- 1857 -
A la Verge de Montserrat
Verge santa d'amor, patrona mia,
dels pobres i afligits guarda i consol,
més pura que la llum quan naix lo dia,
més hermosa que el cel quan surt el sol;
tal com se veu a l'àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.
Reina dels cels, mare de Déu, perdona
si fins avui no et dediqui un record:
sols quan veu son vaixell presa de l'ona,
busquen los ulls del navegant lo port;
sols quan se veu en presó angustiosa
sa llibertat recorda lo catiu;
sols quan la tempestat brama furiosa
l'oreneta s'acull dins del seu niu.
Jo vinc com lo catiu entre cadenes,
un consol a buscar per mon dolor.
¡Los plors mon front han arrugat! Les penes
m'han, Mare meva!, rosegat lo cor.
Com soldat que fugint a tota brida,
les armes va per lo camí llançant,
aixís jo pel camí d'aquesta vida
a trossos lo meu cor he anat deixant.
Verge de Montserrat, casat madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels per fer una corona
arrancaren del cel un puny d'estels;
ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parlà en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m'ensenyà un jorn a beneir a Déu.
Ta imatge en los palaus i en les cabanyes
se veu, voltada d'or com un joiell;
tothom vol visitar eixes muntanyes
que son de tes espatlles lo mantell. [...]
Oh!, jo us conec, muntanyes regalades
records de glòria, i per a mi d'amors,
que sent jo petit, moltes vegades
vinguí a la Verge a coronar de flors.
Jo eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l'he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria...
jo só lo travador de Montserrat.
Quan neix del sol lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d'amor,
ta muntanya vesteix i l'engalana
amb son ropatge de diamants i d'or.