Columna Edicions - 1993 - Barcelona
Assetjades les vores del riu la imatge es fixa.
L'àcid zumzeig dels mosquits irrita encara.
Els tamarius cobreixen, fragilitat rosada,
amors naixents. Mai més beurem d'aquelles deus tan clares,
ni calmarem les aigües, talment déus,
amb unes gotes d'oli, ni amb sal pescarem el nacre allargassat,
bivalve. L'impossible futur i la distància
enlluernen el camí del retorn.
El mar era silent i solitari.
Entre els dits, sense so, l'arena
afinava, desolat, un paisatge nu.
Emmudia l'espasme, allargassat fibló,
extrem gemec surant sobre les més lentes frígoles.
El dofí ert sobre la platja adversa
arrasada pel vent, desertada certesa
d'una ficció d'imatges efímeres.
Fragmentada la mar s'arrissa
en canviants reflexos sense veus.
Iridiscents partícules d'un espill esquinçat,
navegada llum al fons de la retina.
Un temps tan desertat, el meu, i encara hem fet records.
En penúltim esforç, enterbolit el vers,
he endreçat les claus, ombrejant llenguatge
del jo que no sóc.