Edicions La Campana (Barcelona), 2007
Anem bé de temps si no ens entretenim massa. Hem de passar el primer portal, el que es veu des de l'hotel, poc solemne. I em trobo a la plaça de Santa Llúcia —perquè hi ha una capella amb aquesta advocació—, un petit espai que té la característica de semblar el rebedor del monestir. Aquí encara tot té mides discretes. Haurem de travessar aquesta mena de teló d'aire passant per un portal més solemne, barroc, que és l'entrada de la plaça de sant Bernat Calbó. Però abans, un instant d'atenció al panorama. La placeta de Santa Llúcia és modesta, com a plaça, però com a mirador és una obra mestra. Tinc, als meus peus, tota la verdor de la ribera del Gaià, l'Arbreda, o Albereda, un verd que fa contrast amb els camps terrosos, i així em sembla contemplar una gran pintura que se simplifica amb dos colors seriosos, antics.
Però tenim pressa per entrar a la plaça de Sant Bernat, àmplia, de forma allargada fins a la façana de l'església, i els costats amb dos rengles de cases, que deuen ser d'acabament del segle XVIII. No són cases iguals, però l'harmonia és perfecta. Originàriament eren dependències del monestir, i m'imagino que hi vivia gent d'oficis, carreters, boters, pagesos que els monjos necessitaven. És un dels espais tancats més bonics, més coherents que conec. Al mig de la plaça hi ha una font amb la figura de sant Bernat Calbó.
Vistes les dues cases importants que flanquegen el portal, ja puc passar per entre l'una i l'altra, avançar pel carreró que entra Alcover endins i em trobo de seguida amb la plaça de l'Església Vella. Sense deixar de mirar on poso els peus en aquesta superfície abrupta, observo el que queda d'aquella església, que s'ensorrà quan l'any 1937 es va voler enderrocar un edifici que tenia al costat i que li feia de contrafort. Santa imprudència. Sembla que aquest espai, ara, es vulgui convertir en jardí o petit parc. L'església era voluminosa, amb una nau de trenta metres de llarg, i la caiguda devia produir un estrèpit i una polseguera espectaculars. L'arc i els panys de paret que es mantenen drets formen un conjunt caòtic. D'aquesta Església Vella se'n deia també Església de la Sang. I la pedra en té el color.
Al final del carrer del Rec hi ha l'Església Nova. Està just fora de les antigues muralles, en un lloc enlairat, i des de començaments del segle VXII ha estat el senyal d'Alcover més visible des de lluny. Però es veu que les esglésies d'Alcover, velles o noves, no poden tenir una vida normal, i deixo ara de banda incendis i saquejos. La Vella es va ensorrar quan li van arrancar un edifici que li feia de contrafort. El campanar de la Nova, aquesta que ara tinc al davant, va caure per un defecte de construcció. I des del 1795 s'ha quedat així, mutilat. No s'ha pogut refer i acabar perquè, asseguren, van barallar-se el rector i el batlle. Jo el deixaria tal com està, francament. I a la façana de l'església hi posaria una làpida explicant el cas. Potser en vers, per fer-ho més popular.
Un batlle i un rector
es van barallar
per un campanar.
Valgui la lliçó.
A la plaça Major d'Alcover hi ha una casa davant la qual vull aturar-me. És cert que és una de les cases més distingides de la vila, ca la Miralles, i que té un rellotge de sol a la façana, descentrat cap a un costat, força amunt, amb uns colors que el temps ha empal·lidit. Però no és l'arquitectura la que m'ha fet buscar ca la Miralles. Ni cap senyora d'altres temps que es digués Miralles. Aquí hi va néixer Maria Domènech i Escoté el 21 d'agost de 1874. [...]
Vaig conèixer l'existència, ho confesso, de Maria Domènech gràcies a una sèrie de fotografies, emmarcades en daurat a l'antiga, que la mare de la Isabel Martí va donar a la seva filla quan va estrenar l'editorial La Campana. Eren fotos de Guimerà, Apel·les Mestres i altres figures lite- ràries de l'època dedicades a la seva col·lega l'escriptora Maria Domènech. "Si fundes una editorial", va dir Elvira Canellas a la seva filla "podries posar-hi aquestes fotografies de la nostra parenta escrip- tora". Perquè l'Elvira Canellas és neboda d'aquella Maria Domènech que havia sortit d'Alcover. La investigadora Aida Macias recorda que l'escriptora va morir "en braços" de l'Elvira Canellas, a Barcelona, el 27 de gener de 1952. Maria Domènech va ser una dona combativa, treballadora incansa- ble, autora de moltes novel·les i articles. "De nena, vaig veure les perso- nes que treballaven al port amb els peus lligats amb cadenes, i de gran mai no he pogut oblidar aquella estampa." [...]
Som molt a prop de la sortida de l'antiga vila closa d'Alcover. Aquí hi ha el portal de la Saura, que vist des de l'interior del poble conserva, encastada entre les parets de les cases, una torre molt alta, mig cilíndrica –la part visible–, amb unes minúscules finestres a molts metres d'altura. A través del petit túnel del portal es veu l'explosió de llum de la tarda de juny. Per aquest arc medieval entrava a Alcover la gent que arribava de Reus.