Acontravent Editors - 2010 - Barcelona
Les troballes més interessants del Clos de la Torre, a Badalona, cada una en el seu aspecte, són el portal d'entrada al recinte murallat de la Bètulo romana. I els pesos de teler. A banda, naturalment, l'estatueta grega de marbre, que és una delícia d'escultura, i per tant una troballa d'un valor artístic considerable, i la Tabula, d'un valor històric evident. Ho són perquè tant l'una com l'altra confirmen, gairebé d'una manera decisiva, l'existència d'una antiga ciutat, soterrada sota la població moderna.
Jo sóc badaloní. El fet d'ésser-ho, però, no voldria dir gran cosa, si no fos que en el cas que motiva aquest article, que són les troballes del Clos, hi ha, per la meva banda, barrejada una mica de satisfacció, o si voleu d'amor propi, per tal com sempre he estat convençut que sota la Badalona d'ara n'hi havia hagut una altra que en el seu temps havia estat també una ciutat important.
En què es fonamentava la meva convicció? En cap fet concret —jo no sóc un tècnic del ram de l'arqueologia, ni tan solament un aficionat, sinó un modest espectador—, en una mena de sentiment difús, conseqüència d'haver llegit la monografia de Mossèn Gaietà Soler; d'haver tingut unes quantes converses de taula de cafè, amb un mestre d'obres del país que va ésser republicà nacionalista una temporada i que ara crec que s'ha fet radical, i amb uns obrers de la brigada municipal que treballaven en la urbanització del carrer del Temple, que és el carrer que va fins al peu de l'església i que està situat al costat del Clos, a mà esquerra; i d'una visita que vaig fer, fa anys, al terreny i la casa del marquès de Barberà, que és el propietari del Clos, arran de la qual vaig tenir ocasió de contemplar el mosaic romà que el marquès ha col·locat al menjador de la seva propietat, i de veure després sortir d'un recó de marge, sota mateix d'un lledoner, mentre els pagesos regaven, la continuació d'aquell mosaic.
M'acompanyava un dels fills del masover:
—Noi —li vaig dir—, això em sembla que és molt important.
—A mi també m'ho sembla. Però has de saber que per aquí a prop, en algunes cases de les que hi ha al darrera de l'església, també hi ha coses per l'estil.
Aleshores encara a ningú no se li havia acudit gratar la terra del Clos, ni ningú no s'hauria pogut imaginar que una mica més avall, a cosa d'uns trenta metres del lloc on teníem aquesta conversa, que és allà on s'efectuen les excavacions esdevingudes famoses, sota del que era aleshores un terreny sembrat, hi jeien les muralles que encerclaven una altra Badalona i una carretera, que venia de França, travessava el casc de la població i se n'anava, probablement, cap a Tarragona.
Com jo, ho creien també altres badalonins. Qui més qui menys, també havien sentit explicar que en ésser construït el convent de les monges franciscanes i urbanitzat el carrer del Temple, havien estat trobades coses antigues, de pedra, i moltes monedes.
Anaven a fer un dia de camp. Alternaven la costellada amb l'excursionisme. Baixaven del tren a Ocata, pujaven a peu a Teià, on esmorzaven i després d'esmorzar reprenien el camí fins a l'ermita de Sant Mateu. Després de dinar, baixaven pel dret a Vallromanes, a cercar el redós d'una font, per exemple, la de Sant Josep. Mestre Fabra, en comptes d'un professor encarcarat, era un company més, i gairebé sempre el més alegre, el més faceciós de tots. Així com a classe encarrilava les passes, encara vacil·lants, de les seves alumnes per tal d'afermar-les pel camí del coneixement, anant-hi d'excursió portava, amb el mateixos drets que a l'aula, la direcció de la facècia. A banda la pedagogia, tenia més importància aleshores la contemplació del paisatge, el recitament de les anècdotes o les incidències de l'excursió.
A la tarda tornaven per la carretera de Sant Fost, fins a La Conreria, i per la de La Conreria feien cap a Badalona.
Al vespre, Mestre Fabra venia al cafè, rejovenit, els ulls brillants, un brot de farigola o de romaní perfumat a la boca, i ens ho explicava...
Pompeu Fabra és un fumador aferrissat. Fuma de tot: des de la "paquetilla", farcida de troncs, fins al tabac exòtic més ben elaborat i més fi. No té manies de cap mena, amb el tabac. L'essencial és fer fum, amb la pipa o amb la cigarreta vulgar a la boca. I en fa tant com pot. No us estranyéssiu pas si el vèieu xarrupar amb golafreria un caliquenyo dels més reconsagrats; d'aquells que hom ha de travessar prèviament de cap a cap amb un escuradents, per tal d'amansir-lo i poder-lo fer tirar una mica. Pompeu Fabra, com diu Domènec Guansé, es passa el dia fent fum.
Va començar a fumar seguit pels volt dels vint-i-set anys. Abans només fumava en moments excepcionals, o bé si algú el convidava. El mestre Enric Morera fou el que va iniciar-lo en les delícies de fumar amb pipa. El vici de fumar caliquenyos li encomanà un company de viatge, quan Pompeu Fabra anava i venia cada dia de Badalona a Barcelona o a l'inrevés, en tramvia. Ignasi Iglésies acabà de decidir-lo en fer-li l'elogi entusiasta del caliquenyo que li havia donat aquell company de viatge.
També fuma "toscanos". Joaquim Ruyra li donà el primer. Roig i Raventós n'hi donà i n'hi ha donat molts altres. I ara com més recargolats i més forts són, més de gust se'ls fuma.
També és molt llaminer. Menja molts bombons. Mai no li han fet mal. Els seus deixebles, amb els quals li agrada molt de conviure, n'hi omplen les butxaques. S'ho fan venir bé i els hi donen el dia que s'escau una festivitat qualsevol.
Pompeu Fabra, en anar-se'n a viure a Badalona, s'instal·là en una casa situada a la carretera, feia cantonada a la Riera d'en Matamoros, propietat d'un senyor anomenat Balluga, que era un home inefable i el qual, al "Centre Badaloní", que era aleshores el casino dels senyors d'aquella ciutat, no hi havia pogut prendre cafè mai. El conserge de la casa —en Sibina—, que li devia tenir mania, li servia, sistemàticament, una gasosa en lloc del cafè que ell demanava. I mai, tampoc, ell no va gosar de refusar-la-hi.
Tenia la casa plena de gats. El pati donava a la riera. Era llarg, i el separava de la riera una paret encimentada. Al migdia hi batia damunt el sol de ple. Doncs bé; arrenglerats, els vianants hi veien, tots els dies, una rastellera interminable de gats que prenien el sol, amb un ull tancat, i que remenaven la cua quan sentien trepig, dalt d'aquella paret.
D'aquella casa en sortiren un seguit de vocabularis i de manuals; hi foren redactades les Converses filològiques que es publicaren a "La Publicitat", i Fabra va bastir-hi una part, bastant important, de la seva obra de filòleg.
Els vespres, fins ben entrada la nit, s'instal·lava al despatx. Donava al carrer, i els porticons de la finestra sempre eren oberts. Els vianants tocatardans, en passar pel davant de casa seva, el veien com escrivia, voltat de diccionaris, amb un plec atapeït de quartilles al davant i voltat de fum. Els vespres d'hivern s'embolicava el coll amb una bufanda.
Encara, aleshores, es trobava lluny de la coronació; havia arribat, només, a mig camí de la ruta empresa, i no havia ultrapassat, ni de bon tros, la zona aspra de la lluita.
A l'estiu, traslladava la casa a la platja. Mes enllà dels banys, a la banda de Montgat, instal·lava la seva barraca. Davant la porta, protegida per una vela que hi donava ombra, s'hi formava una tertúlia animada de banyistes. A l'estiu, l'idioma quedava un xic de recó. La platja és llaminera. El plongeon, la braça de pit i el patí refresquen la pell i donen elasticitat al muscle; àdhuc refresquen l'esperit. D'un tros lluny ens animava, lleu, una alenada perfumada de mel de la seva pipa.
I nosaltres, els badalonins, l'hem vist i el veiem sempre així, Mestre Fabra. O bé, voltat de banyistes joves, i ell mateix amb el clàssic maillot, la pipa a la boca, els peus a l'aigua i emmarcat dins el quadre verdós i negre del turó de Montgat, o bé a la Rambla, enquadrat de palmeres amb un fons de barques. A una banda, el monument, que sembla de pedra tosca, d'En Roca i Pi, i la ratlla prima dels pals de telègraf, a l'altra; i també amb la pipa a la boca.
Per a nosaltres, badalonins, aquests és el Fabra nostre. Mestre, naturalment; però també badaloní i, a més, amic estimat. Al primer l'admirem i el respectem tant, si no més, com pugui arribar a admirar-lo cap altre català. Però a aquest altre, que és més nostre, l'estimem. I això per damunt de tot. A la corona de llorer, doncs, que un dia li oferiren tots els catalans, avui els badalonins hi afegim la nostra, que és feta d'amistat i d'estimació.
L'estiueig a Barcelona. Diumenge a l'escullera (Fragment)
Hora, de sis a set. Tots els blocs, totes les roques, el passeig de dalt i la vorera de baix són plens de gent. Els de baix, o pesquen o s’atipen. Els de la vorera de baix, o mengen o festegen. Els del passeig de dalt es dediquen a la contemplació. De mica en mica el cel es va enfosquint i cap a la banda del moll i de la Barceloneta s’encenen els llums. Una filera interminable de canyes, arrenglerades, fa la sentinella a la punta dels blocs. El formigueig de gent va espesseint-se a mida que es fa fosc. Els pescadors, però, segueixen pescant, tirant el fil a l’aigua, o aguantant la canya, impàvids. Una passejada per aquells llocs, i en aquella hora, resulta cu-riosa. Aquí hi ha tota una família; l’home, la dona i les criatures que pesquen. Allà, damunt d’uns caixons de fusta, sostinguts per uns muntants, també de fusta, que s’aguanten damunt del bloc per mitjà d’una capa de ciment, sosté les anques un pescador abstret. De caixons d’aquests n’hi ha, a les puntes de les pedres, una rastellera inacabable. Damunt un altre bloc hom ha col·locat un seient de fusta, pintat de blau, fermat amb ciment i rajoles. En un altre, hom ha construït una escala de maó per a pujar-hi, i a dalt del bloc ha posat un rètol que diu: Interceptado el paso. Mes enllà, entre les pedres i la paret del passeig, hi ha un toldo de sacs, i a sota una família, voltada de maletes, de baguls, d’estris de pescar, i un gat domèstic ajagut damunt d’una pila de roba. Sembla que hi visquin. D’aquella estesa de cassoles i de fiambreres que hi ha per da-munt de les pedres, en munta enlaire la ferum de la carn amb tomàtec, barrejada amb l’olor de bacallà fregit. A la vorera del passeig els venedors de gasoses i cerveses, de cacauets, us avisen amb veu enrogallada que podeu fer beguda. Una boira, prima, us amara les robes d’humitat. I amb la boira va baixant el teló de la foscor del vespre. Dalt de Montjuic parpellegen els llums. Tot caminant, a poc a poc, us trobeu a la punta de l’Escullera, davant d’una finestreta. Es l’hora de tornar a ciutat. Allargueu els cèntims, us donen un tiquet i baixeu les escales que us porten a la gaviota. Un cec que fa grinyolar un acordió enorme us barra el pas. Des d’una barca hom us ofereix peix a dos rals i a pesseta, segons el tamany. Munteu a la gaviota, aquesta fa sonar el corn, i comença a ca-minar en direcció a l’estació marítima. Sorteja les muscleres i els vaixells, i tot d’una us trobeu davant del monument a Colom. La ciutat és voltada d’una foscor clapada de llum. En l’aigua untuosa del moll parpellegen vacil·lants les llums verdes, vermelles, blaves i grogues; les llums de tots colors dels vaixells ancorats, que ballen una dansa confusa i estrafolària sobre l’aigua. Quan, després de pujar l’escala, sou a peu pla, heu de passar pel mig d’una multitud atapeïda de gent endiumenjada, pel costat dels fotògrafs ambulants i pel mig dels grups compactes que escolten als xarlatans. Sentiu baf de carn humana. Aquell perfum de salabror marina, tanmateix agradable, que dúieu enganxada a la punta del nas, s’esvaeix. Ja som a ciutat. La Rambla de Santa Mònica us aclapara. I tanmateix, d’aquella passejada per l’Escullera, de la contemplació d’aquells homes, empeltats de pescador i de filòsof, d’aquelles famílies atipant-se, a penes si en queda res al nostre record. Tot ho ha engolit, ho ha esborrat la ciutat amb el seu tragí, amb la seva pressa, amb el seu moviment i la seva vida trepidants.