Denes (Paiporta), 2004
Callosa d'En Sarrià és un poble bru, amb crosta, damunt d'una foia verda, com si fos una mata immensa de carabasser madur, que penja en la penya el munt de fruita carnosa.
Callosa ha triat les millors terres, amb un bon pressentiment. N'era lluny; i sense bellugar-se veu els altres que hi reboten, perquè han anat obrint-se els camins dels indrets més tancats: camí de la Vall de Guadalest i de la serralada de Tàrbena. Callosa, enmig. Posa la seua plaça com una falda estesa per a arreplegar el mercat de molts llogarets. Posa també la fita entre el clima mediterrani i l'interior. Fins Callosa puja des de les platges el fullatge tendre i fàcil dels horts; després, l'esforç de cada bancal murat de roca viva.
Calvari barroc de xiprers negres. Volteig de campanes a la redona dels cims. Carrers amb marquesines de canyissos. Festes i cases velles. L'Ajuntament amb porxades de calç. A l'ombra, un banc amb els mateixos vellets de sempre, que miren la llunyania des de la volta de les seues gaiates.
A Callosa, i als pobles que en vénen darrere, resten soleiats i formosors de senyoriu i art. I aquest baró britànic no descansarà escorcollant-les, remenant-les, palpant-les, dessucant-les. Els artistes deixen intactes les belleses per als altres artistes. Però els savis, els savis oficials, són els pitjors marits de les estojades belleses. Cerquen la donzellesa i el dot del passat, i ja el passat és una esposa eixuta de laiques virtuts.
Sigüenza, sense ser erudit ni desitjar-ho, sentia una rancor gelosa. Sempre preguntava per l'estranger. I sempre li deien:
-Allí segueix!
Allí seguia! De manera que no se li assaciava la seua voracitat? Si a Benidorn i a altres pobles una manobreria flamant deixà per a sempre el mot «xalet» amb la «t» comprimida, a hores d'ara el cavaller britànic deu haver esbarriat per carrerons i sendes, vocables doctes i esportius. I no pogué resistir el seu sobresalt, i s'encaminà a Callosa. Tot sol per la carretera, anava tallant el bull de les cigales. Va arribar-hi en la xafogor del migjorn.
Al portal d'un hostalet, a l'ombra d'una volada, dormia un home, amb les mans penjant pels genolls i els peus eixint-se-li'n de les espardenyes. A voltes, alçava les parpelles per mirar les teranyines de les reixes dels pessebres. Hagué de despertar-lo l'amo de l'hostalet, i ell obria els ulls grisos de xiquet, li somreia mossegant una paraula valenciana i una altra volta cabotejava entre mosques de migdiada.
I va veure Sigüenza, que, davall la pell de badana de sol i de rosades de l'home adormit, jeia el docte cavaller anglès...
País Valencià! El País Valencià era més poderós que la saviesa britànica...
...El senyor Torres Ordunya és, topogràficament, el senyor dels senyors. Als penyals i runars del Castell de Guadalest té encara sa casa. Les tàpies del corral són de merlets, i s'hi solegen els seus mastins, blancs com dos óssos polars. Per arribar al portal, cal sumir-se per la cripta d'un túnel.
Ordunya, senyor del paisatge. Ordunya l'estima i el guarda, segons ha estat sempre; segons l'ha vist i caminat tota la vida. Aqueixa Vall de Guadalest seua, pastorívola, fruitera, trencada i espenyada entre les serres d'Aitana i Serrella, ha de romandre dins la seua innocència agrícola, dins la seua clausura geològica. No consentirà el senyor que porten carreteres, les carreteres que obren i aplanen les curiositats democràtiques. Més vol la vilania de l'arrier que l'elegància de dril del turista; la cobla d'hostal que l'orfeó de berenar de forasters abillats. Des de la seua roca, el senyor passa el seu rosari i albira els qui vénen de la Marina. Els caminants, les rècules, els ramats van creixent per les senderoles, entre els pinars d'una negror grossa i antiga, en la llum jovial de la vinya, que s'expansiona de llenca en llenca, als verds tendres de les hortes íntimes, sorolloses de les fonts que es rompen per les rieres...
...El senyor Thous, el senyor Torres Ordunya, ja difunts. L'heretat on estigué Milà, ja derrocada; les seues mestresses, tan fadrines i galanes, es tornaren velletes que van a jornal...
Què es feren les dames,
les seues toaletes, els seus vestits,
els seus colors?
Guadalest. La gent de la vall es posaven la roba dels diumenges, es llevaven el turó del capell, baixaven la veu i el cap xollat quan venien a Guadalest. Una pujada per la vora d'un jardí escalonat. Les roses, els gesmins, els nards, sense ningú. Unes palmeres que han crescut al claustre de garrotxa, i el fons de dos blaus: blau celest i blau de Mediterrani, un Mediterrani d'urna de consola dels senyors de Guadalest. Túnel amb portes clavadisses i pedrís de calç. Damunt, un balcó cavat. Galeries que corren per roques verticals, on s'espenjollen els cactus, els garrofers. Torres-Orduña mirava des d'allí les llegües i els segles del seu heretatge. Massissos tombats, volums de pedra vermella, morada, platejant, oberts pels terratrèmols.
Així quedà Guadalest esculpit en penyals fonamentals d'un rang de paisatge i de llinatge. El casalici sobre penyalar de ferro. Les seues finestres més grans es tornen menudes i estremides d'altitud. S'espenya el silenci en un torrent d'anys, es perd el sol entre les ortigues, i cau la lluna com una suor que es gela entre els enderrocs ossuts. Dalt, tot sol, en un prisma de pedra foguera, el campanar amb esquellots que s'agafen de les mans obertes. A l'altra banda de la casa, l'església, que respira olor de xiprer. És el calvari del poble, serrat i clavat en cancells, reclinatoris, pilars, calaixeres de sagristia; i dins d'aqueix baf de resines de xiprers, l'Assumpció, morta al seu llit de robes de núvia, amb el cabell negre i glacial estès pels muscles, espera la glòria de l'aire de la processó del 15 d'agost. Una placeta de caseriu descalç en la roca. Les portes, amb gelosies d'estreles de joncs. El capítol, amb portal d'escaleta i cobertís, i a la sala, el venerable retaule de la mort de la Mare de Déu, amb els nimbus dels apòstols rosegats pel tir al blanc dels pedrenyals. Entre dos murs, la biga del cep de les execucions -encara que és possible que només siga el travesser del canaló d'un aljub-. Però la Història, per als historiadors. Davant, la convulsió ja estàtica del roquerar etern, la vall fonda, fresca i cremada de colors; la inquietud de la sensibilitat d'ara en la creació sempre inèdita per a cada home.
Matí de juny alt, gran, precís fins en els confins. Sigüenza, al davant. Podria anar girant-se, mirant-lo tot. Però s'imposa la penitència de beure'l a glopets, de disciplinar-ne la contemplació.
Ara restarà cara a cara del poblet, encara que els horitzons el criden amb un crit infinit de silenci per fer que els seus ulls botegen i es rebolquen en les seues delícies.
El corprèn la joia de tenir de veritat aquell poble en què pensem sempre quan contem un conte. «Això va anar i era... un poble... ». I per l'esguard dels menuts va passant quietament aquell poble. És la troballa de la nostra paraula feta realitat. Joia de la revelació i de la pronunciació de la paraula «poble»; només, que, aquest és més bru i més vell. Allò que Sigüenza imaginava o recordava com a blancor seua, és claredat que no li pertany.
Tot el caseriu s'arrecessa per un pujol, i munta triangularment. Les conques de les finestreues i de les golfes, els llavis dels finestrons, totes les cases, es fixen en Sigüenza, i li pregunten atònites, escorcolladores, adormint-se; i les que tenen l'ombra en un racó de la cella de la llinda, el miren de reüll. Algunes es belluguen sense front perquè de seguida els baixa la visera parda de la teulada; d'altres tenen la calba ossuda i ascètica del mur que prossegueix. Al capdamunt, la parròquia, de panys de paret llisos, i, enmig, el campanar, amb una faç cremada pel sol i l'altra a l'obac; una campaneta a cada costat del nas que fa el cantó; dalt, la cupuleta, amb les gracioses anses dels contraforts petitons, com un cànter daurat; el fullatge del penell s'embeu i es submergeix en la blavor.
Al portalet, els xicons del poble demanen que òbriguen. Gasparo s'enutja. Un llaurador intercedeix. És sempre tancat, el cementeri. Avui no hi ha escola, i hi ha un soterrar. És un goig i una ansietat que no poden resistir els xics. Per fi, els obre, i passen a bots, atropellant-se, com si eixís una llocada a picar en un llibrell de segó.
