Edicions Proa (Badalona), 1934
Un matí, en arribar a Reus, vaig veure en un quiosc de periòdics on jo solia comprar L'Esquella un nou setmanari local que es deia Reus Tranquil. El vaig comprar i llegir àvidament. Era un periòdic petit, insignificant, però que a mi aleshores em semblà una gran cosa. A la tarda, a casa, en lloc d'estudiar vaig fer uns versos destinats a Reus Tranquil. L'endemà jo mateix vaig portar-los a la redacció, que era en una botigueta de llibreria del carrer de Jesús. Vaig donar el sobrecarta clos a la primera persona que vaig trobar a la llibreria i vaig fugir corrents, avergonyit. La setmana següent Reus Tranquil publicava els meus versos i, a la secció de correspondència, una nota dient: "A Joanet de la Selva" — amb aquest pseudònim havia signat els versos— que fes el favor de passar per la redacció. Saltant d'alegria, aquell matí, en lloc d'anar a classe, em vaig presentar a la llibreria del carrer de Jesús. Era una botiga petita i fosca. Vaig dir el meu nom des del brancal, i se m'acostà un home escardalenc i magristó que va parlar-me amb una veu de coll escanyolida i sacsejada com si tingués un embús a la gorja que li dificultés l'emissió de la paraula.
—Tu ets "Joanet de la Selva"?—em va dir.— Saps que si estudies arribaràs a fer bons versos?
Jo estava nerviós d'alegria. Ell va preguntar-me si havia fet altres versos. Li vaig dir que n'havia fets molts i que en tenia una llibreta plena. Ell em va dir que els hi portés, que se'ls miraria. Aleshores tornà al fons de la botiga i es posà a remenar amb una cullera quelcom que bullia dintre una olleta que hi havia damunt un fogonet de gas. Per l'olor vaig comprendre que aquell home desfeia xocolata. Damunt el taulell hi havia una criatura menuda, esmerlida, que devia tenir uns, tres o quatre anys, potser més, no ho sé del cert, però que feia l'efecte d'un esquitx de noieta. L'home abocà la xocolata en una tassa, va sucar-hi bocinets de pa i començà a donar-los a la petita. Tot fent això va dir-me que ell era escriptor, que havia publicat diversos llibres, que era d'Alcover, que es deia Cosme Vidal, però que tot el que escrivia ho signava amb el nom de Josep Aladern, pseudònim sota el qual ja era molt conegut entre la gent de lletres.
Amb el company Josep Puig i Pons, que fou el meu millor amic d'infantesa i d'adolescència, sortíem de casa a un quart de vuit del matí; pel camí de Tarragona anàvem a trobar la via ferrada del tren i arribàvem puntuals a l'institut, on a les nou teníem la primera classe. Travessàvem Reus de punta a punta en aquella hora animada i fresca del matí. A l'institut els estudiants ens tenien per uns pagerols perquè veníem d'un poble; però aviat ens vam fer respectar amb els punys. Precisament nosaltres ens crèiem uns xicots superiors pel fet d'ésser els únics del poble que anàvem a estudiar a Reus. Tots dos havíem complert quinze anys. Les nostres pretensions eren infinites. Durant una hora i mitja de camí cada dia, les nostres converses no cessaven. Més que no pas d'altra cosa, parlàvem de noies i de dones, que eren la nostra obsessió. L'altre tema obsessionant era allò que faríem i seríem en la vida. La por del meu amic era que acabaria essent un propietari rural, com així ha estat. Els seus pares no l'havien matriculat a l'institut; venia d'oient a les classes i a final de curs no s'examinà. Com jo, provenia del col·legi de l'exseminarista i era molt més aplicat i intel·ligent que jo, però el seu destí, com el de tants altres alumnes d'aquell desastrós col·legi, fou de no acabar ni el batxillerat.
És al capvespre. He fet tots els exàmens. Espero el resultat, tristament assegut en un pedrís de rajoles, al vestíbul de l'institut. Estic sol. Preveig la meva vergonya, el disgust dels meus. Se m'acosta un estudiant amic, que també tira per a escriptor. Em pregunta com m'ho faig per puntuar tan bé els meus escrits. Ell mai no ha pogut entendre les regles de la puntuació. Els punts, encara; però les comes i els punts i comes, no sap mai on cal posar-los. Creu que jo sé molt bé les regles, i vol que les hi expliqui. Jo? Déu meu! Jo què sé? És possible que algú vulgui aprendre de la meva ignorància? Jo no sé res, no hi ha ningú més ignorant que jo en gramàtica i en tot. "Poso els punts i les comes com me ve, per instint", li dic jo. No sabria altrament com explicar-li-ho. Fer les coses d'instint potser serà la llei de tota la meva vida. Li parlo amb modèstia. Comprenc que m'admira una mica, que em té per un veritable escriptor. Potser creu que no li vull explicar les regles per egoisme del meu saber. Elogia els meus versos; em diu que ell també en fa, però que li reïx millor la prosa. "En canvi, tu ets un poeta", em diu.
Gairebé és de nit. La temença m'oprimeix el cor. Com triguen aquestes notes! M'angoixa el pensament d'haver de tornar a la Selva a peu. Si es pogués veure com sofreixo en aquest moment. Donaria tots els meus versos per saber tot el que sap aquell alumne balbuç, del qual em mofava, fill d'uns forners de la placeta de l'església de Sant Pere. Ha fet uns exàmens brillantíssims de curs cinquè i de revàlida. Es presentarà amb orgull als seus pares, portarà l'alegria a casa seva. Per fi s'acosta Martín, el mosso de l'institut. Reparteix les notes. "Vinga les meves", faig en un crit desesperat. Vull sortir de dubtes. El cor em fa mal. Què és això? És possible? El curs aprovat! Aprovat de revàlida! Sóc batxiller, jo també!
En tornar-lo a l'home, aquest, no prou satisfet de la seva obra, em va dir encara més coses horribles. Em va dir que, acabat de néixer, van posar el meu cos en una balança, com un tros de carn, per tal de veure si jo feia el pes normal d'un nadó de nou mesos o si era setmesó, puix que volien comprovar si eren veritat les declaracions de la meva mare. Em va dir que la meva naixença havia provocat un escàndol a tot el poble i que a l'altra banda de la cambra de la partera hi havia el jutge i dos testimonis esperant el resultat del pes del nou nat. Em va dir que la meva mare havia negat fins al darrer moment que estigués embarassada, i que després d'haver fet tots els possibles per avortar, encara confiava deslliurar d'amagat de tothom per tal de fer desaparèixer el seu fill. "A darrera hora, va dir aquell home, ta mare, sempre negant, s'havia ajupit a l'estable, damunt els fems, amb la intenció de parir allí i colgar i ofegar el seu fill". Li havien descobert el seu mal intent i l'havien tancada en una cambra, vigilada per fora i per dins, on havia nascut jo. La meva naixença era envoltada d'odi, de vergonya i d'oprobi. Jo havia nascut per miracle, entre rancúnies i vileses, i vivia per miracle. Moltes hores després del naixement, ningú s'havia ocupat de mi. Calia que naixés, segons interès d'algú, per a provar la falta de la meva mare, però, una vegada nat, tothom desitjava la meva mort. Aquesta hauria estat segura si una pobra pagesa habitant a la casa no s'hagués apiadat del bord, a qui va donar un pit negre i mig eixut, que jo vaig xuclar amb els punys closos, desesperadament.
Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems. Recordo que de petit m'agradava molt d'estar sol. Aquesta inclinació sempre més ha perdurat en mi. A casa els meus oncles, puix que jo mai no he tingut pròpiament una casa pairal, hi havia un balcó solitari, allunyat del centre de l'edifici, que era grandiós. Aquest balcó guaitava a un carrer estret, ofegat pel mur de l'església, altíssim, sota el qual les cases semblaven aclofar-se. Els capvespres de lluna, aquest mur, de mig en dalt, o sia part d'amunt de l'alçària de les cases, era un gran pany de claror encantada. Jo m'arraulia al balcó, de cara al cel. Per damunt la cornisa de l'església que es confonia amb el blau de l'aire, parpellejaven els estels. Alguns semblaven puntes de diamant titil·lant al caire del mur. Passaven carros pel carrer i pagesos lents darrere les cavalleries. Les noies anaven a la font amb els càntirs a la mà i un altre sota el braç. De la placeta veïna arribaven els crits dels nois que hi jugaven. La meva família era a l'altre extrem de la casa. Jo m'estava allí sol, els ulls enlaire, tot endolcit per aquell amarament de lluna a la paret de l'església, i aquella claror m'agradava més que no pas veure la lluna rodona albiradora del terrat de l'altre extrem de casa, on eren reunits els meus. Quan em distreia de fantasiejar, xiulava.
D'altres vegades, en sortir d'estudi, a l'hora del migdia, solia pujar a les golfes de casa nostra —el porxo que diuen allí— d'amples finestrals. Les alçàries, els horitzons vastíssims plens de misteri de la llum, m'han atret sempre. Hi havia un finestral més ample que els altres, com un trau gegant obert al mur. Al mig d'ell, com un quadre fulgurant emmarcat d'ombra, es veia un bell tros de Camp amb Tarragona al centre. Jo no m'abocava al finestral; tot al contrari, m'arraulia al fons de la paret oposada. D'allí estant veia el gran tros retallat i m'hi embadalia. Sovint me n'havien de venir a treure per baixar a dinar.
De petitet, quan feia una malifeta o començaven a esclatar les violències del meu caràcter, que mai no he pogut vèncer del tot, m'havia acostumat a sentir, de llavis de la meva tia: "Ai, que aquest noi no sigui com son pare." O bé això, igualment inquietant: Déu meu! Feu que no s'assembli a son pare." Qui era el meu pare? Jo no el coneixia. Ningú no me'n parlava mai. El meu pare, durant els primers anys de la meva infantesa, fou un misteri per a mi.
De tant en tant sentia parlar la meva família d'algú a qui atribuïen tota mena d'iniquitats. La mare feia una ullada i trencaven de conversa. Vaig comprendre aviat que aquest "algú" podia ésser el meu pare. Vaig adoptar un posat d'innocent que no malpensa i vaig dreçar l'orella sempre que feien referències a una certa persona el nom de la qual no deien mai, de la qual parlaven sempre per al·lusions i per dir-ne molt de mal. Aquesta persona era "rica, egoista, avariciosa, cruel, venjativa". Aquesta persona que tenia tots els vicis i tots els defectes, aquest "mala ànima", jo, abans que ningú m'ho hagués dit, estava segur que era el meu pare.
Més endavant vaig notar que la gent em compadia. Algú em parlà de la meva "desgràcia". A casa, però, no em donaven cap explicació ni jo no la demanava. Jo callava. Però anava sabent les coses. Un dia era al raval jugant amb altres nois, quan passà un senyor muntat a cavall. A tots els nois ens va fer impressió. El cavall passà a frec del nostre grup, que s'escampà davant la temença d'ésser trepitjat. Una dona del poble cridà, indignada: "Mata'l! Mata el teu fill, si goses!" El cavaller es girà amb un posat violent, va fer un gest d'urc, i tirà avall. La dona s'adreçà a mi: "Veus? Aquest és el teu pare. Quan seràs gran l'has de matar."
Vaig estar content d'haver conegut el meu pare. No vaig dir res a casa meva i d'aquell dia ençà procurava de veure'l sovint. Vaig saber on vivia, com es deia, que era casat i que tenia fills. Només passava els estius al nostre poble. La resta de l'any vivia a la província de Lleida. Jo ja era tot un adolescent que ni la meva mare ni la meva família encara no m'havien donat cap explicació. Únicament no es mostraven tan reservats quan es referien a aquell home. Li deien diversos mals noms, però ja se'ls escapava el seu cognom, acabant-lo sempre pejorativament en ot, i seguien atribuint-li tota mena de malifetes i d'horrors. Em penso que la meva família suposava que jo ja ho sabia tot de boca de la gent del poble. Sabia algunes coses, però tot, no. Tot dubto que ho sàpiga avui.
A conseqüència de la meva "desgràcia" vaig tenir, de part de la gent del poble, una infantesa envoltada de simpatia i de pietat. Un cert temps m'hi vaig entendrir. M'agradava de constituir una excepció que atreia l'interès de tothom. Però tan aviat com vaig tenir consciència de les coses, aquesta pietat de tothom m'indignà o m'humilià, i instintivament vaig fer tots els possibles per inspirar respecte en lloc de compassió. Vaig prendre una actitud de redreçament, gairebé violenta, de protesta, d'agressivitat, que no ha deixat de traspuar més endavant en els meus escrits. Com que el meu pare era ric i jo, pobre, el primer moviment de protesta va ésser de menysprear la companyia dels rics per acostar-me a la gent més pobre del poble, més desvalguda que jo. Lluny de trobar humiliació en aquesta actitud, jo hi trobava l'acre aliment d'una revolta interior.
La simpatia de la gent, va imbuir-me, ja de petit, uns sentiments que no tenien res de tendre. Eren uns veïns, uns parents, un pagès que, tot anant darrera el seu ruc, m'atrapava pel camí, era la mateixa dida que m'havia criat en una masia llunyana, els qui, impressionats encara de fresc per la monstruosa crueltat comesa contra la meva mare, després de fer-me entreveure alguns elements del drama, acabaven indefectiblement amb les mateixes paraules d'aquella dona del carrer: "Quan seràs gran has de matar el teu pare."
Adés l'un, adés l'altre, tots em repetien una semblant comanda. Un poble enter semblava imposar-me una ordre, assenyalar-me una missió. De vegades, vaig arribar a creure que era qüestió d'esperar, de créixer una mica més per a anar de dret a complir el meu destí. En fer-me home, a divuit o vint anys, mataria el meu pare. Esperava ja les temporades que ell venia al meu poble.
M'assabentava dels seus costums, l'espiava pels camins. Alguna vegada li vaig sortir al pas, li vaig clavar els ulls dintre els ulls. Ell els acotava, però anava amb el cap molt dret i amb molt d'orgull a les espatlles. Jo no li deia res. No pas per por ni per respecte, sinó per no esverar-lo, per no espatllar les coses que havien de venir més endavant. La seva presència no desvetllava en mi cap bon sentiment. Un dia em vaig amagar darrera uns matolls per veure'l passar quan aniria a la seva finca, sense que ell em veiés. Volia saber si les branques em permetrien d'observar-lo ben destacadament una estona per tal d'engaltar-lo i tirar. Però jo no portava cap arma al damunt ni en tenia cap a casa. Sabia, tanmateix, d'on la podia treure.
Quan me'n tornava al poble, em sortí un capellà de trascantó, com si m'hagués espiat. Havia triat l'indret més solitari del camí. Em posà la mà a l'espatlla i, després d'unes poques paraules de preparació, em va dir:
— No t'escoltis la gent del poble. Quan seràs gran no has de matar ningú.
La brevetat de l'amonestació, l'accent sincer i bo d'aquella veu, m'impressionaren profundament. Així i tot, em vaig redreçar, car em creia trobar-me davant un emissari del meu pare. Vaig exagerar el meu dolor. En fer valer els meus drets a l'odi em vaig mostrar lacerat i ferit per tal de justificar allò que pogués venir; vaig hiperbolitzar l'amor que sentia per la meva mare.
El capellà, intel·ligent i bo, endevinà en mi el futur artista, car, després d'haver-me assegurat que venia a trobar-me per impuls propi i que feia dies que em sotjava, per tal com sabia que el "poble" m'empenyia a cometre un crim, em parla aix&
En arribar al poble ens vàrem comportar com dos tímids beneitons. Vam anar d'un cap a l'altre de la vila en busca de tavernes. Vam pregun- tar a una vella si sabia on era una taverna en la qual hi havia el fill dels taverners que feia versos. La dona ens mirà estranyada i no va saber donar raó del que cercàvem. Vàrem repetir la pregunta a una altra dona; aquesta ho preguntà a una veïna, la qual va respondre que devíem buscar la taverna del Cosme. Nosaltres vàrem dir que sí i la dona ens indicà on era. Ens hi trobàvem justament a la vora. Vam entrar a la taverna. Era plena de gent. Era molt gran. Vam demanar una copa. Un homenet ja vell ens la va servir. Aquell no podia ésser el poeta; devia ésser el seu pare. Vàrem mirar pertot en busca d'algú que servís la gent, que fos jove i que ens semblés que podia ésser el poeta. Servien el vell, una doneta de carona tota dolça i ningú més. Estàvem tan emocionats i, a més, érem tan tímids en aquell temps, que no ens vam atrevir a preguntar res i ens en vam anar del poble sense intentar cap més provatura per veure l'ho- me extraordinari. Haver estat a la casa d'un poeta i no haver-lo vist m'havia deixat en una agitació i una torbació que avui no sabria des- criure. Vaig fer el propòsit de tornar-hi jo tot sol. Estava segur que ales- hores seria més coratjós.
D'altres vegades, en sortir d'estudi, a l'hora del migdia, solia pujar a les golfes de casa nostra—el porxo que diuen allí—d'amples finestrals. Les alçàries, els horitzons vastíssims plens de misteri de la llum, m'han atret sempre. Hi havia un finestral més ample que els altres, com un trau gegant obert al mur. Al mig d'ell, com un quadre fulgurant emmarcat d'ombra, es veia un bell tros de Camp amb Tarragona al centre. Jo no m'abocava al finestral; tot al contrari, m'arraulia al fons de la paret oposada. D'allí estant veia el gran tros retallat i m'hi embadalia. Sovint me n'havien de venir a treure per baixar a dinar.