Aiguaclara (Alacant), 1998
Paisatges de serra i vall
3
Somni que embauma l'espígol
sota el pi patriarcal.
Cants d'ocell broden d'argent
la blava serenitat,
i com un símbol feréstec
de Mariola, a l'instant,
un fardatxo escapadís
sota un timó s'ha amagat.
Quina borratxera rèptil
de somni aromatitzat!
En la cua del fardatxo
tot el solell s'ha nacrat.
Esbandida
Ma cançó creua les serres
humilment entusiasmada.
En ella hi ha mil aromes
d'alta carena enlairada,
cingles de la vall d'Alcoi
i llomes de Cocentaina,
on es respiren les aures
de la vasta serralada
i en quimeres volanderes
el poema es torna àguila.
Ma cançó creua les serres
con un vent de tramuntana.
Paisatges de serra i vall
4
Pel cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Olc la ginesta, la sàlvia,
l'espígol i tot em diu
una rara melangia
de càntic esborradís
que grava en la pedra grisa
segles de calma. En el cim
l'àguila explora l'immens
amb son vol meditatiu.
Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Del meu gest de bruixot místic
s'ha burlat un teuladí.
Qui et veuria, Ausiàs March,
ai, qui et veuria, plantant el canyamel
a terres de Gandia!
Cansat d'amors sagnants,
entre ànec i gallina,
domenyant els falcons
i els alevins d'anguila.
Tot un senyor de l'horta
que el seu passat oblida.
El Magnànim, a Nàpols,
fent la cartografia
i tu plantant la canya,
la canya dolça i pia
d'aquell sucre africà
que vas dur a Gandia.
Però malgrat dolceses
i la Sagrada Bíblia,
un séver envaeix
el vers del qual ets víctima.
Oda a Alacant
Amb un deler de llum en les celestes nines
per a la forma intacta de la més pura imatge,
Alacant brilla en nacre de cúpula enlairada
fet solar soliloqui de terrasses i grues.
Pel la vasta blavor que en l'èxtasi s'afina
com la corba estelar d'una òrbita diàfana,
guaiteu-la en sa nuesa, grega verge marmòria,
amb l'enyor solitari d'una grandesa ibèrica,
remorosa en les arpes del ventijol salí.
Quin màgic sortilegi per l'Orient avança
i a ella arriba en flaires d'angèlica promesa?
O tempta a l'aventura en la lleugera nau,
sols bressol de les aures o carena ancorada?
Dins son fanal de sol s'esguarda l'Harmonia,
ondina tremolosa que belluga al crepuscle
un idil·li d'estels i tornaveus de lluna,
mentres l'oneig fa randa de fosfòrics capricis
ressonant en la immensa cargola del silenci.
L'esclat de la palmera diu la serena glossa
d'una antiga llegenda de font misteriosa,
i l'aroma del vent s'adoba i ens penetra
d'àcid de llimoner amb llunyà tuf de peixos.
Oh balustrada altívola de blavor panoràmica,
daurat castell que empina son bes al cel més ample,
ciutat agombolada per carícies blanques
on l'escuma esclafeix com un càntic de pau!
Tens l'horitzó perfecte i la llum necessària,
oh Alacant que t'aixeques a tocs d'alba salina
i al solstici de juny t'espleta el gessamí
i la dàlia en brots d'esvelta pirotècnia,
i feta expansió de blavor marinera,
la brúixola et senyala fidel i senyorívola
al migjorn lluminós de la terra més bona.
Prec a Sant Jordi
Cavaller del Miracle que en cèlica victòria
has vingut a l'almena cavalcant entre el blau.
Pel pàlpit d'aquest poble que venera ta glòria,
fes-nos la creu alegre i el camí més suau.
Cavaller taumaturg que empunyes la sageta
amb somrís de triomf inspirant viva fe.
Per a que puge al cel nostra pregària inquieta,
abranda l'esperança i esmena el nostre alé.
Si tan puntual fores en la gesta aguerrida,
quan Alcoi fou la presa dels verins infidels,
a l'hora del dolor sigues calze de vida,
aixopluc de bon vincle, promesa entre els estels.
Que ta faiçó enlluerne amb resplendor divina
i a les blanques creences posa escut i fermall.
Sempre sigues el símbol de la creu gegantina
que oneja en ta bandera i dreça el teu cavall.
Com s'albira ta imatge que en el zenit aflora
allunyant la morisma angoixada en rancor,
fes-te present al poble que de Tu el raig implora
per mitigar la boira del pobre pecador.
Cavaller del Miracle, irada la crinera,
lluent de casc i altívol sobre el corser febril,
fes eterna la Festa que esclata en primavera
com rosa que es renova al brot del mes d'abril.
A la senyera
Ens donares el signe de l'ofrena
entre la sang i l'or del teu escut,
i ens has fet carn d'amor que ha combatut
sota el flameig heràldic que ens ordena.
L'arrel del crit antic creix i avui estrena,
en un llorer de pau, foc invençut,
car la pàtria té per atribut
els vincles de la terra més serena.
Al cim del cor tu ets la consciència,
l'escalfor d'una vasta pervivència
que flameja espigant-nos vida i blat.
El vent unànim en tu s'acarona
i el Rat Penat et posa la corona,
Senyera, feix i fur de llibertat.
Paraules en la boira
Digueu-me, ombres d'ahir, benvolgudes imatges
de fidel primavera, preguntes fetes rosa
o dansa, o cor, o estels de nit meditativa,
criatures plurals d'esvelta adolescència
que demanàveu llum per fruir més les coses
o per enlluernar-se amb un pecat o un llibre.
Digueu-me de la lúcida companyia dels arbres
i del bleix tremolós del ocells que matinen.
Digueu-me el bell consol dels impulsos que embasten
precs d'èxtasi al capvespre vers una estrella incerta.
Ara que un fred mental calcula l'edat cauta
i la vida té caires de calabruix i vidre,
us invoque amb deler de sentir-vos properes
al somni, al nocturn cercle dels records que em traspassen.
No coneixíeu res que destil·làs metzina.
Ereu de fe, d'aurores, de pa i franca abraçada,
lluminosos horòscops de pura calipèdia
davant d'un llis camí d'alegre prometença.
Quanta càrrega viva de preciosos signes:
inicis al passeig de l'amor, als somrisos
que diuen gelosia, als mots que semblen tiges
d'intacta meravella! Quanta nova harmonia
obrint-se ànima endins fins un goig que punyeix!
Amb vosaltres vaig retre ofrena a l'esperança
com un cérvol ganós de rumbs irrevocables.
Amb vosaltres vaig fer de fuita i melodia
aquesta febre meua que sempre resta a soles.
Per això ara invoque la vostra jovenesa
que fou meua també, sota el mateix zodíac
d'un alè que remou aquella primavera,
aquell curt privilegi d'imprecises fragàncies
que ara rebleix de risc la solitud: ma pàtria.
Sonets de la fira encesa
I
Per a que tot el foc creme la vida,
necessitem la boira de la mort
i pensar que la rosa reflorida
és l'aroma que ens dóna el bon conhort.
La llum del sol, per sempre inexhaurida,
ens assenyala l'arribada al port.
Ella obrirà un llindar d'ampla sortida
i assolirem el veritable nord.
Quina pau, quina nit acumulada
de fraternal tenebra destinada
al no-res que asserena el cos dispers!
La mort esclatarà en nova naixença
i una altra claredat de llum immensa
ens mesclarà amb el tot de l'Univers.
Prec d'amor
Jo no vullc que l'amor en mi sols siga
una flama en desig d'amarga pena.
Vullc que enlaire son goig en la serena
verdor del mar com la mirada amiga.
Amb la brisa l'amor porta flairosa
el batec de l'estel, signe joliu
com un llamp sobre el cor que crida altiu
la veu de la tendresa més formosa.
Vora el mar la cançó no és riallera,
té un dol de fat. La nau que és ancorada
sembla un pur símbol verge de l'amada
que sospira en anhels de llarga espera.
Blanca amor com l'escuma, com el pit
d'un arcàngel, clara amor que s'inspira
amb un reflex lunar i en ell delira
per ser eterna en l'estelada nit.