Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'actual Casa de Cultura de Sabadell fou el bressol de la família de Joan Oliver. Actualment, a l'edifici s'hi guarden alguns records personals i un fons documental de l'escriptor. Davant, en l'interior o darrera el que queda del pati de l'edifici podem llegir la següent prosa de Joan Oliver, que relata alguns dels seus records d'infantesa lligats a aquest espai, així com el poema, de temàtica similar, del seu heterònim Pere Quart.
A l'estiu sortíem rares vegades al carrer i gairebé mai a peu. La nostra felicitat relativa era -com ja he dit- el jardí. El gran jardí amb les seves avingudes, els seus parterres vorejats de grans pedres cobertes d'heura, amb els seus avets altíssims, el seu petit llac ple de peixos de colors, i les seves grutes de pedra tosca amb cascada i tot i una imatge de la Mare de Déu de Lourdes arrecerada dins una petita espluga. Un rierol, com un canal d'un metre d'amplada, recorria el jardí sinuosament, i aquí i allà passava sota uns pontets de grandària adequada. En aquell corrent d'aigües lentes s'hi criaven petites mates de créixens i, entre les pedres de la vorera, una planta molt delicada de fulles de dos colors anomenada picardia. Al rierol abundaven els capgrossos: cada dos per tres sotmetíem un exemplar al consabut experiment de la seva metamorfosi en granota, el qual mai no reeixia completament. En el nostre jardí hi havia també glorietes amb taula i cadires de ferro, galliners a la part solella, un petit hort i, al fons, una caseta d'estil àrab i dimensions acordades a la nostra estatura d'aleshores, i que nosaltres convertíem ara i adés en castell, masia, temple, calabós, cova de lladres.
Recordo també uns coloms enormes -de raça mallorquina, deien-, incapaços de volar a causa del seu embalum; el racó dedicat a la cria del canari, la cacatua cridanera, impertinent i geniüda, el gabial de la gran plaça, ple d'ocells caçats a Castellar amb vesc o amb teles, verdums, pinsans, caderneres, gafarrons, pobres presoners, desesperats, sempre frenètics; i la parella de paons amb la insolent supèrbia del mascle i la presència insignificant de la femella resignada.
Prehistòria
També us volia dir:
jo vaig tenir set dides.
No us enganyo.
Passats els anys la mare m'ho contava:
«Sí, Juan, t'ho pots ben creure.
Vam patir força amb tu.
Quina tongada!»
A la primera se li estroncà la deu.
Tant la segona com la quarta
adollaven substàncies aigualides.
La tercera rebia, d'amagat i de nit,
el seu amant, un didot ful, un pinxo (borratxa consueta;
i és sabut que el vi
que engoleix la nodrissa,
al cap de mitja horeta,
ja pot passar sense destorb
a l'àpat del ninó, amb esperit i tot).
La cinquena, menor, mare soltera,
fou reclamada pels seus pares
(l'entabanà un tractant de dides
i amb ell fugí de casa seva
i dels mals tractes
inherents al seu estat il·lícit).
I la que feia sis
-la mare ponderava:
«Per cert que era guapíssima!»-
morí de pulmonia galopant.
Finalment la setena, una troballa:
sana, amorosa, patidora,
justament una mare subsidiària
(i un dia -jo acabava d'entrar en quintes
metre vuitanta-quatre,
doncs deslletat del tot-,
em vingué a veure, de molt lluny,
una doneta eixuta, pell rostida;
i, els ulls fosos en llàgrimes, goludament em grapejava).
Quasi totes gallegues,
donzelles enfavades
- o temperamentals!-,
seduïdes per l'amo, el fill de l'amo
o tal vegada pel rector del poble
-maretes de possibles rosalías.
Un oncle meu, seminarista i bútxera,
em cridava amb mofa:
«Set dides com els gats!»
I jo em pregunto, ara:
tanta barreja,
tantes xuclades i tants xarrups en fonts diverses,
passar per tantes mans, braços i faldes,
per tants coixins rosats de carn elàstica,
no pot marcar un destí de tastaolletes?
Què hi diu, senyors, la psicoanàlisi?
Però hi ha una altra circumstància,
i cal parlar-ne.
En una de les pauses més sobtades
entre dos jocs de metes ortodoxes,
vaig ser nodrit, dos mesos
-prescripció de metge-, amb llet de burra,
la més afí a la de dona, sembla
(heus aquí una altra dada del meu passat prehistòric
que encara m'inquieta).
¿He estat així, germà de llet
de més d'un i de dos
orelluts quadrúpedes
i per afegidura potser guits?
¿N'hi ha per a avergonyir-se'n,
per a acomplexar-se'n?
O potser per a reivindicar-ho?
¿Pot tenir el fet quelcom a veure
amb el franciscanisme
-menor, ho reconec-
que sempre m'ha rondat
i encara em ronda?
Altres indrets de Sabadell: