Edicions La Campana (Barcelona), 1989
Ens arribem cap a l'indret anomenat la Farola, l'encreuament de carreteres. Gandesa sempre ha estat un nus de camins, i ja hi coincidien els dels romans: la via Edetària, que anava de Saragossa a Tortosa, i la via Augusta, de Tarragona a València. Al centre de l'altiplà, Gandesa és històricament el distribuïdor de les rutes que articulen Catalunya, el País Valencià i l'Aragó, i era un punt bàsic en el pas cap a Castella. Per alguna cosa la carretera principal és anomenada, oficialment, "de Tarragona a Alcolea del Pinar", que pertany a Guadalajara.
Abans d'arribar-hi jo pensava en Gandesa com en una capital de comarca, i certament ho és, però potser m'enganyava la paraula capital i m'imaginava d'altres capitals comarcals interiors, com puguin ser Vic —Mare de Déu, quin error!—, o Cervera, o fins i tot Balaguer. La veritat és que en aquest moment de l'aproximació l'estructura urbana de Gandesa em sembla —no em refereixo als monuments— força modesta, i és que la demografia ho és, aquí i a tota la Terra Alta. El lloc que en diuen la Farola no és una plaça notable, ni tan sols un espai organitzat. El centre d'animació de Gandesa és el resultat funcional de l'encreuament de carreteres.
La plaça del Comerç, vila endins, és més agradable, però a la Farola, encara que les voreres no són amples, hi ha dos cafès i es pot observar la circulació. O sigui que hi passa la vida.
Arribem a una de les "cases velles", que ens deia la dona, tocant a l'església. Una inscripció ens avisa que hi va néixer mossèn Manyà. És un dels edificis notables de Gandesa, la casa dels Liori. Mossèn Joan Baptista Manyà, teòleg, i autor de molts llibres de filosofia i història, va morir el 1976, sense que jo tingués la sort de conèixer- lo personalment, però n'havia sentit parlar sovint, i devia ser un personatge extraordinari; amb tanta independència personal que, d'una banda, li van oferir un lloc en una candidatura de la Lliga, durant la República, i de l'altra, durant la guerra va ser detingut, com a sacerdot, però el prestigi que tenia entre la gent d'esquerra va fer que l'alliberessin. I, d'amagat, va continuar dient missa... Era canonge de Tortosa, i al llarg de tot el franquisme va fer una defensa molt rotunda de la llengua catalana, i com a premi va tenir els bisbes en contra, que el van arraconar tant com van poder. El que jo no sabia, i m'ha sorprès veure-ho aquí, a Gandesa, és que la casa on va néixer mossèn Manyà es troba al carrer de Serrano i Sunyer. La mare de Ramon Serrano Súñer —ell es feia dir així, amb accent a la u— era la senyora Sunyer, de Gandesa, i ves per on els noms del cunyat de Franco, factòtum del totalitarisme, i de mossèn Manyà, que com a bon manyà volia fabricar claus per obrir els panys tancats, conviuen ara a quatre passes.
Cal enfilar-se més per arribar al nucli més antic d'Horta, fet de carrers estrets que s'entortolliguen, s'estrenyen, pugen i baixen, on s'hi veuen cases en mal estat i d'altres refetes sense massa respecte, potser, al caràcter tradicional. Però qui sap si això és la tradició, precisament: anar fent sense programar gaire. Al capdavall, el vell poble d'Horta devia néixer, si observem la configuració d'aquests carrers, amb la clàssica espontaneïtat de qui va acumulant cases i no sap que ha de fer urbanisme. No és estrany que l'amuntegament de volums hagués interessat Picasso.
Però hi ha edificis notables, escampats per aquest atapeït turó, i dues places ben estructurades, la Plaça Major, la de l'Església. Els porxos són bonics, llàstima, sobretot per als fotògrafs de la pedra, que hi deixin alguns cotxes. Picasso va viure aquí, a la casa del seu amic Manuel Pallarès, i ja devia veure els gats d'aquests carrers. Perquè si en altres pobles de la Terra Alta m'han rebut els gossos, a Horta només veig passar gats.
Baixem cap a la part nova d'Horta i sortim a la plaça de Catalunya, que en diuen, que és on la carretera travessa el poble per l'únic tram pla, i s'eixampla.
En una banda de la plaça hi ha tres cafès: el bar Grau, el bar Manolo i el bar Agustí. En aquesta hora la circulació de cotxes per la plaça ja ha estat restringida a una sola via, l'estricta carretera. Ho fan cada tarda, i així la meitat de la plaça queda a disposició de la gent i dels cafès, que escampen generosament taules i cadires. M'assec a la zona que correspon al bar Grau i mentre em porten un cafè em dedico a comptar: en aquesta plaça hi ha, en aquest moment, més de cinquanta taules i potser gairebé dues-centes cadires. Després d'haver passat pels altres pobles de la Terra Alta l'espectacle m'impressiona.
He triat una taula el més a prop possible d'una colla de gent gran, que ja hi deuen estar instal·lats de fa estona, per veure si puc seguir alguna conversa. Parlen, en efecte, amb aquella tranquil·litat dels jubilats que no tenen pressa, i amb la vivacitat de qui s'ho passa bé en un espai familiar. És clar que s'han adonat, immediatament, de la presència dels dos forasters, l'home del cabell blanc i la noia morena, que a més els miren i els escolten sense dissimular-ho gaire. O gens, perquè el que ens agradaria és participar de la seva conversa.
Faig una volta, lenta, per la plaça del Comerç, d'on surt un carrer que duu un nom bonic i exacte: Carrer Sense Sol. En els balcons d'aquest carreró hi ha més geranis i més plantes que enlloc. A la Terra Alta l'ombra pot ser vida.
Passo per davant d'un edifici nou, la llar dels avis, i hi entro a prendre alguna cosa i a esperar que les botigues obrin. S'hi està fresc, i més enllà tres homes fan conversa. L'un sembla que és objecte d'una franca sàtira per part dels altres dos, en relació, si no ho interpreto malament, amb el seu matrimoni. es devia casar amb una noia rica. "Tu sempre estaves a tiro del sogre", li diu un, i fa el gest de dur-se una escopeta a la cara. L'afectat es defensa intentant parlar de futbol, però ningú escolta gaire ningú. Suposo que ja s'ho han dit tot i s'ho saben tot.
És evident que s'han adonat des del primer moment de la nostra presència, però només de mica en mica ho comencen a demostrar, amb una frase dita amb més èmfasi, o girant ocasionalment la cara cap a la Isabel i cap a mi. Tot d'un plegat, l'home que segons els altres estava dominat pel sogre se'ns adreça directament:
— Jo he estat mig centre del Gandesa. Faig cara d'interessat, i l'home, que ja deu tenir molts anys, es passa a la nostra taula i hi seu.
— Hi he jugat molt, a futbol, jo. Mig centre del Gandesa. Treu d'una butxaca una fotografia vella, on es veu un equip de futbol, i assenyala amb el dit un dels jugadors: "Aquest sóc jo. Mig centre del Gandesa, ja ho crec". Ho repeteix amb un punt d'obsessió, això del mig centre, i commou que aquest home porti la fotografia sempre al damunt, una foto que tot Gandesa deu haver vist cent vegades, i que ja no li deixen treure segurament de la butxaca, o no la miren, i ara a la llar dels avis hi ha per sort uns forasters que pensen que, caram, no tothom pot dir que ha estat mig centre del Gandesa.
Entrem finalment a la ciutat, perquè Gandesa ho és encara que només tingui uns 2.700 habitants. Va rebre aquest títol ara fa exactament cent cinquanta anys, el 1838, després que, fidel a la causa liberal, va rebutjar tots els setges de les forces carlines.
El primer que volem veure és la vila antiga, on l'església arxiprestal té una peça que val per totes, l'esplèndida portalada romànica. Hi ha un costat de la plaça que és porticat, i tirem amunt, a poc a poc, sense trobar pràcticament ningú. A pocs metres hi ha una construcció antiga, amb un rètol envellit i sorprenent, que diu Cárceles Nacionales del Partido. La teulada està ensorrada, i a la façana encara es pot veure un escut de pedra amb un guant, l'escut de Gandesa. Diuen que en l'edifici d'aquesta presó hi ha els vestigis del que fou castell de Gandesa, però d'altres asseguren que res, que era més enllà. Tant que el devia respectar tothom, el castell dels templers! En aquesta paret ara algú hi ha escrit Casino Money. Misteri. En una caseta modesta, a quatre passes, hi ha un rètol: Salón del Reino de los Testigos Cristianos de Jehovà. Cauen castells i s'obren salons, s'humilien les pedres i s'inflen les paraules.
Hi ha un moment que recupero la calma contemplant la discreta harmonia de les coses senzilles, una casa modesta pintada de blau de bugada, al costat d'una casa de color de palla dens, gairebé daurat.
Per continuar cap a la Fontcalda hem de seguir la via del tren, on creixen matolls, i passar dos túnels curts. No ens quedem tranquils fins que no veiem, al fons de la vall i a l'esquerra, unes cases que deuen ser el santuari. Trobem el camí que hi duu i la baixada és ràpida. Ara es veu clarament una església i dos edificis llargs que deu ser on hi ha les cel·les.
Passo un pontet, sobre el riu, i me'n vaig ràpidament a investigar si podré dormir aquí. Ja tindré temps, després, d'observar què és això de la Fontcalda.
