des d'on podem contemplar-se tota la cala i els espadats protectors que s'aixequen vers els Alls i formen la impressionant Mola d'Albarca.

Acostant-me a unes roques cimeres aguaito l'espectacle: mar encalmada, cingles desafiants, bosc evocador... Del pinar alça el vol un esplèndid esparver, que planeja a prou altura però per davall de la meva posició, la qual cosa em permet d'admirar-lo en el seu capteniment solitari i segur, dins que desapareix darrere els penyals.

Autor: Jean Serra i Torres
Pàgines: 51-52
Indret: Badia d'Albarca (Sant Antoni de Portmany)

En pondre's el sol enllà dels Alls, enllà del Camp Vell — enllà de tot, enllà de res—, l'ombra crepuscular ens aproxima a la quimera, i tot retornant pel senderó costerut ens sentim impregnats d'una atmosfera pròpia de Caspar David Friedrich.

Albarca... Quin mot més bell! Quanta emoció concentrada en la seva eufonia! No pretenc descriure el lloc, que bones plomes han evocat de manera insuperable, però no em sé inhibir de traslladar al paper els sentiments que en mi desvetlla aquesta petita, entranyable porció de l'Univers —certament beneïda—, que nosaltres anomenem amb el topònim Albarca.

Albarca! Dic també: camí, cingle, blau esparver, cepell, mata, pineda, bosc, papallona... ¿No són noms amb què designem, en la nostra reivindicada llengua, l'obra plural de Déu? Sí, em declaro, a Albarca, religiós... Quina diferència hi ha entre la devoció que mena al temple i el fervor que en crida aquí? Estimar la naturalesa, no és, també, lloar el Creador?

Asserenades les pregoneses a redós de tanta intimitat, podem regressar a la civilització, a la ciutat.

Autor: Jean Serra i Torres
Pàgines: 52-53
Indret: Sant Mateu d'Albarca (Sant Antoni de Portmany)

Però l'al·lusió al poble de Sant Mateu, amb senyals encara d'haver celebrat no fa gaire les seves festes patronals, és obligada. És un poble oblidat fins ara per la cobdícia hostalera i urbanitzadora; els avenços de la tècnica —l'electricitat, el telèfon— hi arriben amb parsimònia.

El poble es l'església blanca, unes poques cases, i el veïnat espargit sobre la minsa terra cultivable. Els al·lots van a l'Escola de Baix o a l'Escola de Dalt, hereten dels seues pares el noble art de veremar.

El vell cementeri —i no el nou— va inspirar, ja fa més de mitja centúria, a Enrique Fajarnés Cardona l'únic poema català que li coneixem, titulat Ossera de Sant Mateu:

 

A un cantó del fossar un tanconet s'obre,

on els qui feren la primera deixa

a la pols, que fumeja algunes tardes

sota la pala del fosser, tranquil·la,

van pujant, s'amunteguen, ja confosos,

fins a guaitar —curull el vas minúscul—

el pla d'Aubarca ardent, que els veié un dia

—papallones que el llum il·lusiona—

darrere lluentors d'aixada i rella.

 

 

Fins no fa pas gaires anys podíeu trobar a la Rectoria el mossènyer que hi va exercir el seu ministeri durant mig segle: el benvolgut don Antoni Costa i Bonet, sempre entranyable al record, amb qui la conversa us enriquia amb dades, acudits i coneixements.

Autor: Jean Serra i Torres
Pàgines: 119-121
Indret: Santa Agnès de Corona (Sant Antoni de Portmany)

Corona I

La vénda de Corona, el seu pla i la seva costa són llocs que conserven, encara, l'atmosfera de l'Eivissa tradicional, a pe­sar que a cap casa no manquin els avenços tecnològics: l'automòbil, l'electricitat, el televisor i el telèfon. També la mecanització s'ha introduït en el conreu de la terra. Existeix a l'inici del pla, vora la carretera que baixa de les Marrades, un petit edifici escolar, d'una sola planta. S'han construït algunes cases noves, a vegades al lloc on ja n'hi havia una de més antiga. La dispersió dels habitatges continua igual. Sols al llogaret que fa de poble hi ha quatre cases a l'entorn de l'església parroquial, dos bars i una botiga. No es veu per enlloc cap aglomeració barroera. De fet, el paisatge és el mateix de sempre. La costa, despoblada, és més verge que mai.

