Editorial Laia (Barcelona), 1968
Des de la finestra de la cambra on treballo, aquest matí emboirinat de setembre, veig els xiprers que vas fer plantar el novembre del 1933, molt aviat farà trenta-cinc anys, llavors mesquins i ara gegants i amb un punt de decadència, i els ametllers que ja han perdut bona part de la fulla, i, una mica més avall, la casa massissa, quadrada, del 1922, amb la torre adossada que vas fer-hi bastir l'any 24 i el nou pis del 1936...
Enllà, a l'horitzó, veig encara la trinitat muntanyosa dels teus paisatges d'estiu: el Sant Llorenç de Munt, el Puig de la Creu i el Farell. La boirina, però, no em deixa veure Montserrat, a ponent; ni, a migdia, aquell retall de mar gairebé mític que tu asseguraves que es veia, els dies clars; poc més real que l'estrella dels Reis que ens pintaves en els cels de gener.
Escric això en el vell canterano on vas escriure els estius, a Plegamans, fins el 1936, quan vas traslladar el teu estudi al pis nou de la casa. Llavors vas estrenar una taula vagament renaixentista i el canterano quedà com una peça decorativa i inútil, a un pany de paret del nou estudi. Però no tan inútil: encara ara es conserven en la vella fusta les taques de pintura a l'oli, pinzellades de tots colors, la nova manera d'explicar-te que vas descobrir, per remei als teus primers dols forts, el febrer del 1936, justament el dia que feies cinquanta-sis anys.
Tinc damunt el canterano, a l'abast de la mà, els teus dietaris, els pocs retalls de premsa i l'escassa correspondència que vas conservar, munts de fotografies esgrogueïdes, i la vella carpeta on guardo les dues-centes quartilles on, dos anys abans de morir, vas intentar d'escriure els teus records, amb una lletra tremolosa i atapeïda, en un desordre i una inconnexió que fan venir ganes de plorar per la teva vellesa dolorosa.
Estic voltat de tu, doncs, aquest matí de setembre, com ho he estat sempre, del néixer fins a la teva mort, de la teva mort fins ara, des d'ara fins a la meva. Voltat de tu, esclafat sota el teu pes gloriós, en va hauria provat de viure pel meu compte; ben aviat vaig adonar-me que el meu compte era el teu, de manera que, ara, no podria escriure res de mi mateix sense parlar de tu, ni res de tu sense posar-m'hi, poc o molt, jo mateix, que encara ara rebo els afalacs de tanta gent que voldria trobar-te en mi, i que sovint haig de pagar encara les mesquines enveges que vas suscitar i que formen part de la teva herència. I, tanmateix, l'accepto, aquesta herència, tota sencera, amb allò de bo i allò de dolent; accepto aquest pes i aquesta alienació, amb amor i amb orgull.
En les poques estones de lleure, o tot rumiant el desenllaç d'una escena, el pare passejava pel bosc del costat de la caseta llogada, amb la canalla, i, a poc a poc, l'anava penetrant la dolça metzina d'una il·lusió profunda: «Ah, si podia arribar mai a fer-m'hi una casa, en aquest bosquet!», pensava. Podia? Estrictament parlant, sí. Tanmateix, la inversió seria una mica forta i deixaria escurada la caixa familiar. Ho consultà amb la mare. No s'atrevien. Hauria estat una imprudència. A més, tenint aquella caseta a lloguer, ja estaven prou bé, no?
Aquell octubre, el dia 9, es commemorà el primer aniversari de la fundació dels Pomells. Ja eren dos-cents! El dia 13 del mateix mes s'inaugurà la temporada de teatre per a infants, a «Romea», amb l'estrena de La filla del moliner...
Un bon dia, aquell mateix mes, el pare va rebre la visita del propietari de la casa llogada, que l'avisà que l'any següent no la hi podria llogar perquè pensaven instal·lar-s'hi ells. «Ens treuen de Plegamans!», dramatitzà el pare. Però per dins, saltava i ballava d'alegria. Ja tenien l'excusa, el pretext per fer el «disbarat»!
Les coses van anar de pressa. El pare inicià de seguida les gestions per comprar el bosquet de pins, i el 29 de novembre signava l'escriptura. El terreny ja era seu! [...]
I el 30 de gener del 1922 començaven les obres per la construcció de la casa.
Aquell any, 1922, va ser un any de realitzacions: la temporada teatral, iniciada l'octubre del 21, s'allargà fins el 28 de maig. Els Pomells proliferaven: el 26 de febrer se celebrava una festa, al Palau de la Música Catalana, amb motiu del quatre-cents Pomells. Per Sant Jordi, tots els Pomells de Catalunya, per subscripció popular i en homenatge al pare, li oferien la testa en bronze, retrat d'ell, realitzada per l'escultor F. de P. Carulla, que tinc davant meu, en el despatx de Barcelona, doble record, doncs, del pare i dels Pomells. L'11 de juny se celebrava a Montserrat la festa del cinc-cents Pomells: la muntanya santa va ser envaïda pels autocars carregats de nois i noies que arribaven de tot Catalunya. L'exaltació, l'entusiasme, es van encomanar a tota la premsa del país.
I, mentrestant, la casa de Plegamans pujava: una caseta relativament modesta, amb un mig soterrani i una sola planta. Estaria llesta per a aquell estiu?
El 4 de juliol la família Folch s'hi instal·lava, augmentada amb un nou membre de poc més de tres mesos: la Maria Lluïsa, sisè dels fills vivents, nascuda el 24 de març al carrer Diputació 310.
I començà l'estiueig. Un estiueig de treball, com tots els d'en Folch i Torres, durant el qual va escriure El príncep blanc, destinat al «Romea». Però un estiueig diferent: perquè ara trepitjaven un terra que era d'ells, i vivien sota un sostre que era el «de casa», d'una casa d'on no els podria treure ningú, perquè era la seva...
Mentre ell escrivia, els paletes anaven enllestint la feina que restava fer al jardí: la tanca, amb reixa, al volt de tot el terreny, amb els dos portals, el de la carretera i el del camí del Castell; el pou que calgué obrir per insuficiència del vell pou que existia originalment en el terreny... L'amant era insaciable!
L'important, però, és que aquell any de 1916 en Folch i Torres trencà de manera pública i notòria la paraula donada quinze anys endarrere, el dia 5 de febrer del 1901: volem dir que «hi tornà», que tornà a estrenar, malgrat el ferm propòsit manifestat repetidament després de l'estrena de Trista aubada, de no reincidir en les aventures teatrals.
Cal dir, en descàrrec seu, que la iniciativa no sortí d'ell. Va ser temptat, i fortament temptat.
Un bon dia el pare va rebre a l'oficina de la Societat d'Atracció de Forasters la visita del senyor Monteys, vocal de la Junta d'Espectacles del Coliseu Pompeia, llavors propietat dels pares caputxins.
El senyor Monteys, quan va anar a veure en Folch, no sabia pas què es feia. Volem dir que no podia tenir idea del que anava a desencadenar. Ni en Folch tampoc, és clar.
Objectivament parlant, el senyor Monteys anà a demanar al pare, en nom de la Junta, que escrigués per al Pompeia uns Pastorets. Fins llavors, li explicà, havien fet els d'en Pitarra, però —sempre segons l'enviat de la Junta— Els pastorets d'en Pitarra els semblaven poc edificants, i esperaven del pare que els fes una «coseta» amb dignitat. l'ensibornà amb totes les males arts. Li explicà que ja tenien el decorat, que era esplèndid, obra de l'escenògraf Salvador Alarma. Si el pare hagués estat supersticiós, aquest sol nom l'hauria induït a negar-se a col·laborar-hi. A part el toc d'avís que ja comportava el cognom de l'escenògraf, el seu nom de bateig no resultava menys sospitós. Trista aubada havia estat musicada per en Salvador Bartolí. Els pastorets que li demanaven anirien amb decorats d'un altre Salvador. Si aquest havia de salvar-lo tant com el primer!
El senyor Monteys no callava: li passarien el decorat el dia que al pare li vingués bé, i en podria prendre nota per construir l'obra de manera que, si fos possible, no calgués pintar-ne cap de nou, encara que, si calia, la Junta estava disposada a... etc., etc. [...]