En un dels edificis, a tocar l'església, hi ha una porta i entro. És un espai més aviat fosc, amb un taulell de bar, curt. Diguem-ne la recepció. La meva pregunta obté una resposta aclaparadora:
— Ho sento, ho tenim tot ple
— Tot ple? —i em resisteixo a admetre-ho. L'home obre els braços, com volent dir "què més voldria, però no hi puc fer res".
Li explico que hem fet una bona caminada, avui, que hem sortit al matí d'Horta de Sant Joan —mentre ho dic m'adono que Horta queda molt lluny, i no tan sols en quilòmetres; a mi mateix em fa estrany que aquest matí hagi esmorzat a Horta, i l'aventura per la muntanya de Santa Bàrbara...— i que confiàvem trobar llit, aquí.
— Me'n faig càrrec —diu l'home— però de les cel·les noves, que en diem, no n'hi ha cap de buida. Miri, hi ha una gent que és aquí des del matí, esperant que uns que han de marxar cap a Gandesa deixin lliure la que ocupen.
Hem deixat les motxilles al peu del taulell, i no tenim ganes de tornar-les a carregar, per ara.
— Ha dit les noves... Que vol dir que n'hi ha de velles?
— N'hi ha de més antigues, sí, però tampoc no n'hi puc donar cap.
Potser perquè, després d'això, ja no diem res, veu que no ens movem i entén que va de debò que anem a peu i que a aquestes hores ja no tenim alternativa, suggereix:
— Mirin, vagin a fer un tomb, i tornin d'aquí a mitja hora, veurem si he trobat alguna solució.
És hora, doncs, de baixar una mica fins al riu, ara que encara hi ha llum. Algú s'hi banya, i els nens hi juguen, a l'aigua. Prop hi ha la font, la font calda o d'aigua calenta, almenys relativament, perquè diuen que surt a uns vint-i-cinc graus. L'aigua que recomanava l'home trobat al bar de Prat de Comte, que havia banyat tanta gent. És una aigua que duu clorur i carbonat de càlcic, clorur sòdic i sulfat de magnesi. En aquest moment no em fa mal res que m'animi a experimentar les seves propietats terapèutiques.
El riu baixa per una escletxa molt estreta entre dues serres, i el seu llit és ple de roques i gorgs. Tirem una mica més amunt, l'indret és salvatge, molt bonic. L'aigua baixa amb vivor, multiplica camins entre les pedres, salta successius desnivells. El sol, que ja és una mica baix, entra precisament pel forat del fons, per on l'escletxa deixa veure una llenca de cel, i el contrallum, l'aigua i les roques fan un conjunt escenogràfic. Disparo la polaroid i immediatament surt la cartolina de la màquina: observo com a cada segon es van dibuixant una mica més les formes i els colors. Arriba un moment que el procés s'ha acabat. La foto és molt més pàl·lida que la realitat, però val com a record.
Ens descalcem perquè l'aigua fresca, que llisca com si estés formada per mil minúscules mans juganeres, ens suavitzi els peus. I el temps passa per aquest engorjat solitari amb un pssst d'amic còmplice. Són uns minuts que no tenen hora.
Anem a veure l'església. Sobre el portal aquesta inscripció: Salus infirmorum, la mateixa que hi ha en una font de l'esplanada, inaugurada el 1951. És un edifici neoclàssic, acabat el 1756. Hi ha unes pintures religioses de gran mida, com si fossin, amb perdó, del Greco, i a l'altar una ceràmica, diguem-ne, artística. Els devots hi deuen estar d'acord. El que m'ha agradat més és trobar, en un racó de l'església, una gran caixa de llumeneres o ciris curts, on llegeixo: "Velón Veremundo, el mejor del mundo".
Aquí se celebra un aplec el segon diumenge de Pasqua, que reuneix molta gent de la comarca.
Torno a l'aire lliure, a la plaça del santuari. No esperava trobar-hi tanta gent, en aquest racó aïllat de la Terra Alta, en aquest clot al peu de la serra de Pàndols. Sec en un pedrís, a badar. Hi veig famílies senceres, en general d'aire modest, avis i àvies, criatures, un món autènticament popular, ben dibuixat, entendridor. M'ha dit l'home de les cel·les que hi ha qui hi passa quinze dies, aquí.
Les altes columnes i els arcs, el·líptics, formen un conjunt esplèndid, sobri i majestuós, i qui en va dir "la catedral del vi" no exagerava gens. Entre el Pinell i Gandesa hi ha una rivalitat de cellers. El de Gandesa és més petit, però molt bonic, una delícia de proporcions i de forma, i si el del Pinell és catedralici el de Gandesa. té l'encant d'una capella.
Passejo per les tres naus, sota els arcs altíssims de maó i de totxo, respirant les aromes que hi ha anat deixant el raïm i el temps. També hi ha un molí d'oli, que al capdavall això és el sindicat agrícola, com anuncia la façana. La façana és famosa pel fris de ceràmica de Xavier Nogués, que jo penso que es va salvar de miracle. Els mosaics ja estaven fets abans de la guerra, però no van ser instal·lats, perquè, segons sembla, la manca de diners va donar preferència a d'altres obres. Van ser guardats en uns caixons, en un forat del celler, i en aquest amagatall van passar tota la guerra, una guerra que precisament al Pinell va ser molt violenta. No van ser col·locats fins a l'any 1949, i es trobaven en un perfecte estat.
Aquests mosaics són una meravella de dibuix, de composició, de color. Vaig resseguint tota l'ampla façana del celler, mirant-los amb calma. Hi ha escenes de la verema, el premsat del raïm, i el de les olives, el carro ple de raïm que la gent estira amb tota l'expressivitat de què era capaç en Nogués, els caçadors bevent al voltant d'una taula... És curiós, el dibuix és ple d'humor, però el color és líric, amb la tendresa dels blaus i els roses.
— He vist que som a la plaça de Catalunya, ho diu la placa, però deu ser un nom modern... Com en deien abans, d'això?
— La bassa, la bassa —dos o tres ho han dit alhora—, i encara en diem la bassa. Aleshores lligo caps:
— Escoltin, oi que en Picasso té un quadre que es diu precisament la bassa? Ràpidament, un home estira un braç:
— Sí senyor, el va pintar des d'allà. Ho ha dit segur, com si veiés com el pintava. Picasso va viure dues temporades a Horta de Sant Joan, una just abans d'acabar el segle, entre 1898 i 1899, i una altra el 1909, que coincideix, sembla, amb l'aparició del cubisme en la seva pintura. Quan m'acostava a Horta, aquest matí, des de la recta m'ha impressionat al lluny la visió del poble, que a contrallum em semblava que es cubitzava, com si s'adaptés al quadre. Des d'aquí, en canvi, res no em recorda la pintura de la bassa d'Horta.
— Una vegada va venir un americà i em va demanar que li expliqués des d'on havia pintat, en Picasso, aquell quadre que és la fàbrica.
— A vostè?
— Sí senyor. Vostè el coneix, el quadre de la fàbrica?
— Sí, el recordo una mica.
— Doncs miri, el va pintar des d'aquí dalt, veu? És clar que llavors això no hi era, ni tot era com ara, comprèn? Ni hi havia cap palmera, i en el quadre n'hi surten tres. I l'americà em va preguntar: "I les palmeres, on eren?" I jo que li dic que de palmeres no n'hi ha hagut mai, aquí, i l'americà es va quedar molt parat. —L'home em mira, es toca el cap amb una mà i riu—: Les palmeres se les va treure d'aquí.[...]
— O sigui que on ara som hi havia la bassa, la bassa que va pintar Picasso.
— Sí senyor, ja veu si ha canviat, això.
Penso que ja no és l'aigua la que es concentra aquí, però l'indret continua essent un lloc d'acumulació, un dipòsit permanent, ara s'hi embassen les hores de lenta conversa, els silencis dels qui ja ho tenen tot fet, els records que no acaben d'esvair-se.
Potser ara és el moment, penso, de fer una pregunta sobre un tema que em té intrigat.
— He vist, a la plaça de dalt, la casa on Picasso va viure, oi?, però no hi ha un museu Picasso, aquí?
— No res, només quatre coses, desgraciadament. 1 si no hi ha museu és per culpa nostra, del poble, perquè ell va ser sempre molt amable amb nosaltres.
S'hi fiquen altres homes, el tema els interessa.
— Pensi que a Horta. hi va trobar una família, ell era jove, llavors, i això sempre ho va agrair.
— Miri si en tenia bon record, d'Horta, que pocs anys abans que morís el vam anar a veure, i quan ell va saber que érem gent d'Horta va dir: "aquests, que passin, que passin". Sempre va ser molt amable.
— Però per líos d'aquí no es va poder fer el museu, coses de família.
— Coses de família?
— Va ser per culpa del fill d'en Pallarès...
— En Manuel Pallarès —interrompo— va ser l'amic de Picasso, en Picasso va viure aquí a casa seva...
— Exacte. Però el fill ho va espatllar, perquè en Picasso sí que volia donar coses al poble, però el fill...
— El fill era molt especial —subratlla maliciosament algú.
— Ep, no el critiqueu en Pallarès, que va fer moltes coses pel poble!
— No, home, nosaltres parlem del fill. El pare no, el pare, el que també era pintor, com Picasso, és clar que va fer moltes coses pel poble, però el fill...