Tornen els corbs, tan prop, que se'ls veu el pap gros d'aliment bla i dolç, de vells; i a la carena dels murs, es netegen el bec, greixinós del granelló vermell i pastós de les figues flors.
Els sagals corren acantalejant-los des de les tombes. I Maniuel segueix fermentant sota el sol i el campaneig gloriós de Sant Pere i Sant Pau.
Una mata de passioneres puja penjant pel nínxol on han de sepultar Maniuel. A cada flor hi ha una abella que glateix grossa, omplint-se de suc dels claus del Senyor. Gasparo Torralba trenca amb l'aixadella la crosta de guix i rajoles, i trau entre els fullatges un taüt estret, blanc i espentolat. De seguida el rodegen els xicons per guaitar-ne pels badalls.
-És Lluïset, és Lluïset!
-Sí que és Lluïset -diu Gasparo-. Lluïset, nét del difunt, era escolà de la parròquia. Un carro de fem li esclafà un genoll. La cria va penar molt per a morir. S'enrotllava, i se li quedà la cama inflada i horrorosa, com una pota de bou vell.
Els xicons l'atenien devorant el taüt amb els ulls. I Sigüenza l'obre.
Hi ha Lluïset amb la seua sotaneta podrida i sobrepellís que sembla de retalls de paper; un peu, el de la cama intacta, li ha caigut sencer en un racó, i l'altre segueix quallat en la pota deforme de bèstia.
Encara cal baixar un altre taüt escorxat, molt gran.
-Ací hi ha la sogra de Maniuel -diu Gasparo Torralba-. Va morir de noranta-set anys.
Els xics botegen de goig per la golosia de mirar.
És una vella corpulenta; tota, fins la mortalla i les mitges plegades, són de terra cuita. Li penja en el si una bosseua tesa. Gasparo li la pren, i li hi descobreix un gripau sec, llis, de manetes finament miniades.
-Açò ho posaven com a remei dels encanteris. -I ho desfà entre les seues ungles femelles. De sobte, es regira, i tira els xicons de l'hort, i barra la porta.
Rient de l'esglai que els causà, s'aplega a la desenterrada, i comença a toquejar-la amb el polze reblat, des dels muscles a la calavera, que encara té en l'os la ganyota de l'agonia.
Entren al nínxol la caixa de Lluïset; damunt, la de l'avi; i han d'aüssar, al capdamunt, el taüt de la vella. Però Gasparo amida amb el llegó el cadàver. Ni destapat ha de cabre. Li sobra la calavera, i li l'esqueixa tot i emportant-se un rastre de salerets de cartó, i l'envia rodolant al fons de la sepultura.
A fumar, vora la morta escapçada, que no sembla una morta. Les vores del coll esqueixat s'omplen de sol i de ventijol. El que menys se li acut a Sigüenza és dir el que tots hem dit alguna volta: «No som res!». Perquè allò era quelcom precisament que no es relacionava ni amb la nostra carn ni amb el no-res. Carn i no-res que ens fan prorrompre en exclamacions ascètiques, «no som res, no som res», pensant-ho, quasi sempre, quan no ho creem de veres.
I Sigüenza s'alçà i tragué el cap per damunt de la tàpia. Les muntanyes despullen avui gloriosament la seua forma; forma pensada de l'escultura del paisatge. La mar remota és de pedra blava, i enmig, immòbil, amb les ales rectes, ardeix tota blanca l'anunciació d'un falutx. Dins l'hort sona un soroll fosc, decrèpit; després, colps frescs, jovials, de verema. És que Gasparo i els llauradors arrosseguen el taüt de la vella i l'afonen a colps de peu en el nínxol. Es dobla una mica el cadàver contra la volteta. Des d'un racó, la calavera es mirava tot el seu cos, i així per a sempre, perquè el nínxol ja és ple a caramull. I el tanquen. Migjorn. Resten tots dos sols Gasparo i Sigüenza. Plenitud de juny S'infla la vall respirant, i Sigüenza rep l'olor i el tacte de la calma dels arbres calents. Campanes de Sant Pere. Anys i anys pujarien els campaneigs de les festes, gitant-se quietets entre les creus.
Sigüenza corre partint un ventijol avellutat d'humitat. No és enjorn; és que el dia no pot créixer perquè pega en el trespol d'una nuvolada fosca. Darrere les serres, rutla la tronada mansament, amb cércols de núvols inflats, cotonosos, que, lluny s'esfilagarsen en pluja perpendicular i blava.
