(), 0
Això d'aquelles estranyes imaginacions de noies desconegudes em va passar ja fa un bon grapat d'anys, quan vivia a la Seu d'Urgell. La Seu, en aquella època, era una ciutat petita, pagesa, una mica ensopida. Hi havia pocs cotxes, les cases no eren gaire altes i de tant en tant et trobaves, pel carrer, un ramat de bens o un parell de bous que arrossegaven calmosament un carro pleníssim d'herba tot just dallada, o bé una corrua de vaques romanceres que tornaven de pasturar del prat.
Et trobaves també, de tant en tant, un tractor que baixava de l'era o bé el camió de la cooperativa lletera que venia dels pobles encimbellats dalt de les muntanyes, carregat d'albúrnies plenes de llet fresca, acabada de munyir...
A la primavera, la Seu venia tan bonica que gairebé enlluernava: tots els prats que envolten la ciutat exultaven de verd; era un verd nou, brillant, com si fos un color acabat d'estrenar. Pels marges, a prop dels camins, hi creixien els pixallits grocs, els blauets, les campanetes de color de rosa... Entre l'herba s'hi feia una planta de tija llarga que nosaltres en dèiem vinagretes, i que el seu gust àcid anava molt bé per entretenir la set mentre jugàvem a indis per camps i arbredes.
Al mig de l'estiu, quan el sol picava de valent, ens n'anàvem, en colla, a banyar-nos a les tolles del Segre. La que tenia més anomenada era la Tolla del Tronc i sempre es trobava plena de jovenalla. No era gaire lluny de la població, és a dir, que t'hi arribaves en un salt, i, a més, hi podies aprendre a nedar sense perill perquè, allà, l'aigua era quieta i mansa i sempre feies peu.
De vegades ens n'anàvem a collir móres, lledons o cireretes de pastor pels voltants. I si ens venia de gust provàvem de pescar alguna truita a mà en els reguerons de prop del riu.
Segons com, en lloc d'anar a la Tolla del Tronc, ens n'anàvem al Mesclant de les Aigües, on el Segre i la Valira s'ajunten. Allà hi havia sempre pescadors de canya que miraven de fer picar barbs, bragues i truites. Els uns pescaven amb suro, d'altres amb ham de cullereta i d'altres, a l'hora que el sol es pon, al mosquit, amb una canya llarga i flexible, assotant l'aigua sense parar, amb la cadència del vent que movia les branques més altes dels clops i dels albons... I mil coses d'aquestes.
A la tardor el vent començava a fer pessigolles als arbres i les fulles, una a una, s'anaven rendint. Feia bonic de mirar, qualsevol clapa d'arbres de riu, amb les fulles vermelloses, com si pressentissin el fred que ja s'acostava.
Perquè, fet i fet, quan més m'agradava la Seu, a mi, era a l'hivern, ara me n'adono. De bon matí, quan sortia cap a l'escola, el sol encara no havia sortit del tot. Al passeig, el brollador es veia glaçat, tot ple de caramells de gel. Els prats amagaven el verd de l'herba sota una capa fràgil de glaç que semblava una vànova de randa molt fina. Feia un fred que pelava. Se't gelaven el nas, les orelles i la punta dels dits, i quan parlaves t'eixia de la boca un nuvolet de fum blanc que es desfeia de seguida...
A mig matí el brollador encara estava glaçat —s'hi passava tot l'hivern—, però ja s'havia fos el tel fi de gel dels prats i els arbres sense fulles degotaven a poc a poc com si l'escorça se'ls tornés pluja.
Els dies clars d'hivern veies les muntanyes que encerclaven la ribera de la Seu, totes verdes i blanques. Verdes pels pins i els matolls que no perdien la fulla, i blanques per la neu. Al fons de tot, gairebé tocant aquell cel tan blau i tan net, hi havia el Cadí, una serra grisa i poderosa que, sovint, enfonsa la punta dels seus pics en la massa espessa de cotó fluix dels núvols. Quan el sol s'amagava, semblava que la nit baixava des del cim del Cadí i s'aplanava damunt les cases, a poc a poc, sense fer fressa, alhora que es destapaven els primers estels.