Aquell Nadal —1916— s'estrenaren Els pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús d'en Folch i Torres. El pare tornà a passar totes les angúnies de l'autor novell, tot i que es tractava d'una companyia d'aficionats i d'un públic molt benèvol. Durant tota l'estrena no deixà ni un moment de témer que es produís una catàstrofe, com la d'aquell inoblidable focus vermell del final de Trista aubada. Però no es produí cap incident, i l'èxit fou total. Aquells dies nadalencs se'n van fer deu representacions, amb plens absoluts. El mateix autor hi contribuí: en les despeses del desembre del 1916 hi ha una sortida que diu: «Llotja Pastorets, 12,80 ptes.»
Potser si hagués pogut preveure amb temps aquella reflorida del teatre per a infants, iniciada aquella temporada i consolidada en la vinent, el pare no hauria pres la decisió que va prendre a la darreria d'aquell 1934: canviar de pis, per una minsa diferència de preu en el lloguer; abandonar el pis esplèndid de Diputació 337 per l'entresòl del carrer de Provença 285, fosc, massa petit per a la colla que érem, amb un tros de terrat que no en teníem ni per començar.
La decisió va ser un disgust per a la mare i les noies grans. Per als petits, i parlo especialment per mi, és clar, qualsevol canvi era ben rebut: el tràfec d'empaquetar i desempaquetar, el canvi de barri i de veïns, tot feia festa.
El trasllat es produí el dia de santa Llúcia. Aquell any el pessebre ja va ser construït a l'entresòl de Provença.
Copiem d'Els Nadals de casa —un breu article que vam escriure el 1963 per encàrrec de Manuel Pedreira, que l'imprimí en forma de christmas d'obsequi per als amics i clients d'edicions Zeus—: «El Nadal del 34, calculo, devia ser el darrer de plenitud per a nosaltres: vuit fills a casa (dos d'altres ja ens havien deixat anys enrere, de molt menuts), les dues noies grans ben promeses; jo, el petit, de vuit anys, el pare amb cinquanta-quatre anys i bona salut encara... Aquell Nadal va ser, sense saber-ho nosaltres, el comiat dels bons temps.»
El dia de Reis del 1941, doble celebració tradicional: pel balcó de Provença 285 entraven els tres Reis i ens deixaven una coseta o altra a cada sabata. Per les finestres de la casa de Plegamans entraven els lladres i s'emportaven una coseta o altra, a més a més de la sabata!
En conjunt, però, aquell any havia de ser d'alegries: el mes de març, organitzat per un grup de bibliotecàries (no t'oblidem, Maria Montserrat Martí!), començava a casa un curs de conferències sobre literatura catalana. Una manera ben digna d'ajudar el vell escriptor, que així tenia el consol de retrobar el contacte amb els joves.
El mes de juliol, els amics de Sant Hipòlit de Voltregà li estrenaven una nova comèdia per a grans, De la mateixa entranya i el convidaven a assistir-hi. No era al «Romea», ni al «Novetats», però l'afecte que voltà el pare, aquells dies, a Sant Hipòlit, tenia més valor que tot el que podia entrar per una taquilla barcelonina. L'exemple de Sant Hipòlit no era pas únic: de molts indrets de Catalunya arribaven invitacions d'aquella mena, i el pare retrobava en aquelles anades als nostres pobles i ciutats com un ressò dels vells bons temps.
El dia de Reis del 1941, doble celebració tradicional: pel balcó de Provença 285 entraven els tres Reis i ens deixaven una coseta o altra a cada sabata. Per les finestres de la casa de Plegamans entraven els lladres i s'emportaven una coseta o altra, a més a més de la sabata!
En conjunt, però, aquell any havia de ser d'alegries: el mes de març, organitzat per un grup de bibliotecàries (no t'oblidem, Maria Montserrat Martí!), començava a casa un curs de conferències sobre literatura catalana. Una manera ben digna d'ajudar el vell escriptor, que així tenia el consol de retrobar el contacte amb els joves.
El mes de juliol, els amics de Sant Hipòlit de Voltregà li estrenaven una nova comèdia per a grans, De la mateixa entranya i el convidaven a assistir-hi. No era al «Romea», ni al «Novetats», però l'afecte que voltà el pare, aquells dies, a Sant Hipòlit, tenia més valor que tot el que podia entrar per una taquilla barcelonina. L'exemple de Sant Hipòlit no era pas únic: de molts indrets de Catalunya arribaven invitacions d'aquella mena, i el pare retrobava en aquelles anades als nostres pobles i ciutats com un ressò dels vells bons temps.