Consell Valencià de Cultura - 1993 - València
Barcelona, ciutat soferta (fragment)
Des que vaig obrir els ulls a la teva llum pia
en un pis de l'antic carrer de Barberà
t'he vista créixer tant i amb tanta gallardia,
que, si no ho hagués vist pas pas, dia a dia,
ara amb prou feines si et coneixeria
de la vellesa en el llindar.[...]
T'he vista créixer tant i et veig tan jove encara,
que ara que el jorn per mi comença a declinar
i els solcs van treballant la meva cara,
i ja no em sembla immens l'espai de l'endemà,
sento al fons del meu cor una dolor senzilla
per tot el que de tu en l'avenir perilla;
i meditant que un jorn me n'aniré de tu
per aquell fosc camí que a l'infinit ens duu
i dormiré prop teu dins la fúnebre illa
al davant de la mar i sota el cel clement
mentre tu vius i vius multiplicadament,
gairebé més que mare em sembles filla
i et guaito i et somric paternalment. [...]
I tanmateix la fe no mor dins de nosaltres
perquè és més fort l'amor que tot l'odi pervers
i malgrat l'urc dels uns i l'abandó dels altres,
sabem que venceràs tot fat advers.
Que estrenyin és en va, com dins unes tenalles,
tes ànsies de creixença i d'horitzons més grans:
com vas trencar el cinyell esquerp de les muralles,
trencaràs el cinyell dels nuclis suburbans.
I llavors aire i llum, terra i mar, pla i muntanya
s'oferiran a tu, dòcils al teu anhel;
i si del teu terrer arreles dins l'entranya,
pels somnis floriràs a la claror del cel.
Al lluny s'esblaimaran les boires de l'angúnia,
resplendirà d'amor la teva faç,
els espectres cauran de l'odi i la rancúnia,
que el temps i els homes passen, però tu restaràs.
Pàtria: tu deus lluitar; mes com lluitaren
les tribus d'Israel: si la victòria
Déu te l'aparta, almenys que les centúries
te vegen per l'amor empresonada;
i altra volta se senti allà en la glòria
d'en Ferran i d'en Jaume l'abraçada.
Tots los grillons no maten ni envileixen.
Què són marges al riu, si al mar camina!
Treballa: un jorn a ta mestressa els pobles
li diran «t'és germana», per a honrar-la;
pensa en Jesús que de la creu mesquina
va fer lloc esplendent a l'abraçar-la.
I els últims mots, escolta'm, Catalunya:
tu has estat i seràs: ni en mort ni en vida
vincla son tronc lo roure centenari.
Quan va a pondre's lo sol, sa llum incerta
amb l'últim raig deixa una gent dormida;
i el raig mateix a una altra gent desperta!
Epigrama
Sepulta Febo sa claror divina
de convexo cristall en pira ondosa
quan flama errant, antorxa lluminosa,
obscuredats la Lluna predomina.
Clara Estela segueix a Proserpina,
Estela de son llum èmula hermosa
i fixa, si no alada mariposa,
cerca d'ell sos incendis examina.
Així Claris preclar és Sol il·lustre,
ses armes són Estela i Lluna clara
i son fatal ocàs, nit importuna;
mes amb etern inextingible llustre,
argenta vencedor, propici empara
a l'astre noble i a l'hermosa Lluna.
Vencedor lo reconeixen estes dos estances
D'Eolo romp lo vent caverna dura
los raigs sepulta lo farol febeo
Neptuno altera turbulència obscura,
les ones desenfrena irat Nereo,
Amfítrite l'espuma argenta impura,
altera's Glauco i s'entorpeix Proteo,
mes, quan llustrós Sant Elm sos raigs ostenta,
callen los vents i cessa la tormenta.
Sent així Catalunya victoriosa
cruel furor i còlera inhumana,
d'un rei injust, tormenta procel·losa,
d'una nació superba, enveja insana,
quan nostre deputat, llum portentosa,
venç de tants enemics fúria tirana
i, en la tormenta cega i importuna,
Sant Elm és vencedor, sa clara Lluna.
La llengua materna (fragment)
[...]
Noble parla benvolguda,
dolça i rica llengua d'oc,
tots te creuen abatuda
i tu encara alenes foc!
Vine a refrescar mos llavis,
llengua apresa en lo bressol;
si et menyspreuen inflats savis,
no és post per tu encara el sol!
Si ets esquerpa, i breu, i forta,
comportívola ets i suau;
els fills bords que et creuen morta,
crida i digue'ls: Escoltau!...
Enrevoltat del bon poble
lo temps passat cantaré,
i el ressò de ta veu noble
dins cada pit sentiré.
Que si ara escarnida í muda
t'engeguen de la ciutat,
trepitjada i desvalguda
des que els reis t'han oblidat,
llavorés rejovenida
recobraràs tes colors,
per viure sempre enaltida
amb l'amor dels trobadors.
Com enyor, Mallorca, el dia
dels meus jorns lo més bonic,
que eix mantell de poesia
que entreguait ta glòria abric!...
Mes, ai Déu!, en nostre idioma,
qui hi pot teixir tal mantell?,
on és l'enlairada ploma
que ses glòries renovell?
Tret d'aquells pocs qui l'alaben
sens voler-lo estudiar,
tots confessen que no el saben
i el gosen critiquejar.
Nostre desastruc llenguatge
tres centúries fa que es veu
que els forans ne fan ultratge
i els de casa en fan menyspreu.
Des que en sa trista orfenesa
l'exilaren del Palau,
pels camps viu a la pagesa,
per les ciutats viu esclau.
Mesquineta desvalguda,
dolça llengua, qui et coneix?
L'ufaner que et ven ajuda
t'endogala i t'envileix. [...]
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
Mos somnis
Un temps, lo consol tenia
de somiar-te sovint,
i em bastava una paraula,
una mirada, un somrís,
per oblidar ma orfanesa
enc que fos per una nit,
i recruàs l'enyorança
que sentia, al deixondir.
Les visites misterioses
que me feies d'adormit
i tendrament t'agraïa,
¿per què les planys a ton fill?
Ma orfanesa es fa més fosca.
d'ençà, que no te somii,
puix que el cor, l'infant de sempre,
enyora el matern abric.
Ara els somnis són ben altres,
somii llibres llemosins,
veig obres desconegudes,
incunables, manuscrits,
i quan me trob en mes glòries
fullejant autors antics,
me despert..., veent amb recança
la buidor de mos desigs.
¿Te sap greu l'ardent fal·lera
que per nostra llengua tinc?
¿Creus que mos records aminva
i em castigues amb l'oblit?
¿Zels tindries de l'idioma
que de ta boca aprenguí?...
Dues amors que en fan una,
no les cal descompartir...