Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És un interessant fenomen geològic pel qual afloren les aigües precipitades pel forat dels Aigualluts provinents del desglaç del massís de la Maladeta. En èpoques de desglaç o de pluges abundoses és un autèntic espectacle. Situats a la miranda de les surgències, podem llegir una anotació de viatge de Jacint Verdaguer de quan visità la contrada, que descriu bona part dels topònims que haurem trobat ascendint cap a l'indret. I també un fragment de la novel·la juvenil en aranès Moria!... Èm perdus!, de Toni Escala (Tremp, 1954).
Davant Aubèrt i Vila, dominats per la muntanya de Vila i Arròs, se deixa el camí carreter i es pren un viarany a l'esquerra. Mitja hora costa amunt, davant lo còrrec de Varradòs, que tenia a l'extrem dos castells que el barraven —encara se'n veuen les ruïnes—, s'entra en lo bosc d'avets de Baricauva.
Abans d'arribar-hi, se veuen freixes, tells o telleres [i] vellaners.
L'avetar és de moltes hores de tinguda i de dues hores d'ample en alguns punts. Són los avets més prims i llargs que he vist. La raça dels gegants de la muntanya no s'acaba, encara.
Des de la serra se veu Vila, poble dels més vells d'Aran, Arres, Benòs i Begòs.
Girant la serra, canvia la vegetació: del verd negre dels avets al verd clar dels faigs, avellaners, arços i roures. A mitja baixada se troba un forat en una roca vora el camí on planten la bandera los de Vilac, Aubèrt i Betlan, quan van en professó a veure la Verge de l'Artiga de Lin, capella humil on arribam de nit, després d'atravessar lo caudalós riu dels Joèus. La vall és fonda i hermosa, davant se veuen les Maleïdes, clapades de neu, dretes i espadades, i, als costats, immenses arbredes que no s'acaben als cims de la serra, sinó que es doblen a l'altra banda i així volten quatre o cinc replecs de la gran serra.
Eth riu Jueu baishaue valent e lo guardèren un moment. A Zabel li agradaue fòrça d'encantar-se guardant passar era aigua e deishar-se aumplir es aurelhes d'aqueth sorrolh: arren la relaxaue com aqueró, mes calie dar-li ara espartenha. Anèren un tróç enlà peth carrèr, ja plen de huelhes qu'un ventolet maitièr auie arrincat des arbes. Es mainatges correren pes prats ath pè deth riu, cuelheren tot çò que trapèren, qu'ère fórça, e ac anèren lheuant enes morralets que portauen. Quan les semblèc dideren de tornar-se'n. Ara fin, aqueth dia que non auie començat massa ben, non auie anat mau deth tot. Es mainatges èren mòrti de set e dideren a sa mama que beuerien en barranc que baishe ath pè deth lauader. S'auancèren un shinhau, avertits per Zabèl que non s'aluenhéssen. Les vedien com s'acaçauen, s'empenhien e cridauen; a Zabèl se li diboishèc, un còp de mès, un arrir involontari:
—Pensi qu'a estat ua sòrt entà superar era mòrt des pairs eth hèt d'auer-se er un ar aute. Ath començament d'auer a Anna, tostemps auia pòur qu'Àngel s'engelosisse, ara, en cambi, en sò fòrça erosa de com se pòrten. Son fòrça amics, se pelegen tot soent, mès com que s'estimen benben, tanben se defenen.
—Jo pensi qu'era sòrt de toti dus a estat auer-te a tu, qu'as sabut aumplir eth vuet que les mancat. Ath madeish temps eri an estat era tua sòrt!
—Non, s'aguessen estat cada un d'eri solets damb jo, voi díder que se non i aguesse auut sonque un mainatge, non aurien superat tan doçaments es mòrts que les a tocat de parir tan de petiti.
—D'acòrd, mès tanben n'an auut fòrça sòrt de tu e deth tòn caractèr coratjós. Les as acompanhat, les as mimat, as procurat que non trapèssen tant era manca des que se n'an anat. As sabut portar-les fòrça ben, maugrat non trobar-te ben tu. As estat, non sonque fòrta, senon tanben valenta.
—Non auia un aute remèdi. Tanben entà jo a estat ua sòrt d'auer-les, me n'auria fotut un hart...
—Non toti aurien, o auríem, estat capables encara que non aguessen auut mès remèdi.
—No'n sò ben segura d'aquerò, ac è passat fórça mau, encara ac passi, mès sò contenta quan les veigui atau, erosi. Çò de mès important ei qu'agen ua enfança normau, çò de mès normau possibla. E aqueth oncle, que non les tòque arren, tanben i ajude ara normalitat dera sua vida e a senter-se estimats per quauquarrés que non sò jo.
Les enteneren a cridar e Zabel imaginèc que se tirauen aigua der un ar aute. Com les agrade as mainatges de tirar-se aigua, pensaue, enquia qu'entenec que la cridauen e que non badinauen! Arrinquèc a còrrer hènt-se a tocar es pès en cu. Les trapèc abraçadi e sense botjar-se, complètaments atemordits. Era aigua, que hège ua estona auien gausit de sènter a baishar, s'auie convertit en sèrps! Es mainatges non podien deishar de cridar. Centenats, milèrs de sèrps, baishauen peth barranc entath lauader, deth que'n gessien entà dehòra, e seguien er esgot entath riu! Com aurie esquichat era aigua, atau anauen queiguent en carrèr es sèrps des deth barranc, coma goterèrs, e ad aguestes se i higien es que baishauen pes bòrds deth lauader. Es grani non auien manèra d'arribar a on èren es petiti sense caushigar aqueres sèrps argentades, que de luenh aurien pogut passar pera aigua que cor carrèr enjòs o qu'eth vent la volude. Zabèl, quan siguec conscienta dera impossibilitat d'arribar a on èren es sòns hilhs, comencèc a cridar damb un atac d'istèria. Jip li demanaue que se caumèsse, mès Zabèl cridaue e ploraue com ua lhòca. Eth Camuishèth l'anaue prenent quan mès va mès. Jip perdie era paciéncia, non vedie era manera d'arribar a on èren es mainatges, ja complètaments entoradi de serpents e que seguien cridant, Zabèl que non hge qu'idolar e tot ath torn aqueth berugadís que lo començaue a méter nerviós... Li lancèc eth garròt as mainatges entà que les mantiessen aluenhades, ath temps que guardaue de caumar-les entà que non se deishèssen véncer pera pòur. Àngel, damb eth garròt, hège enlà sarpats de bèsties cada viatge que daue ua garrotada (quinsevolh que l'aguesse pogut veir de luenh aurie pensat que jogaue a gòlf) e les lheuaue en aire, mès de seguit se'n rossegauen d'autes entà aumplir es horats qu'eri hègen. Mès non sajauen de pujar-li pes cames, e en cap de cas les mosseguèren. Aquerò òc, de quan en quan se revirauen e les hlagerauen es cames a còps de coa! Jip tanben sajaue de hèr-ne enlà darnb eth garròt de Zabèl, mès que dauen uns passets de pipa que non anauen enlòc! Non auançauen bric, es mainatges semblauen tostemps ara madeisha distància e a Jip començaue de cansar-lo aqueth bracibàter.
Altres indrets de Les Bordes: