Editorial Moll - 1985 - Palma
Era un gloriós diumenge de sol del mes de gener. Anna i els seus pares havien anat a missa de dotze a la Seu. A la sortida de la missa van despedir el cotxe, l'aire tebi i la dolça escalforeta del sol d'aquelles calmes de gener convidaven a fer una passejada abans d'anar a dinar. Lentament i assaborint amb delectança tota la glòria d'aquell dia, baixaren les escales de la murada; el cel era blau i el mar quiet semblava un altre cel, les gavines volaven majestuoses; a vegades alguna d'elles es mantenia immòbil en l'espai, com si estigués penjada a un fil, per a baixar després, ràpidament, fins a frec d'aigua on feia volar uns quants esquitxos, arrugant la superfície del mar, i es tornava a alçar, després, amb un peix al bec. Un quants pescadors de canya temptaven les llisses, prop de la desembocadura de les clavegueres i els triangles blancs de les veles dels snipes corrien, o millor dit lliscaven, per damunt el blau gris de l'aigua. El sol daurava les pedres de la Seu i feia agradós el passeig. Una vegada més les calmes de gener feien, d'aquella quinzena, la millor temporada de l'any.
Aquell dia, per variar, la disputa entre don Xim i donya Beatriu girava, també, al voltant d'Isabel. La filla havia estat invitada a passar uns dies a l'Arenal, a casa de Mercè Riera. El pare deia que no, que ningú amb tres corones d'or damunt camp de gules anava a passar l'estiu a l'Arenal. En canvi la mare trobava que hi anava alguna família que, si bé no tenia tres corones d'or sobre camp de gules, podia posar un tres seguit de sis zeros damunt un xec sense esgotar un compte corrent.
Eren les nou del vespre í el matrimoni, segut prop del balcó a la saleta, obert per donar pas al poc oratge d'aquell dia, i tot esperant que Isabel tornés del cinema per sopar, discutia la qüestió. Donya Beatriu argumentava:
—Endemés, a Isabel li fa il·lusió. Fes-te comptes que a l'Arenal, segons diu Mercè, estan organitzant, com cada any, una festa a benefici de les monges del poble i compten amb Isabel perquè reciti alguna cosa. Serà un número del programa.
—No m'agrada que la meva filla sigui un número, —replicà don Xim.— Endemés, ja t'ho he dit, l'Arenal no ha estat mai la tirada de la gent del nostre braç.
—Amb això tens raó, Xim, la gent del nostre braç, almenys la majoria, no va a l'Arenal ni a cap altre lloc avui en dia. I creu-me, hem de mirar que Isabel tingui oportunitats... [...]
La quinzena que Isabel passà a l'Arenal després de la festa va passar com una exhalació, almenys això li semblava a Lluís. La platja, el mar i els pins havien estat testimoni del seu amor i Isabel li corresponia. A vegades ell pensava que una mica fredament, però devia ser qüestió de caràcter. [...]
Mentrestant Isabel, seguda en la butaca traquetejant de l'autocar, veia com desfilava la platja on ella havia passat tan belles hores. L'oratjol, que venia del mar, entrava per la finestreta del cotxe, li acariciava els cabells i li duia a la boca el regust d'algues pressentit una quinzena abans. El regust de l'amor li venia, en canvi, de dins ella mateixa. És clar que no era el seu primer flirt, però aquest sabia ella que el podria dur al port del matrimoni. No estimava, però se sentia estimada, que era, potser, millor encara.
Arribaven a Can Pastilla i l'autocar virava a la dreta deixant el mar, que no retrobaria fins a l'entrada a Ciutat. Isabel va tancar els ulls i recolzà el cap en el respatller de la butaca i, per la seva imaginació, seguí desfilant la platja de l'Arenal i els quinze dies escolats. Compliria la seva paraula en Lluís? Ella n'estava segura.