Entrem a Binissalem per un altre carrer, i passem per davant de can Gelabert de la Portella, potser l'edifici més gran de la vila. Va ser propietat d'una de les famílies més poderoses de Binissalem. Aquests senyors rurals, amb d'altres, van fer un paper important en l'organització social de Mallorca del segle XVI al XVIII. Posseïen molta terra, i bastien els seus magnífics casals per poder acreditar el luxe de l'aristocràcia.

L'escriptor Llorenç Moyà va viure aquí. El seu nom complet és ressonant: Llorenç Moyà Gelabert de la Portella i de la Bombarda. Era l'hereu de cinc segles d'història. Tot i aquests antecedents senyorials. Llorenç Moyà es convertí en un dels escriptors més populars de Mallorca. Era de la generació de Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Miquel Dolç, Jaume Vidal Alcover i Marià Villangómez, és a dir, dels modernitzadors de la literatura en català a les Balears. Va escriure versos, teatre, novel·les. A més, va impulsar la recuperació de diverses festes populars, el que avui se'n diu un animador cultural.

Les distàncies són curtes, a Mallorca. Arribem a Binissalem abans que em cansi de mirar per la finestra, on es projecta contínuament un documental d'ametllers. La carretera no entra al poble, continua cap a Inca. Girem a l'esquerra i immediatament tot canvia. Entrem per un carrer de cases baixes, antigues. El carrer, que no és gaire ample, ens porta poble endins, fins a una plaça gran, quadrada, on hi ha una església de punxes molt altes. La taxista pregunta a una dona on es l'hotel Scott's. Li diuen que a l'altre costat de la plaça, i que el taxi hauria de voltar per amunt per deixar-nos a la porta.

No cal. Recollim les motxilles i mentre travessem la plaça observem el rengle de cases al qual ens acostem. Totes petites, iguals. Cap rètol. On es l'hotel? Algú ens assenyala exactament un punt, una de les cases. En el marc estret de pedra d'una porta descobrim una petita placa daurada, on es pot llegir amb lletra cursiva: Hotel Scott's.

El sol que queia damunt la plaça aquí dins s'ha convertit en una sobtada foscor. De mica en mica descobrim el perfil de les coses. Uns mobles bonics, una escala, al fons un pati amb flors. Ens rep una noia que ens diu que es la «secretària». És escocesa, no parla mallorquí. Tot és mallorquí menys ella, en aquesta casa -i tampoc els amos, un nord-americà i una anglesa. Podríem haver entrat en un bed & breakfast de Surrey, o de Kent, si no fos que aquesta casa és més noble, més gran, més antiga.

Ens trobem a la plaça, efectivament. L'aire és molt net, el sol encara bat amb força. Hem passat d'una intimitat penombrosa i britànica a una explosió mediterrània.

Aquesta plaça no sempre ha estat tan espaiosa ni ordenada. Hi va haver el cementiri. Binissalem era un nucli poc important comparat amb el seu veí Robines. Però tot ha canviat. Binissalem va créixer, va alçar aquesta imponent església i Robines es convertí en un barri de Binissalem. És un edifici de grans dimensions -«molts bisbes voldrien tenir aquesta església», diu la gent del poble- i realment curiós, perquè encara que va ser construït al segle XVI, a la torre s'han afegit unes punxes neogòtiques que recorden les d'un castell normand. La punxa central és molt alta i esvelta, sembla preparada per travessar la boira nòrdica i no per retallar-se contra aquest cel tan blau.

L'església està tancada i no hi puc veure la imatge de la Mare de Déu Morta.

Davant de la façana, però, hi ha dues obres escultòriques. L'una és una parella, amb una portadora plena de raïm. L'altre representa un picapedrer en plena feina, treballant artísticament un bloc de pedra. Hi ha dues inscripcions ben explícites: «Binissalem als seus vermadors» i «Binissalem als seus picapedrers».

I és que el poble és famós per aquestes dues coses: el seu vi i la pedra que es troba en el seu terme.

Tocant a la plaça de la Quartera hi ha un casal notable, can Sabater. Hi anem perquè és la Casa Museu Llorenç Villalonga.

Escriptor i psiquiatre, Llorenç Villalonga va néixer i va morir a Palma, però va anar a viure a Binissalem durant la guerra civil, quan Palma era bombardejada. A Binissalem, la seva dona tenia aquest casal esplèndid, espaiós, ara convertit en museu però mínimament modificat. L'entrada ja fa molt d'efecte. De seguida ens veu una noia, i ens pregunta si volem que ens acompanyi per fer la visita. Amb molt de gust. L'exposició m'interessarà, és clar, però el que em fa impressió és la casa, que demostra la categoria social i econòmica dels seus propietaris. El museu és l'oportunitat de veure una gran casa mallorquina per dins. Dues grans estances a banda i banda del vestíbul, una escala que puja a la planta noble.

Mentre hi pugem, pregunto a la noia, jove, culta, molt amable, quin és el seu nom. Catalina. Catalina Sureda. Acabo comprenent que és la directora gerent del museu, encara que durant molta estona ho hagi discretament amagat. Aquesta casa, on Villalonga també hi passava els estius, va ser comprada pel Consell de Mallorca el 1996 -setze anys després de la mort de l'escriptor- i es va inaugurar com a museu ara fa cinc anys.

Es conserva la cuina original, el pati convertit en jardí, les llars de foc, l'enrajolat, les bigues, les portes, i les dependències pròpies d'una família mallorquina distingida en el segle XVIII, que tenia cellers, estables, forns... i capella. És una curiosa -encara que fos habitual en aquests casals dels senyors- capella que s'amaga darrera d'unes portes que semblen d'armari. Catalina Sureda obre els dos batents i sembla que, com en un joc de mans, ens traslladem a una altra època.

El museu acull fotografies de Villalonga, cartes, manuscrits, llibres, reproduccions dels seus articles. Però el que em fa més respecte és el despatx de l'escriptor. Recorda el que tenia Salvador Espriu a Barcelona per la sobrietat, encara que aquest no sigui tan gran. El mobiliari no ha canviat. Voldria descobrir l'autor de Bearn, i d'aquella novel·la primerenca i provocativa que va ser Mort de Dama, assegut en aquesta cadira, l'esquena tan dreta com li era possible mentre escrivia, una figura esvelta, pàl·lida, aristocràtica. La llum del migdia, que entra a raig per la finestra, no em deixa imaginar la seva ombra darrere la taula.

Campanet és un poble allargat i estret, perquè les cases s'han construït adaptant-les a la configuració del turó. Això fa que no sirgui un nucli compacte, sinó molt articulat a partir de l'eix central, el que formen els carrers de Sant Miquel i de Llorenç Riber, una sola línia recta. Si es vol anar cap a un extrem del poble, pràcticament s'ha de tornar pel mateix camí per acostar-se altra vegada a la plaça Major. Des d'alguna de les prolongacions laterals d'aquesta recta, en general curtes i estretes, es pot contemplar la serra de Tramuntana més a prop que mai. Perquè de tots els pobles pels quals passarem, Campanet és el que està més al nord. Per l'altre costat, en canvi, d'aquesta mena de balcó, es veu l'extensió d'Es Pla, encara que avui sigui grisós, sense la calidesa de la terra quan hi toca el sol.

Les coves de Campanet són relativament petites -si pensem en les d'Artà. De tota manera, no tan petites, el recorregut turístic és de 409 metres. En temps remots, el forat d'entrada només tenia 15 centímetres, i els pagesos sabien que, a l'estiu, en sortia un aire molt fresc i, a més, d'allà dins pujava una remor constant. A Campanet no creien que allà dins hi hagués l'infern. De fet, s'havien acostumat a la presència del forat i no creien res. Fins que les coves es van descobrir quan es buscava on es podria trobar aigua.

Al camp de Mallorca, un corrent superficial d'aigua és una raresa. Per això el terreny de seca és ple de pous, i n'hi ha de molt bonics, també dins els pobles. Però les coves de Campanet podien atraure els forasters i van ser inaugurades el 1948. Després que els zoòlegs hi descobrissin un gran jaciment de cabra balear, un escarabat cec i feroç i altres espècies i fòssils.

Els espais d'aquestes coves, amb estalactites, estalagmites i uns llacs molt petits, van ser batejats amb aquells noms que afavoreixen la imaginació dels visitants: Sala Romànica, Capella de la Verge. Els Enamorats, Sala del Llac, Castell de les Fades, Sala de la Palmera, Cascada Sonora. L'Elefant Blanc, la Torre Trencada...

Un cop a la plaça, que en diuen Major, m'adono que l'església, dedicada a sant Llorenç, és més impressionant del que he cregut aquest matí, quan travessava Selva. No pas perquè la seva façana tingui un cert aire de fortalesa, sinó per la llarga escalinata que hi duu des de la plaça. Compto els graons: més de quaranta. Amplíssims: l'església apareix enlairada, cal alçar els ulls per mirar-la, i penso que són aquestes escales que pugen cap a la façana les que donen al conjunt un aspecte monumental, de palau francès. La primitiva va ser construïda el segle XIII, poc després de la dominació catalana, i aviat va haver de ser ampliada, però es conserva la façana del segle XIV, d'una magnífica sobrietat rústica. A dalt de tot, l'antiga espadanya continua retallant-se contra el cel, un segle rere l'altre.

Al darrere de l'església, en el punt més alt de Selva, hi ha una esplanada des d'on la serra de Tramuntana es veu alçada com un front de pedra aquí mateix, sembla que entre el campanar i la serra no hi hagi distància; com si la poderosa paret estigués a tocar de la torre, i de nosaltres. La presència de la roca s'imposa als nostres ulls -és un moment que ens immobilitza.

Anem cap a la plaça Major, on hi ha l'església dedicada a sant Bartomeu, i s'hi arriba també pels «graons», com diuen al poble. Com tantes esglésies, ha estat refeta i ampliada al llarg dels segles, però em penso que té una singular exclusiva: la dels llamps. Diuen que en plena celebració del dia de Sant Antoni, l'any 1857, un llamp va entrar pel portal de l'església i va anar a parar a la capella del sant. M'estranya que no hi hagi -o no me l'han citat- cap interpretació més o menys simbòlica d'aquest fet. Després, un altre llamp destrossà part del campanar. I encara un altre llamp va fer malbé un molí. Potser és una manera d'advertir a Montuïri que no s'alci més, que es conformi amb l'altura del turó on s'ha instal·lat.

A l'esplanada de l'església hi ha, enfront de la façana principal, una casa més aviat modesta. Abans de començar el viatge, jo volia trobar a Montuïri l'anomenada «casa dels morts». No sabia què era, només que la gent feia servir aquesta expressió. Les dues primeres persones a qui he preguntat per «la casa dels morts» han fet cara d'estranyesa. La tercera m'ha indicat aquesta casa que hi ha prop de l'església i m'ha dit: «És aquella, ca s'Escolà.»

Confesso que no he sabut per què se'n diu ca s'Escolà i per què abans se'n deia sa Casa des Morts. Només una hipòtesi: entre l'església i aquesta casa hi havia, abans, el cementiri del poble. Va ser eliminat quan, fa gairebé dos-cents anys, es van prohibir els enterraments dins els espais urbans. ¿Potser en aquesta casa s'hi dipositaven els cadàvers abans de ser enterrats, com a precedent dels actuals tanatoris?

El que no em sembla gaire afortunat és que l'antiga Casa dels Morts sigui avui la Llar dels Padrins, o de la gent gran.

El magnífic campanar de Sineu té una fornícula on és visible una imatge de santa Bàrbara, patrona contra els llamps. El que importa és que el campanar no caigui, i sé el que em dic. És tradició que «es pern del món», o sigui el seu eix, es troba exactament sota el campanar de l'església de Sineu. Una peça que arriba fins al centre de la terra, essencial perquè el món no s'aturi de rodar. Afegeix la tradició que el dia 31 de desembre de cada any, el rector de la parròquia, el batlle i l'escolà baixen a engreixar el pern del món. És lògic, si es considera que Sineu és el centre de Mallorca i Mallorca és el centre del món. Caterina Valriu ho explica així: «A punt de mitjanit de cada 31 de desembre, mentre que noltros mos engatam i mos pegam aferrades pes coll per celebrar es canvi d'any, ells se'n van per sa porteta de Santa Bárbara, se'n van per avall, per avall... fins en es pern del món. I l'unten ben untat, ben untat, i així es pern pot anar voltant durant la resta dels 364 dies de l'any.»

Diuen que Sineu és el centre de l'illa. El centre d'Es Pla, doncs? Sí, però no hi falten pas els turons. Amb boscos d'alzines, no gaire extensos, en general, però que s'han preservat més que en altres llocs. Hem passat prop d'alguns d'aquests alzinars, i he tingut la sensació que al voltant de Sineu el paisatge tenia un cert luxe d'arbres i sotabosc. I ara, entrant al poble, m'hi sembla trobar un aire de capital comarcal. Al segle XIV va ser residència reial, i això vol dir també comercial i, per tant, comunicacions fàcils amb Palma i amb la resta de l'illa. I després hi va arribar el tren...

El mateix tren que molts van agafar per emigrar a altres terres, però l'emigració no va ser un fet exclusiu de Sineu.

Anem directament a l'hotel, al carrer dels Bous, per donar senyals de vida i córrer cap al mercat abans que el desmuntin. L'hotel no porta un nom popular, com és habitual -Sa Bisbal, can Bagot, es Figueral Nou- sinó que es diu, curiosament, «León de Sineu». Trobaré l'explicació quan vegi, a la plaça tocant a l'església, l'escultura d'un lleó alat, símbol de l'evangelista Marc, patró de Sineu. No gaire lluny, al Fossar, hi ha un original monument. És la realista figura d'un ciclista, Francesc Alomar, fill de Sineu i que va morir d'accident l'any 1955.

El mercat es d'una extensió i d'una vitalitat sorprenents. Comença a la gran plaça del Fossar, que té dos nivells, s'enfila per carrerons i omple la plaça de l'Església. Conserva indicis de l'antic mercat de bestiar, que va ser una concessió del rei en Pere el Cerimoniós. La presència del bestiar ja és mínima -alguns xais, galls i gallines, ànecs, perdius, i en alguna gàbia llegeixo: «Raça autòctona mallorquina». Aquí també s'hi troben mes d'un centenar de parades de roba, objectes de cuiro, artesania, aliments, i molts venedors negres. Hi ha una gentada que va lentament amunt i avall, que s'enfila pel carreró -cobert per un arc- que separa l'església del campanar, que es va aixecar separat del temple, i els pareos i tovalloles de colors molt vius destaquen, penjats, en la paret de pedra de l'Església. I els possibles compradors però segurs badocs continuen cap a la plaça de l'Església, on hi ha fruita i un garbuix de productes, i encara els estrets carrers del darrere es fan més estrets perquè hi venen penjolls, cinturons i productes de tota mena.

Avancem pel carrer de l'Esperança, que no és un mal nom, per arribar al Palau dels Reis de Mallorca. És una edificació vasta, complexa. Es diu que en aquest punt hi va haver un alcàsser islàmic, i el rei Jaume II hi va construir un palau l'any 1309. El fet que hi residís i, sobretot, que hi visqués el «veguer de fora», el jutge de tota la Part Forana de Mallorca, va fer que Sineu es convertís en una població capital en l'àmbit de la Mallorca interior. Després el palau va passar per diverses mans, fins que l'any 1853 s'hi instal·là la comunitat de monges concepcionistes.

Per fora, l'edifici produeix una impressió de fortalesa, encara -potser perquè sé la seva història- que em sembla arquitectònicament irregular. Els carrers que l'envolten són bonics, amb un traçat medieval.