Una llarga blancor puja per tot el tall ple de mosses de la carena de Bèrnia.
Bèrnia és un galió tombat, amb la quilla trencada a martell; i entre les esquerdes i badats d'aqueixa quilla de pedra de foc, es carda i es descrina la boira; va caent-hi torrencial, tota escuma, i al vessant es parteix formant anyells molt grassos que caminen davallant i muntant, aprofitant-se de la solitud de la muntanya. La solitud de sempre es significa, es qualla avui en un color morat. Bèrnia apareix sense trets, sense denominació vegetal per als ulls. La seua plana de guaretons, d'hortes tendres, de pineda jove; els regalls, les garrigues dels aiguavessants... tot és immòbil, empastat del mateix color; tota la serralada és llisa, únicament morada.
Encara baixa més la nuvolada. Tot el paisatge es clou en un mateix reclot i en un mateix silenci. L'olor del vent, que ve d'altres camps, sadollats, es desploma en la quietud d'ací.
El temporal havia dessocat un ametler en un bancal, i era tombat, refermat sobre un colze, i així podia alçar el front de fullatge, guaitant la llunyania. Llauren a parell; va deixant la rella un cruixit fresc, l'única remor precisa, pronunciada en el matí, i entre la terra roja esclata l'onada del pedregar nou. S'aturen les mules i es giren cap a Sigüenza.
-Toquen a morts. Qui s'haurà mort, al poble?
I no ho sap el llaurador.
Lliri del campanar. Un carrer llarg de sol, ofegant-se de fruiters i de messes granades.
Tàrbena, damunt dels massissos de les serres; tan alta, que als horts plàcids i calents de baix, a les Valls amb aires de mar, es pronuncia Tàrbena alçant molt els ulls.
També Sigüenza ha alçat el front sempre que ha pensat en aquest poble. Allí mai no arribaria ell. A cims remots, a torres excelses, a misteris blaus, penjant de les ales de les més estupendes invencions i ocells, és possible que haja confiat i li haja apetit d'arribar. A Tàrbena, no. Tàrbena, tan humil i tan cenyit pel cel geogràfic de la província. Per què havia d'anar-hi?
I Tàrbena acaba de posar-se jovialment al seu costat. Sigüenza va haver de somriure-li. Ara s'adonava de la feminitat del nom i de la imatge que sempre li havia inspirat aquest poble; i el confrontava i el trobava dins la paraula «Tàrbena» d'antany, que li produïa un brunziment còncau de caragol marí.
Dona; poble-dona faenera, ferma, neta, premuda del fred i del sol, de cims i timberes. Tàrbena, assentada davant d'estovalles aspres i blanques, picant i embotint carn de bacó; omplint a caramull els seus gerrons de tassall reblit d'ensunya fosa que els manté tendres; adobant o confitant segons diuen allí, els grossos cuixots de color de rosa.
Olors i sabors d'embotits de Tàrbena i de fruites dels alts horts de Tàrbena. Així es representa de debò la imatge d'aquesta dona de mapa comarcà i estadístic. Sana, forta, graciosa com de la casa d'Ulisses i del cavaller del Gavany Verd. Entre gerres de suculències, davall d'una biga de cuixots curats; al fons de la paret de calç, una finestra de blau de cim, amb una greca de brancatges frescs que es vinclen de tant de fruita, fruita assaonada: albercocs, cireres, peres, bergamotes, pomes fragants, cristal·litzades. Claredat ben tallada. Claredat d'elevació. Nuesa i amplària diàfana de gener en el botorn de l'estiu. Lluentor de gelor, contorns exactes. Arbres pastosos, luxuriants, amb les arrels estacades en terra grossa, i el cóp en la llum mediterrània. Altituds i llunyanies de porcellanes prolixes.
Davallen del calessó a les foies d'arenys i salines. Camí bla d'aiguamorts, damunt l'aigua. A l'últim, l'Ifac, després, sol, encantat. Dins les calmes i el batoll pregon de la mar, se submergeixen, s'estenen, es torcen, es dobleguen i encullen els colors rosa, els colors granat, els verds, els morats, tots els colors tendres i vells de l'Ifac. L'Ifac és de draps preciosos, de bronzes ardents, de pedres de glòria. Roques enceses, tallades pel tall del vent. Absis amb pit de bergantí que talla immòbilment les aigües. Animació i gràcia d'escultura; tors i genolls vibrant de llum marina sota els plecs dòcils i els espadats verticals del penyal; ímpetu contingut per l'orla de la falda, agafada tibantment a la costa. Silenci i retrò de frescor salada. Silenci exaltat, com un crit del cisallament de la llum.
-Tot això -li repeteix Bardells-, tot això ho ha comprat un milionari per sis mil reals. Amb sis mil reals no es paga la llenya de l'altra banda de la muntanya!
Muntanya de mar. A tot voltant, la blavor. Vent de navegació, i, als peus, el tacte de la terra llauradora.
L'Ifac creixia segons el caminava Sigüenza. Es girava Sigüenza contemplant la comarca interior, que obria els seus braços, oferint-se en les seues culminacions suaument empastades en el cel. Li porten la memòria òptica dels carreranys, dels caserius, dels tancats de ramats de les fonts desitjades, de les seues ànsies del cim, per veure des d'allí la mar... I ara té el mateix cansament gojós, el mateix batiment del cor, que se li infla i li ressona en el costat -la punta afusada del cor quasi li parteix ja l'escorça del pit-; els mateixos cimbalets buits de les temples, tan suades i fredes d'altitud; tot igual per a veure terra, que ix des del fons en un cos de gràcia. Muntanyes recòndites on es giten les valls. Plans, alterons, fondalades; pujols, arbredes, sembrats, nueses traspassades de baf; límpides revelacions geomètriques; tot mostrant-se, coordinant-se i resolent-se per venir coralment a la mar.
Dins l'aire de Calp es transparenta la glòria de l'Ifac com una sang antiga. Poble callat. Puresa i quietud vora l'exaltació de les roques vermelles. Mar gran. Mar que, des de la vora, té ja un alé de navegació; mar sense bullici democràtic d'estiu. Calp, tot llum ampla d'estiu, sense jovialitat, en una íntima clausura. Cantons i carrerons amb calma de portal en un capvespre d'hivern; calma que es queda respirant entre les aletades i remolins del vent salobrenc. Passos que sempre semblen venir de lluny pujant una costera. Un vellet endolat, endolat molt dens i mat a la calç blava de les ombres i en l'algeps de color taronja de la paret amb sol. Pel canó del retaló, li sobreïx la baieta groga que li faixa els nucs dels dolors del reuma. Vell amb antiguitat de mariner, mariner d'escampavies; i ara, a la seua brusa de dol, la suor de portar un feix d'herba per a la cabra tot just parida dels seus néts.
Calp, sense estiuada de gent forastera. Silenci. Una gavina passant per l'horitzó. La flama de pedra de l'Ifac. Blancors de lones i de cases, com si fossen d'obra de canterer eixugant-se en la xafogor de la vesprada. Olor d'embarcacions al sol de l'arena, de xarxes i de cossiols d'alfàbegues i geranis. Calp, sense colònia d'estiuejants xalers i orfeònics. Gràcies a Déu, sense turisme!
A l'eixida del poble davallen del cabriolet, perquè s'ha trencat una corretja de l'haca.
Sigüenza arriba, a poc a poc, al llindar d'un hostal per demanar aigua. La família, tota de negre, està resant el rosari. Quant de dol a Calp tan blanc!
Ve per la carretera un eclesiàstic, amb esclavina, casquet de borla i ombrel·la. Porta també un periòdic de València, desdoblat, i s'alça les ulleres d'argent per saludar a Sigüenza.
Com que Sigüenza el creu rector de Calp, el capellà el contradiu:
- Rector, però no d'ací. Ací soc foraster, un estiuejant, un turista.
Campanars de formes sempre emocionades d'altitud. Allò més alt del poble, ells; i per a sentir bé les distàncies i mostrar-se serenament a tot voltant dels termes, es deixen despullades les temples. Però el Campanar de Calp, no. Damunt la mar, enfront dels penyalars de porpra, a la proximitat de l'esgallament del barranc del Mascarat, no vol les exaltacions invocadores dels altres campanars; no pot ser l'aspiració de predomini i de síntesi del poble. Ha crescut blanc, llis, i, veient-se dalt, va jutjar que era massa per a ell la seu de Naturalesa que li correspon, i va tenir l'encert de senzillesa de cobrir-se amb un bonet rural d'algeps.