Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta Fundació, que està situada al carrer Blasco de Garay, 19, en unes instal·lacions propietat de l'ajuntament, va ser creada l'any 2008 per Heura Marçal, Josefina Birulés, Maria Antònia Gusi, Sílvia Amigó, Montserrat Barderi i Eulàlia Valldosera. Té com a finalitat d'honorar, estudiar i difondre l'obra de l'autora i, tenint en compte, la intensa relació que Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952 - Barcelona, 1998) tingué amb les altres arts vol donar també suport i promoure la creació literària i artística. Davant de l'edifici de la Fundació o al seu interior, si hi anem en hores de visita, podem llegir uns fragments de "Qui sóc i perquè escric" que evidencien el strets bàsics de la personalitat de l'escriptora.
Sóc algú —una dona— que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text [qui sóc i per què escric]. Evidentment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se n'ha fet, des de fora, la pregunta «per què escric», espontàniament a mi se m'ocorre mes aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentaria i sense forma. També, potser, com una segona memòria.
Una dona. De classe baixa i nació oprimida. Fa molts anys vaig intentar dir el meu «qui sóc» a partir d'aquest «qué sóc» inicial. El «qui» pròpiament dit començava amb el gest d'agraïment, tocat d'un punt d'ironia i, així i tot, cert: «a l'atzar agraeixo tres dons». I s'afermava amb la revolta. Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta. I amb la mancança: «l'escriptura literària està lligada a la regió on falla la seguretat en la Llei» (Blanchot).
La mancança. Sovint el fet d'escriure em sembla que estrafà el vell càstig de les Danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Aigua en cistella. Veure buit immediatament l'espai que ens semblava curullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s'escola; el text es ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l'aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l'escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l'empeny a seguir escrivint, encara.
Altres indrets de Sabadell: