Edicions Proa (Barcelona), 2004
-El senyor Bisbe us espera, Cinto -li digué com a primera salutació.
Fermà la mula en una anella de ferro gruixut, clavada a la paret, i hi col·locà a l'alçada del cap un sac de palla. S'espolsà el vestit.
Pujaren unes amples escales que donaven a 1'avantsala del despatx del bisbe. El vicari general trucà breument amb els seus canells a una porta de fusta corcada. Obrí sense esperar resposta, i al fons aparegué el Bisbe, assegut, majestàtic. El Cinto s'hi acostà, flexionà la cama esquerra i li besà un pedrot enorme.
Era, en el rellotge de paret del despatx del Bisbe, un quart d'onze del matí. S'olorava perfum de pètals de rosa triturats per mans de morter de fusta de boix.
-Mireu, Excel·lència, la situació és greu, tal com us vaig indicar per telèfon -començà el Cinto per entrar directament en el tema.
-Expliqueu-me tota la història, Cinto, si us plau -respongué el bisbe Antoni, pastor episcopal per la gràcia de Déu i, pel jurament davant del Consell General, Copríncep de les Valls d'Andorra, segurament el darrer destí d'un home que, consagrat a Déu primer, havia descobert el poder de comandar una tribu de muntanya, a les darreries de la seva vida.
La cambra que li servia de despatx de treball i per rebre visites no era massa gran. Acollia una taula de fusta colgada de papers, llibres i cendrers plens de caliquenyes; una fotografia ennegrida de Lleó XIII dins d'un marc marronat; un rellotge de paret que, fatalísticament, tocava els quarts i les hores; un mapa de la diòcesi; un vell armariot ple de llibres, i, penjada d'una bombeta, una tira vertical on s'enganxaven les mosques. Era tot el mobiliari episcopal que el Cinto reconegué una vegada més. No era un home de canvis, el Bisbe.
S'aixecà el pastor i ajustà els porticons a fi que la calor no rebentés l'espai de la cambra, o interrompés el llarg parlament del Cinto, o fes que una pujada de sang, barrejada amb l'emprenyament que el solcava, li ocasionés un atac de feridura.
Quan el Cinto acabà la història, el rellotge de paret cantava un quart de dotze del matí. La gorra del conseller, premuda amb les mans, semblava que es negués d'aigua de cóm. Un fil de suor davallava per la seva carcanada.
-És un foll, Cinto, creieu-me -digué el Bisbe-. No el penso rebre, ni el Síndic. I Lebrun què hi diu? -afegí.
Entrà el vicari general amb tres gots plens de vi ranci. S'assegué per participar, també, en les decisions que calia adoptar de manera urgent.
-Un rei d'Andorra? -preguntà astorat el doctor Segismond Grau, vicari general a perpetuïtat-. No parlo de reialmes, però si algú pot ser Príncep aquest només és el sinyor bisbe. Ja hem claudicat massa acceptant els Pareatges, perquè França, res de res, oi que sí, sinyor Bisbe? -es ficà en la conversa, mentre les venes del coll magre se li inflaven meitat per efecte del vi, meitat a conseqüència del seu discurs-. Lebrun, sinyor Bisbe, prou problemes té. A més, aquest rus diu que actua en nom dels Guisa, enemics a mort de la República, i això significa que, al darrera, hi ha els reialistes de França -acabà el vicari general.
-Cal ser prudents i alhora valents. Atenció amb els francesos i amb els espanyols. Sabeu de la nostra fragilitat, i aquí hi deu haver gat amagat -sermonejà el Bisbe.
S'aixecà pesarós. La sotana que portava li marcava una panxa prominent, gairebé deformada. De mitjana estatura, la inflor se li escampava per totes les carns. Els ulls eren vius, ràpids, i de tant en tant traïen ratxes de bondat, més pròpia d'un capellà de poble que de titulars de comandament. Prengué una safata plena de cartes i les mostrà al conseller d'Encamp.
-Veieu? Fa dos dies que he enviat una dotzena de cartes al Síndic. Totes m'han estat retornades i sense obrir -explicà amb una barreja de melangia i de tristesa.
En acomiadar-se i abandonar Palau, el Cinto comprengué que el rellotge, que en aquell moment assenyalava migdia, corria al seu favor. La vella catedral cridava, trista, les dotze campanades de l'àngelus. La història folla d'aquell foll iniciava el seu ocàs. Era qüestió d'esperar, res més. Els interrogants que la baixada a Palau li havia produït s'esborraren en veure la mula que, farta, espolsava els tàvecs goluts, aventurers, folls.
A un quart menys cinc d'una creuaven el Cinto i la mula els porxos de la Seu d'Urgell.
—De gom a gom, Majestat. No hi cabia ni un bri d’alfals. Fins i tot les escales eren plenes de gent de totes les parròquies. Existia tensió, expectació, delit per saber si podien caldejar l’esperança de deixar enrere la pobresa.
—Com és la sala, Pere? —interrompé Borís.
El vell campanar tocava mitjanit. El menjador de l’hotel, de parets emblanquinades, mig a les fosques, suggeria una mena de cambra de dissecció de qualsevol hospital provincial: buidor, taules amb estovalles blanques, dues bombetes tuberculoses i, al bell mig, Borís, rei d’Andorra, davant una ampolla d’aiguardent que cremava. Melangiós i alhora interessat, despreocupat i ensems neguitós, com si no li hi anés res i tanmateix s’hi jugués el futur i amb ell el món sencer.
—Mireu: hi ha vint-i-quatre cadires de palla, al fons una taula gastada, amb tres cadires al darrere, un xic més luxoses, si és que aquí es pot parlar de luxe —dibuixava amb exactitud el Pere, com si ho tingués après de memòria—. A la part dreta, una campana com les de les esglésies, però més petita, i amb una llarga cadena, a l’alçada de la mà, en posició normal. Sobre la taula de la presidència dos quadres amb les fotografies esgrogueïdes del Bisbe i del Francès.
Borís li insinuà que s’assegués. Prengué un got i l’omplí d’aiguardent. Sovint invitava el Pere a beure gots d’aiguardent; això li permetia conèixer amb més profunditat els pensaments del secretari que, de vegades, amagava sota el seu tarannà muntanyenc. Li contava les xafarderies que s’escampaven per places i tavernes i el que pensaven els súbdits del seu rei. El Pere era una mena de setciències que li prestava grans serveis ja que li facilitava tota mena de dades sobre la gent del país: qui era aquest, i aquest altre, quantes quarteres de blat sembrava, quants jornals posseïa, amb qui estava emparentat... En un país on no existia premsa, era molt important comptar amb un pou de sapiència local.
—Penjats, al voltant de l’hemicicle, vint-i-quatre gambetos i vint-i-quatre tricornis —explicava satisfet el Pere, acompanyant les seves paraules amb gestos ampul·losos i extravagants—. En un bagul de cartró, embolicats amb llençols, els dos tricornis dels Síndics, guarnits amb fil d’or per marcar diferències.
»Damunt l’armari que anomenen de les sis claus, on guarden pergamins, llibres i papers que coven una història de privilegis, concessions, lluites i esgarrapades, s’hi poden contemplar velles fotografies emmarcades, i per tot arreu, papes, bisbes i presidents.