Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En una tradició de la qual s'han donat diversos exemples en les tradicions catalana i europea –només cal recordar la Vilaniu de Narcís Oller, la Vetusta de Leopoldo Alas o – Jaume Cabré construeix una ciutat imaginària, Feixes, prenent Terrassa com a referència, per situar-hi espacialment el marc d'acció de La teranyina. Evidentment, a la novel·la, s'hi poden resseguir, de manera més o menys difosa, els indrets més característics de la ciutat vallesana, com, en el cas dels textos que llegirem a l'interior o l'exterior de la basílica del Sant Esperit.
Les campanades de l'Arxiprestal de Feixes feien dong i després dung fatigosament, com sempre que volien recordar la mort; el so opac i ferreny rebotia als núvols espessos i rebolicats que planaven damunt la vila, topava després als murs de les cases i s'esquitllava per l'escletxa que deixava el balcó mal ajustat de can Rigau, el que donava a la sala gran, ple a vessar de gent que xerrava en veu baixa, un ull posat en la conversa i l'altre a la cambra del costat, la de llum esmorteïda. Adela sentia les campanes, però no en feia cabal. Contemplava l'avi mort, amb aquella immobilitat exasperant, i pensava. Sentia la bonior de la gent a la sala gran: gent de copalta, barba espessa i parlar greu que eren allà perquè el mort era l'insigne Francesc Rigau, medalla d'or de la vila, patrici d'anomenada, fundador d'un petit imperi de la pana.
La senyoreta Mercè Rigau meditava profundament absorta en un racó fosc i discret de l'Arxiprestal. Hi havia arribat amb la intenció de confessar-se, però un cop allí canviava de parer per por de fer córrer massa la llengua; temia que mossèn Vicenç li recomanés prudència, que al capdavall era el que sempre recomanava, que li fes entrar més por al cos, que la immobilitzés ara que estava tan decidida. Asseguda, repassava minuciosament l'estratègia muntada. Encara no havia rebut resposta de Reus; segons per on es despengés aquell home, estava determinada a fer-li una visita personal baldament s'ensorrés el món. I pel que feia a l'Enric, fins que no estigués solucionat això de Reus, s'estimava més no fer el pas.
Sentí una esgarrifança. La frescor de l'interior de l'església se li clavava a la pell. Es decidí a tornar a casa, perquè aviat fóra l'hora de sopar. En traspassar la porta l'omplí la bafarada de la xafogor de tot un dia de sol despietat de principi d'agost. Gràcies a Déu que la gent cristiana podia tornar a passejar pel carrer sense témer un mal pas. Aquells darrers dies havia estat particularment desagradable traslladar-se d'un lloc a un altre, perquè la xurma ho envaïa tot.
A l'enterrament de la Carlota Gensana va assistir la ciutat de Feixes en ple. Perquè era una Gensana, perquè era una dona jove i bella i perquè tampoc no hi havia gaires entreteniments per deixar-s'ho perdre. I també perquè en ple novembre encara calien distraccions de les fortes tensions viscudes durant la Setmana Tràgica, que havia deixat baldats obrers i fabricants. No hi va assistir tothom: ningú no va veure cap Rigau a l'església ni al cementiri. A primera fila, a l'arxiprestal, don Francesc Sicart, que s'estrenava de vidu, tenia al seu costat un endolat i perplex Maurici, que començava a congriar el seu renom de Sense Terra i que no acabava d'entendre què havia passat. La mirada del vidu, fixada en el taüt, humida per la incredulitat i endurida pel dolor, semblava tan forta, tan profunda, que en qualsevol moment li podia clivellar els glòbuls dels ulls. Mossèn Vicenç va parlar de resignació, de descans etern, de bondat divina i d'un dia ens retrobarem tots amb la Carlota. Però en Francesc no el va escoltar. Tenia massa feina a contemplar el taüt com si així pogués evitar la mort definitiva de la seva estimada Carlota, el brillant, l'espelma, la il·lusió, ella nua avançant cap a ell i ell esperant-la, feliç d'estimar aquella dona feliç, obrint els braços esperant que es morís.
Altres indrets de Terrassa: