Edicions 62 - 1986 - Barcelona
I
No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra. Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la "Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. Tu, altra vegada, Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-solta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens ! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrere, plego.
IV
Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. [...]
La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l'església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama. [...]
I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.
-Aquest noi arribarà lluny -assegurava l'apotecari. El pare ho acceptava.
-El que ha de ser és bon minyó -desitjà la mare-. Mentre totes aquestes coses no se li muntin al cap!
Tots protestaven contra aquesta possibilitat. Amb la memòria que el noiet tenia! El pare, somrient, matisava.
-Home, no tot memòria, tampoc. I una mica de talent, val a dir-ho.
-I tant, també! -concedien els tertulians. Enllestit aquest registre, el metge encetà el tema, aleshores a Konilòsia inusitat i candent, de Proust.
-Oh, Proust, Proust! -ponderava, els ulls en blanc, amb èxtasi.
-Oh, Proust, Proust! -exultaven, solidaris, els altres contertulians.
-No sé res d'aquest senyor -confessà, perplex i can-dorós, el pare-. I tu, noi? -li demanà.
-Jo tampoc -va dir, envermellint, el noi.
-Nen! -reptà, indignat, el progenitor.
-No sou just -apaivagà el metge-. És massa jove per llegir Proust.
-És massa jove per llegir Proust -confirmà l'apotecari-. Jo, a la seva edat, encara no l'havia llegit.
Corria, a les acaballes, la tercera dècada d'aquest segle. L'apotecari tenia setanta-tres anys. El fenomen, quinze. Alguns acudits bé s'han d'explicar, a estones.
-Ah, em pensava! -es tranquil·litzà el pare.
-El meu fill -gemegà la mare-. I voldries que s'hagués empassat aquests llibrots? Perquè se'm perdi.
-Bé -tallà el pare-. Digui'm alguna cosa d'aquest Proust, doctor. Què era?
-Novel·lista -va aclarir, amb alguna honesta vacil·lació, el metge.
-Sabia aquest detall -va dir, amb un filet de veu, el fill erudit.
-Ah, sabies això? -s'escridassà, content, el pare-. Que consti, senyors, que el noi sabia aquest detall. Si resultarà que en sap a grapats! Aboca'ls.
-No sé res més, papà -assegurà el noi.
-Pobre de tu si t'has engolit aquestes porqueries -amonestà la mare.
-Prou, dona -ordenava el marit-. Bé, parli'ns de Proust una estona, doctor. Per arrodonir el concepte que en té el noi -demanava al metge.
-Doncs sí, un novel·lista -començà, embarbussat i ennuegant-se, el facultatiu-. Un gran creador literari, quasi incomparable. I un agut analitzador psicològic. Oh, Proust, Proust!
-Ho brodava -comentà el pare-. Em situo.
-Una mena de modern Voltaire -especificava, procurant d'endevinar-ho, l'apotecari.
-Ha, ha, ha! -reien tots, molt còmplices. I s'arrapaven a l'esment diabòlic.
-Ja hauran dit alguna indecència -deplorava la senyora-. Nen, Tianet, vés-te'n al llit de seguida. A més, demà tens comèdia al jardí dels cinc arbres i has de descansar.
-Ja hi vaig, mamà -deia a contracor l'atracció domèstica-. També sabia aquests detalls -avisava l'adolescent a cau d'orella del pare.
-Ets ben modest. Per què t'ho callaves? -el renyà l'embadocada paternitat.
-Perquè el doctor n'és un especialista -va dir, prudent, el noi.
-Ets ben modest -l'acaronava el pare-. Però no et tolero timideses, això no. En Tianet coneixia aquestes particularitats -participava als íntims circumstancials.
-Ah! -s'embadalien, ambigus, tots els del cercle.
-Bona nit -bescanviaven, apagada l'exclamació, el noi i els contertulians. El fill sortia.
-I què representaran demà, al jardí dels cinc arbres? -s'interessava el metge.
-Una improvisació de Salom sobre una reina de la Bíblia -informava el pare-. El noi hi cantussa uns noms que ningú més que ell no pot aprendre. Aquest Salom -va afegir- serà un savi, no m'hi enfundo, però no me'n fio.