Editorial Selecta - 1960 - Barcelona
El dia que morí Soler fou com si entremig nostre s'hagués apagat una llum molt viva. Ell era un dels homes amb més sentit de la Nostra generació, un gran comprenedor de l'esperit dels nostres temps, tant pel que fa al fons perenne d'humanitat com en la seva especialitat d'època, en el seu moment d'evolució.
La reacció espiritualista que ha succeït al corrent del naturalisme positivista, trobà en ple creixement l'ànima de Josep Soler i se la féu seva. És a dir, ja era seva; perquè ben pocs n'hi ha que siguin tan homes del seu temps com el nostre amic n'era per la fermesa de la seva orientació envers un misteriós però immutable pol de l'esperit, pel seu gairebé místic sentiment de la Naturalesa, pel seu concepte moral de la vida, consistent en una certa bondat lliure i forta deslligada de tota imposició i de tota convenció, per la seva meravellosa penetració en les entranyes de les coses i la seva impressionabilitat a les suggestions de tot allò etern que en brota.
L'esplendor de tot això es transparentava en les seves converses, de valor inapreciable, i en les quals, no pas per la informació, però sí per la força incontrolable, ell era el mestre i nosaltres, els seus amics, deixebles encantats; nosaltres divagàvem i ell ens formava: ell ens formava, i les nostres ànimes sentien el plaer de la formació segura en els motlles eterns... que no són pas motlles.