 

El pla

La volta sencera al pla de Corona no l'he feta mai. Avui, malgrat que no sigui la millor època, la faré. El dia és assolellat i plàcid. Deixo el cotxe davant del bar Cosmi, tancat per vacances. L'altre bar, la Palmera, també és tancat. És mig matí i no se sent ni una ànima. Al tancó d'una casa el gat reposa dalt d'una estora de canyetes. Començo a caminar, com si tornés cap a Sant Rafel, pel tram recte de la carretera fins al bar cas Ferrer. Allí puja a les Marrades o tomba cap a les Rotes. Faré la volta al pla, circumdant-lo en el sentit de les agulles del rellotge.

A l'alçada des ulls el paisatge és grisenc, té un deixant si és no és trist. Els ametllers esfullats i sense flors provoquen aquesta impressió. Si un mira cap als guarets, prop o més lluny, la cosa canvia. Quin goig que fan aquestes llepades rogenques de terra regirada i aplanada, gelosa guardiana de la sement! O les clapes verdoses, més verdes encara davall les figueres somortes, esquitxades de multitud de floretes grogues. No sé si és que aquesta nit passada ha plogut o la ro­sada ha caigut copiosa, però hi ha bandes xopes que el sol fa brillar segons com.

Els sons i els silencis del camp no necessiten cap batu­ta que els indiqui el compàs. Amb ritme natural tot hi és successiu, alternat o coincident. La belarolla dels anyells saltant prop de les seves mares en una feixa recol·lecta. La remoreta apagada per la distància d'un tractor. El cant joiós del pit-roig, discret, quasi camuflat en una branca d'ametller.

L'ocell que més ronda es la titina. Saltironeja eixerida pel camí o bé per les feixes acabades de sembrar. Quina figura més fina i elegant té la cullereta, que ve a passar, confiada, l'hivern a les nostres latituds. Em recorda certes estampes de l'estètica taoista. Les veig seguint el pagès que aplana la terra, abans solcada per l'arada, tirat per dues mules. Una imatge certament intemporal, difícil de veure, però no impossible. Malgrat la mecanització, al rústec camperol li agrada el treball de les bèsties.

—          Ei! On anau tan de pressa?

Una veu escanyada s'arria puig avall cap al ramat que fa dringar en la seva corredissa rioleres esquelles.

D'unes altres cases, més endavant, surt al camí una dona de mitjana edat empaitant cap al prat d'herba unes ca­bres amb cabrits que no paren de botar, fent gracioses acrobàcies. D'ací ve que de saltar segons com se'n digui fer cabri­oles... La dona va dient, melosa: Bisa, bisela, bisoia..., unes expressions que no escoltava des de la meva infància.

Autor: Jean Serra i Torres
Pàgina: 123
Indret: Santa Agnès de Corona (Sant Antoni de Portmany)

Amb tot, la tranquil·litat de la vall va produint en mi l'efecte restaurador que he vingut cercant. Ara ja sóc a la banda més pròxima al cap de Corona. Me'n separa el bosquet on hi ha les restes d'unes construccions antigues, potser de caràcter defensiu.

No puc resistir la temptació d'acostar-me als cingles costaners, vasta miranda sobre la mar i les illes Margalides. També es veuen les Balandres i el Castellar. La contemplació des d'aquestes altures em produeix una mica de vertigen, una sensació recent en mi. Ressegueixo la vorera rocosa, mossegada pels despreniments, fins a dalt la penya Esbarrada.